2 de març 2017

ENTREVISTA A L’ELI MOLINA DE FIGHTER PILLOW



Entre les energies reciclables n’hi ha una de molt potent que és la mala llet, la ràbia que es converteix en una empenta cap endavant; reconstruir tot el que no encaixa i convertir-ho en una fuerza bien. D’aquesta indomesticable potència interna neix Fighter Pillow, la banda liderada per l’Eli Molina (ex- Me and the Bees), un terratrèmol de bones intencions que després de vuit anys de baralla continua ha aconseguit sortir del dormitori amb ganes de brega, en el sentit positiu del terme. Després d’un debut homònim que contenia tota la "carrerilla" de l’indie pur dels noranta, tornen amb un segon disc que per fi ha trobat la situació idònia on sentir-se còmode. Amb un segell propi, Nervio Records, nascut especialment per publicar aquest Seized Up (2017) i una formació depurada, on l’Eli s’acompanya dels seus nois, els habituals Alfonso Méndez a la bateria y Rubén Martínez Sepúlveda a la guitarra solista, amb la incorporació de l’Armando La Plana al baix. Per fi, tot encaixa! I no podem fer res més que celebrar amb moltes ganes que per fi tot aquesta força hagi trobat el seu lloc! I és una excusa perfecta per fer unes cerveses amb una de les dones més valentes del panorama i una de les persones que més ens inspira i estimem, l’Eli. ADELANTE!

Per cert, llegir l’entrevista està molt bé, però no us els perdeu en directe aquest dissabte 4 març a la BeGood amb Las Ruinas! Apunteu a l’agenda!

Comencem la casa ‘por el tejado’ i el disc per la portada. M’agrada molt que sigui tan directe, d’on va sortir la idea?

La va dissenyar en Sergi Vilà i de fet la idea me la va proposar ell. Quan va escoltar el disc va veure molt clar que havia de ser així i ho vaig trobar molt sincer. Ensenyar el pit amb la cicatriu és molt personal, molt a "bocajarro", molt a pit descobert. No sóc de donar moltes explicacions a ningú i no volia ser tant explícita, però tampoc tinc cap problema, ni m’amago de res. No em feia cosa ensenyar els pits perquè són macos. Encara que després ve Facebook i et tanca el compte! [riu] És actuar sense por i alhora és molt femení. També té a veure amb el títol del disc, que es tradueix com ‘gripado’ i alhora ho connecta amb el món del motor, ja que m’agraden molt els cotxes. És petat i portat al límit.

La fotografia és de la Cecilia Diaz Fez, cantant de Santa Rita. La va fer al terrat de casa meva durant l’estiu. Anava amb els pantalons d’estar per casa i hi havia la meva amiga Tere prenent el sol! Va ser molt familiar i vaig estar molt a gust. Sort que és en blanc i negre, perquè estava molt blanca, amb el que m’agrada a mi prendre el sol! L’any que ve si em voleu localitzar, haureu de fer una connexió directa amb la platja, “¡me voy a montar un chiringuito!”

El disseny també segueix la línia del primer disc. El taronja amb el negre és una combinació molt punk. A més, parlant amb el Carlotto de les Me and the Bees, em va dir que hi ha un single dels Beatles que és així i encara m’agrada més!



Ets fan dels Beatles?

M’agraden els Beatles, però no sóc fan de ningú. Tinc problemes amb la paraula fan, sé que no és extrema, però no la faig servir per principis. Això sí, hi ha grups que m’agraden moltíssim!

I explica'm, com va anar la composició del disc?

Les cançons van sortir molt ràpid, no va ser com el primer que vam estar-hi 8 anys. Vaig fer molt de treball diari. Quan vam publicar el primer ja estava amb el segon i ara ja estic amb el tercer. Em surt molt fàcilment quan estic a gust. No hi he donat voltes, tenia molt clar el que volia dir a cada cançó i el que em desprenia. És un disc que parla de petar, de ‘gripar’, per poder tornar a pujar. Tocar fons per poder arreglar-ho des dels fonaments. No tinc la sensació d’haver posat trossos. Amb el debut encara estàs aprenent i va ser la primera vegada que cantava! En aquest estic més tranquil·la. Com et deia abans, és molt de pit!

Parla’m de les cançons. Què volies explicar a cada una?

“Green Light” ens va sortir en un sol dia al local i es diu així en referència a una tarda sense marihuana. És molt contundent per obrir.

“B-Zone” parla sobre fer vida de barri, com aquí a Gràcia. Segurament et sonarà, perquè l’havíem treballat abans al local i ja l'estàvem tocant en directe.

“Food For A Dragon” parla d’una persona a la qual qualsevol cosa alimenta la seva ira, algú que treu foc per la boca.

“GTA” es diu així pel videojoc. És una cançó de vida urbana i li vam posar aquest nom perquè tan en Rúben i en Potxo com jo hi estàvem molt enganxats.



A “Fuzz U” li dèiem “Fuck You”, però fuzz també tenia molt de sentit. Ens fan gràcia els jocs de paraules i com sonen. També va sortir en una tarda.

“News From Dark End Of The Street” treu el títol del local d’assaig on estàvem abans, que és on la vem fer, però parla de l’amor. Tot el disc parla de l’amor en totes les seves vessants, no només el romàntic. Aquesta en concret va de quan et sets buit i t’és igual “ocho que ochenta, y si tengo que tirarme por ese cerro me tiro” i saps que en el fons és que no estàs sentint res per ningú, perquè encara portes a sobre una altra història.

“After Your Call” va de persones tòxiques i que cal ser intransigent per no tenir-les a la vora.

“Head In A Bottle” és la més antiga del disc, la tenia des del principi de Fighter Pillow, però mai la vaig portar al local d’assaig, perquè encara no la tenia visualitzada. Parla de com desconnectes a través de l’alcohol. Intento no generalitzar mai, capturo un moment puntual i intento convertir-lo en història, o agafo una sensació i la faig cançó.

“Rat Summer” ve de l’expressió “¡He pasado un verano de rata que no lo sabe nadie!”. En un sentit positiu de passar-ho bé i tirar cap endavant. I també és un petit homenatge al pedal Rat.

“Does It Sound” va sobre com per molt evident que sigui una situació límit, fins que tu mateixa no te n’adones, no ets capaç de tirar cap endavant.

A “Just A Lie” el títol ho diu tot.

“Trick of Bubbles” tanca el disc, perquè és l’última que vam composar i tinc la sensació que tanca un cicle. Va sortir molt ràpidament, inclús la lletra la tenia claríssima. Parla d’un dia de merda quan no t’importa ni el que dius ni les formes. He conegut uns quants gilipolles, i aquesta cançó va per ells.

L’ordre de les cançons el va decidir l’Edu Chirrinos de Las Ruinas. Ell sempre serà part del grup, perquè va tocar el baix al primer disc, quan l’Eric Fuentes de The Unfinished Sympathy era el bateria. He delegat en un bon molt amic, que m’entén i que, a més, ha estat part de la primera formació i per tant sap el que significa per mi la banda.


I ara que ja has tancat el cercle, deus estar amb un munt de cançons noves pel pròxim disc, no?

Sí, en tinc moltíssimes! Crec que no sóc l'única, hi ha molta penya que acaba i ja està pensant en el següent. Perquè el procés no comença al local d’assaig, en el meu dia a dia ja hi estic treballant. Li dono moltes voltes al cap quan estic amb una cançó. Componc a casa, a vegades amb la guitarra acústica o l’elèctrica amb el volum fluix per no molestar els veïns. I quan les porto al local d’assaig les meves directrius són: “Això ho hem d’embrutar i aixecar!”. Així de fàcil: “¡ponme lo de siempre!”.

A més, la meva professió m’estimula, perquè estic al carrer, no estic tancada a una oficina. La puc anar fent mentre escolto música o penso amb les meves coses. No m’agrada treballar tancada, em dóna claustrofòbia. I si plou? Doncs trobes “un bonito momento” a sota d’un portal per posar-te una cançó. Tot el dia estic escoltant música! Només quan estic molt feta pols puc estar dos dies sense escoltar-ne. I tinc els meus discos de capçalera, ja sé per on he de tirar, quin disc m’anirà bé per cada moment, és rollo farmacèutica.

Quins discos has estat escolant mentre preparaves “Seized Up”?

Sempre tinc present a The Sound, que m’encanten! I Polvo, Guided by Voices, The Breeders, The Cars, Soft Boys, Pshychedelic Furs o The Velvet Underground. Són discos que tothom escolta!

Agraeixo molt quan trobo un àlbum directe, d’acció-reacció, que “no me tengo que ir por los cerros de Úbeda” per entendre que cony em volen dir! S’ha perdut molt l’esperit indie. Res de complicacions amb la música i p’alante! El proper disc el titularé ‘palante! [riu].

La gravació del disc com va anar? Perquè m’han dit que van venir un munt d’amigos!

La gravació del disc va ser molt guay! Ho vam fer a Cal Pau Recordings, l’estudi d’en Fermí de Biscuit. Vam tardar tres dies a gravar tot el disc. Primer en directe en Rúben, en Potxo i jo, fent les bases i les guitarres base, després les veus, i l’últim dia el vam dedicar a les guitarres solistes. També van venir l’Esther Margarit i la Verónica Alonso de les Me and the Bees, l’Eric Fuentes i en Javi Adrover de Black Islands a acompanyar-me als coros.


Per si fos poc, publiqueu en un segell que s’estrena per l’ocasió! Com va sortir la idea de fer Nervio Records?

La idea del segell va ser de la Natalia Brovedanni de Santa Rita. Jo no m’ho hauria plantejat mai, amb tota la feina que tinc! El disc l’he mogut moltíssim, per veure si algú el volia treure. I no m’he quedat només aquí a Catalunya! He parlat amb molta gent de tota Espanya, però la cosa està malament i vaig pensar que no passava res, que sempre em podria autoeditar. Proves totes les opcions i quan es gasten només em queda fer això. Fins que la Natalia em va dir quan va sentir el disc per primera vegada li van agafar ganes de fer un segell per treure Fighter Pillow. I em va fer plorar! [riu] I li vaig dir que sí, que i tant que el faria!

Quina sensació t’ha quedat ara que finalment ha sortit?

Tinc ganes de tocar-lo! És molt divertit per mi de tocar, perquè és fàcil en comparació amb el primer (que té cançons que no faríem mai en concert!) i és un disc que en directe és on més guanya! Ens ho passem molt bé i les tocarem totes, és genial poder dir això!

Fotografia de portada: Alberto Polo
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pablo Gerschuni