10 de març 2017

DE SOBTE, UNA ESTRANYA (per URI AMAT)



Fa quatre o cinc anys, després d'haver sigut bastant cap verd i mal estudiant durant tota la vida, finalment vaig aconseguir posar una mica de seny i treure’m les proves d’accés a la universitat per majors de 25 anys. Així que, amb quasi quaranta anys a l’esquena, anava cada tarda a la facultat de filologia anglesa a aprendre els fonemes anglesos i analitzar The Scarlet Letter. També havia nascut el meu primer fill (de fet, poca estona després de néixer me’n vaig haver d’anar "pitant", ja que també era el meu primer dia a la universitat).

Per sort, a la universitat no es van fer realitat les meves pitjors previsions, i no vaig resultar ser el vell sorrut que s’amaga a l’última fila mentre la jovenalla d’hormones revolucionades es llença coses pel cap i copula sorollosament enmig de l’aula. De fet, vaig conèixer gent molt ferma, de totes les edats, bagatges i nacionalitats, i em vaig treure molts prejudicis i idees preconcebudes de sobre.

Tot i així, també vaig comprovar que de gent rara n’hi ha a tot arreu: a la feina, pel carrer, al pis de dalt o asseguts al teu costat al cinema i, esclar, també a l’entorn acadèmic. Hi havia aquell noi de quasi trenta anys, pastat al Perezgil de Barrio Sésamo, que portava mitja vida provant de treure’s la carrera i que insistia en voler fer el treball de final de grau sobre Harry Potter. Hi havia aquella senyora de quaranta-i-pico anys que no hi tocava gaire, no entenia res del que es parlava a l’aula i "xapurrejava" preguntes incomprensibles als estupefactes professors. També hi havia els ocasionals arquetips de pel·lícula americana: els “fumetes”, els "intel·lectualoides", els arties pesats o els ultra-polititzats. I, per acabar, també una noia xinesa molt estranya, que tenia la cara plena de crostes, segurament de rascar-se compulsivament, que tapava amb quilos de base de maquillatge. Venia a algunes assignatures molt puntuals, s’asseia en un racó i quasi mai parlava a classe, i encara que quan ho feia deia coses molt inconnexes, passava totalment desapercebuda. Segurament mai m’hagués fixat en ella si no fos perquè un dia, entre classe i classe, va venir a parlar amb mi. Com he dit, li costava bastant expressar-se, suposo que era tímida i, apart, no dominava gaire l’anglès (ni tampoc el català o castellà, de fet). Em va dir tot de coses de les quals no vaig entendre un borrall: tenia quelcom a veure amb els professors, un examen que havia suspès i no-sé-què de la llengua xinesa, però res que fos obertament inquietant. No recordo què vaig fer després, suposo que quequejar alguna excusa pietosa, marxar cap a la següent classe com si tingués un coet al cul i oblidar-ho immediatament després.



Al cap d’uns dies estava al despatxet de casa, bastant tard a la nit, fent un treball a l’ordinador sobre alguna cosa o altra, sentint el soroll esmorteït de les tecles mentre a l’habitació del costat el meu fill, que llavors tenia catorze mesos, dormia com un angelet al seu bressol. En un moment donat vaig mirar el meu compte de correu electrònic i, entre d’altres, en tenia un d’algú amb nom xinès. Primer vaig pensar que era el típic spam del tipus “Alargue su pene” (no tenia assumpte) però quan el vaig obrir ja vaig veure que no. En un anglès molt trencat m’explicava que era companya meva de la universitat, que havia suspès un examen i que si em podia fer unes preguntes. De seguida vaig veure que era aquella noia xinesa de classe, a la qual a partir d’ara anomenaré “Mei Ling”, que en xinès vol dir “Escolta el fresc so de les campanetes”. Igual que el dia que em va abordar a la uni, tampoc li vaig donar gaire importància. En aquell precís moment va entrar un altre mail. Aquest venia d’una altra adreça, escrit en mal castellà, i firmat amb un nom occidental (Eloísa), però el meu gestor de correu m’alertava que aquell compte de correu podia estar suplantant una identitat. Això em començava a donar una mica de mala espina però no va ser fins que vaig llegir-lo que em van caure els pebrots a terra. Deia així (no he corregit ni puntuació ni res):

hola, siento mucho molestarle, porque no puedo yo calmarme, escribo carta de email a ti, queria preguntarle si miras tu email por buzon ? disculpeme por favor. porque no puedo yo calmarme por años vengarme y agruparme gentes de carcel, ilegales, putas por profesores de uni y sus amantes y interpretes desconocidos y desconocidas. tengo miedo yo. disculpeme , si no con ellos asi no me dejan provar por anos y vengarme por criminales, y mentiras, disculpeme

Hòstia, això ja no em feia cap gràcia. Ja estava cavil·lant què li diria el proper cop que la veiés pels passadissos quan, de cop i volta, va començar a sonar el telèfon, que precisament tinc al costat de l’ordinador. Vaig fotre un bot a la cadira. ¿Qui podia ser? Era la una de la matinada: ni la meva sogra seria capaç de trucar tan tard per moltes ganes que tingués de saber què feia el seu estimat i llavors únic nét. Vaig agafar el telèfon una mica amb la mosca al nas però encara no em podia ni imaginar el que ja deveu estar pensant vosaltres. Efectivament, era la “Mei Ling”, i ja us dic que la seva veu no em sonava com el fresc so de les campanetes. Amb un calfred a l’espinada vaig escoltar com, en un fil de veu quasi sense entonació, em tornava a repetir a grans trets els mateixos disbarats que deia al mail. Jo no sé d’on vaig treure el coratge, no sé si pel fet de tenir un nadó a l’habitació del costat o què, però em va sortir una espècie d’instint protector i li vaig començar a fotre crits: que d’on havia tret el meu telèfon, i que què feia trucant-me, especialment a aquelles hores, que no la coneixia de res i que què collons es pensava, que si tenia algun problema anés a parlar amb els professors, el rector, o qui fos. La pobra noia crec que es va acollonir més que jo i tot, i després de somicar unes excuses en mal castellà va penjar. Aquella nit, a casa, entre la trucada intempestiva, els meus crits, els plors del meu fill (que s’havia desvetllat) i la preocupació de la meva santa senyora ja us dic que vàrem trigar una bona estona a retornar a la tranquil·litat.



Tanmateix, quan tothom tornava a ser al seu llit i jo ja estava a punt d’apagar l’ordinador i d’anar-me’n a dormir: pling!, pling!, encara vaig rebre dos mails més, tots dos d’ella, els dos del mateix estil i dient coses semblants. ¡Horror! Us n’enganxo un aquí a sota, en tota la seva erràtica i completa totalitat:

hola,
soy una companera tuya de clase de literatura irlandesa, mi nombre es [Mei ling], porque en clase escucho tu habla por idioma chino deverdad o no ? si vengarme profesoras ilegales o criminal laboral de antes, de carcel, no me deja probar examenes, puedo yo buscar con director de uni, verdad o no ?

porque por anos nunca me dejan probar examenes, estudiaba yo con compañeros ilegales antes, y profesores ilegales o putas o putos , asi por 6 anos dia tras dia vengarme por china es socialismo, obligar personas ayudar les gratis economicamente o si no por todas maneras, y en sitio antes yo trabajo , profesores de uni,se casaban con mujeres de campo de china , putas y geikos, ellas elegir alumnos buenos ayudar economicamante gratis sus negocio en españa para ayudares immigrarse en europa ser europeos, asi hablar con profesores ayudarles gratis alumnos buenos ,asi por anos dia tras dia vengar me por criminales, o si no ayudar gratis immigrantes de latin, por criminales a mi, no les hago caso y vengarme por criminales y no me dejan probar examenes por nunca por siempre . ni me dejan trabajar por envidio y odio. por un tutor [Jordi Bufarull, nom canviat] sus mujeres de uni y esposas ,y sus personas, porque mis amigos me contaban que ellos son grupos de personas de criminal aboral de gobier no y de uni, y trataban por lo mismo a mis amigos de antes, ahora a mi, obligar gente trabajar ilegalmente negros para ellos ,siempre por pago tambien negro, y vengar por criminales.

tengo miedo yo. de verdad que puedo yo buscar con director ? porque nunca me dejan hablar ni con policia ni con gentes, incluso jefe de tutores si misma me mandaba carta decir no molestar le ni a [Jordi Bufarull], porque no es gustan immigrantes de campo de china asi no les gustan chinos estudiantes , no quieren resolver molestia, personas me decian que [Jordi Bufarull] estaba en carcel o ilegal, asi por miedo de perder trabajo ,no hacen caso por siempre problemas. tengo miedo yo. y hay mas mas criminales deseo contarte, y policia nunca resolver mi caso por años y me obliga profesores si hablo por mas
1. irme a hospital de mente
2. no me dejan probar examenes siempre tengo miedo yo.

puedo yo buscar director de uni ? tengo miedo yo. disculpeme por favor. y hay mas mas criminales a mi nunca me permiten hablar ni decir ni contar ellas . tengo miedo yo. sino gente putas, geikos, ilegales o criminales antes .tengo miedo yo. de todos paises junto con interpretes de idioma chino de latin y israel, tengo miedo yo. y gitanos .

siento mucho molestarle, tu puedes mirar tu email ,por favor ?


Poca broma, eh? Recapitulem. Sumant els dos mails teníem:
Odio
Envidio (sic)
Venganza/vengarme (6 cops)
Criminal/es (12 cops)
Ilegal (6 cops)
Putas o putos (4 cops)
Geiko -sinònim de geisha, meretriu- (2 cops)
Miedo (7 cops)
Mentiras
I molt de ressentiment cap als “immigrantes”.



D’acord, vaig pensar, l'adreça de mail l’ha tret del Campus Virtual de la uni, que tinc redirigit al meu compte personal, però d’on dimonis ha tret el meu telèfon aquesta tia? Em vaig googlejar a mi mateix i vaig comprovar amb neguit que hi havia totes les meves dades online a una espècie de Pàgines Grogues. Cago’m la sang d’un gos pudent! Si havia trobat el meu telèfon de casa segurament també tenia la meva adreça. Glups. Dir que me’n vaig anar a dormir cagat de por és poc.

L’endemà, com no podia ser d'altra manera, estava bastant intranquil i quan vaig sortir al carrer no les tenia totes, mirant tota l'estona per sobre l’espatlla que no em seguís cap noia de trets orientals i la cara com un mapa. Més tard, repassant els mails de la “Mei Ling”, vaig començar a entendre què passava. No cal ser Sherlock Holmes per veure que la noia tenia algun tipus de patologia mental (això es veia a primera vista), que li provocava deliris i mania persecutòria. En algun moment, la seva confusa ment havia pensat que jo a les classes en comptes d'anglès parlava en xinès i per això m'havia escollit per ser el seu sequaç, el seu Robin, el seu Chewbacca, en la seva lluita contra la conxorxa de professors, psicòlegs i més gent, bàsicament putes, geikos, il·legals o criminals, i també “gitanos”, que li feien la vida impossible. Pel que es desprenia del text semblava que anteriorment ja havia tingut problemes, concretament amb aquest professor a qui anomenem “Jordi Bufarull”, al qual sembla que van prohibir acostar-se.



Aquesta noia necessitava ajuda urgentment i, encara que no sóc psiquiatra, en sé prou per saber que els símptomes eren els d’una esquizofrènica paranoide de manual, tanta obsessió amb els professors, els intèrprets i els immigra...¡Oh, espera! De cop i volta em va venir al cap com un llampec un succés semblant amb un altre xinès pertorbat que havia passat feia un parell d’anys. La meva senyora treballava a una botiga i un dia se li va presentar allà un xinès molt trastornat que, entre excitats crits de "¡Tú leer! ¡Tú leer”, li va donar una fotocòpia de dotzena generació impresa per les dues cares, en la qual es demonitzava els immigrants (suposo que només, per raons obvies, els no xinesos) i s'acusava els "psicòlegs" de ser la força oculta darrera de tot el mal que hi havia al món: cometent assassinats, violacions, assetjament sexual, tortures, robatoris, estafes i fins i tot manipulant les braguetes dels pantalons per tal que quedessin les vergonyes de la gent al descobert (!).

[Trobareu aquest document escanejat al final d’aquest text en el seu format original. Són dues pàgines que recomano llegir senceres, ja que és cap el final on trobem més grans nivells de pertorbació]



¿Què passava amb els xinesos? Es veu que a Xina això de les malalties mentals està molt estigmatitzat (no ho dic jo, hi ha estudis que ho demostren i tinc articles que ho proven: mireu això i això). Es veu que aquest fet, sumat a la censura i a l’estricte control que l’Estat exerceix sobre els seus ciutadans, fa que aquest país no sigui un bon lloc on tenir una patologia d’aquest tipus. Suposadament, quan apareixen els primers símptomes que alguna cosa no rutlla pel seu terrat, hi ha pocs xinesos que busquin ajuda i, com si diguéssim, van coent-se, tot fent xup-xup, en la seva pròpia neurosi. A tot això, afegiu-hi les dificultats que tenen quan vénen a viure aquí, intrínseques al fet migratori: el xoc cultural, haver d'aprendre un idioma des de zero, haver de guanyar-se les garrofes, la discriminació, etcètera, i entendreu que sigui normal que entre la seva comunitat hi hagi bastants trastorns psicològics no tractats. A grans trets, aquest és el panorama.

Però tornem al nostre cas. Hi havia una noia boja a la meva classe que s’havia obsessionat amb mi i sabia el meu telèfon i possiblement on vivia. Els següents passos que vaig seguir van ser: 1) escriure als merdes aquests de les “Pàgines Grogues” per tal que esborressin totes les meves dades del ciberespai, cosa que afortunadament van fer amb una certa celeritat, tot i que el mal ja estava fet; 2) anar a parlar amb els professors de les assignatures que compartia amb la “Mei Ling” per tal que ho posessin en coneixement de les autoritats universitàries competents, o de qui collons fos, i m’ajudessin a trobar una solució, i 3) investigar qui podia ser aquest “Jordi Bufarull” i posar-me ràpidament en contacte amb ell per esbrinar més coses d’aquesta espècie de Glenn Close oriental que m’havia tocat patir. Mentre el punt 1) se solucionava i el 2) seguia el seu curs, em vaig centrar en el punt 3). Per sort, fer de detectiu avui en dia no té gaire secret. “Si ho pot fer en Jonathan Ames jo també puc”, vaig decidir. Dit i fet, va ser googlejar el seu nom i el de la universitat quan, després d’un parell de passos en fals, el vaig trobar resplendent en un directori de personal docent, amb adreça de mail i tot. Eureka! Li vaig escriure "ipso-facto" i, coses de la tecnologia d’avui dia, al cap d’unes hores ja tenia resposta:

Benvolgut Uri,
La persona que comentes en el mail va ser una alumna tutoritzada de la Llicenciatura de *** de la que sóc professor de ***. Crec amb tota sinceritat que aquesta noia necessita ajut psicològic i vaig intentar derivar el problema al Servei d'estudiants de *** i a l'Assessoria jurídica (no tinc clar que no acabi fent alguna bestiesa) però veig que segueix insistint en la seva persecució i paranoia vers a mi. Només dir-te que vagis en compte (jo tinc filtrats els seus correus).
Salut




Anar amb compte... és fàcil de dir. No només vaig anar amb compte, sinó que vaig estar acollonit durant setmanes, mentre la Coordinadora d'Estudis, la Cap de Departament i un parell de professores prenien cartes en l’assumpte. Em van confirmar que ja estaven assabentades del cas, van informar el Degà, i em van assegurar que el meu nom no sortiria a les “investigacions”. Aquesta era una de les meves preocupacions més grans, ja que no volia que ella se n’assabentés que l’havia traït a l’informar els seus enemics i així substituir en “Jordi Bufarull” com a objecte de les seves obsessions. Es veu que, abans de tot aquest enrenou, alguns professors ja havien fet, per la seva banda, fins i tot una consulta al Gabinet psicològic de la universitat sobre aquesta noia.

I ens acostem al final de la història. Em sap greu per vosaltres ja que, a efectes literaris, aquest relat hi guanyaria molt amb un desenllaç terrorífic, amb la “Mei Ling” enfilada a la taula del professor brandant el meu cap tallat a l’extrem d’una estaca sangonosa i cridant “Geiko! Puto! Venganza!” però la cosa no va acabar ben bé així. Després de l’incident nocturn me la vaig trobar un parell de cops més pels passadissos, moments en els que jo mirava cap una altra banda mentre no em tocava la camisa a la pell, però per sort no em va tornar a dirigir la paraula ni a trucar per telèfon. I al cap d’unes setmanes, puf!, es va esvair, va deixar de venir a classe i no la vaig veure mai més. Un cop passat l’esglai, haig de confessar que de vegades hi penso i no és amb por, ni molt menys amb odi, sinó amb una pena molt gran. Potser jo vaig passar uns dies angoixat, i certament va haver-hi moments puntuals bastant esgarrifosos, però m’imagino el calvari pel que va passar ella, o que encara està passant, i no puc fer més que compadir-la. Per la meva banda no vaig tenir seqüeles d’aquest desafortunat esdeveniment més enllà que, a partir de llavors, en el cercle d’amistats de la Universitat vaig ser conegut amb el malnom de “Geiko”. Què hi farem. Pitjor seria que em diguessin, el “fill de la gran puta”, el “cap de tifa” o el “curt de gambals”, no?



Apèndix: tota la veritat sobre els psicòlegs I i II



Uri Amat (Sus labores. Flâneur a mitja jornada i pessimista en remissió) @uriamat

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Uri Amat 
Correcció: Pol Camprubí

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bona.