13 de març 2017

AMERICANA FILM FEST 2017 - CRÒNICA


Ja fa uns dies que va passar per Barcelona la 4ª edició de l’Americana Film Fest, el Festival de Cinema Independent Nord-Americà de Barcelona, i ho va fer de nou demostrant un nivell força alt respecte tot allò que es fa a l’altra banda de l’Atlàntic, però al marge de Hollywood. Aquesta és una selecció del que s’hi va poder veure. Esperarem impacients la pròxima edició!

Life, Animated (Roger Ross Williams, 2016)



La influència del cinema a les nostres vides és tal que no són pocs els moments en què hem utilitzat una frase o escena d’una pel·lícula per tal d’explicar-nos millor o, simplement, fer una mica de conya. Pot haver-hi casos, però, on aquest efecte resulti molt més rellevant per a la vida d’una persona, i això és el que ens ensenya Life, Animated, un documental sobre la lluita d’un jove nord-americà contra el seu autisme. Mitjançant un muntatge paral·lel entre passat i present, el film ens relata com el petit Owen va recuperar la parla gràcies a la seva obsessió amb el cinema de Walt Disney, però també aprofita per a profunditzar una mica en aquesta malaltia i el que suposa per a les famílies que la pateixen.

Life, Animated sembla esgotar el seu principal nucli narratiu a les primeres de canvi, però el documental amplia el seu retrat del protagonista, enfrontant-lo amb els diferents reptes que haurà de superar en la seva vida adulta. Així, aconsegueix que establim una relació amb Owen semblant a la que ell té amb els personatges de Disney: aprenent diferents valors vitals amb cadascun d’ells. Així doncs, Life, Animated evita convertir-se només en un catàle encobert de pel·lícules Disney (que a vegades ho sembla), i ofereix una commovedora història de superació personal plena de detalls sorprenents i també de detalls que ens acosten a l’autisme amb el punt just de dramatisme i, sobretot, sense cap mena de condescendència.

Kicks (Justin Tipping, 2016)



La proposta de Kicks no presenta cap gran novetat d’entrada: un retrat sobre la duresa dels suburbis d’una gran ciutat nord-americana (Oakland, en aquest cas) des dels ulls d’un adolescent que comença a descobrir que els seus somnis no seran gens fàcils de complir. Però la veritat és que el film té la seva gràcia donades les particularitats de la història. A partir de la simple i infantil ambició del jove Brandon per a tenir unes bambes Air Jordan, el director Justin Tipping no només retrata el perillós entorn en què ha de viure, sinó que resumeix el seu procés de maduresa prematura durant el seu afany per a recuperar-les un cop les hi han robat.

Kicks busca per sobre de tot un to realista, però es recrea una mica massa en algunes imatges o situacions que quasi tracta a mode de videoclip. A més, abusa també de les càmeres lentes (recurs que a vegades sembla ser una obligació per al cinema “indie” i es torna gratuït) i es fa un pèl repetitiva en les imatges oníriques emergents de la ment de Brandon. A pesar d’això, Kicks aconsegueix tancar amb ofici una història que té una mica de tot –des de grans apunts còmics, passant per un aroma d’alerta social, fins a un tiroteig ple de tensió– i que compta amb una banda sonora imponent i molt rellevant amb la trama. I tot plegat, per unes “simples” bambes...

Goat (Andrew Neel, 2016)



L’univers entre lúdic i pervers de les fraternitats universitàries no és cap novetat en el món del cinema, però és veritat que l’enfoc sol decantar-se cap a la vessant còmica i desfasada. Goat apunta en direcció contrària. La trama parteix d’uns fets que deixen traumatitzat a Brad, un jove que és a punt d’entrar a la universitat; allà, el seu germà gran l’anima a formar part d’una important fraternitat, però les proves d’entrada resulten ser pitjors del que imaginava. El director Andrew Neel, que debuta amb aquest film, ens endinsa sense embuts a la duresa d’aquests rituals d’iniciació i hi afegeix una dosi de dramatisme fraternal que li serveix per a introduir una mirada crítica sobre la càrrega psicològica d’aquestes pràctiques.

Goat aposta per un enfoc contundent de la seva temàtica, i aprofita la presència dels dos germans per a no centrar-se només en el punt de vista de les “víctimes” de les proves, sinó també buscar la mentalitat dels perpetradors. El film cau en situacions un pèl previsibles, però té material de sobra per a mantenir-nos expectants. Això sí, el seu gir més important resulta una mica arbitrari. En tot cas, Goat ens recorda una vegada més les bestieses que tenen lloc en alguns entorns universitaris, i també la manca total de racionalitat que pot arribar a tenir l’esperit competitiu; tant dels qui ideen els càstigs, com dels qui accepten passar per la pedra.

Swiss Army Man (Dan Kwan i Daniel Scheinert, 2016)



La flamant guanyadora del festival és una d’aquelles pel·lícules amb un encant especial; una mica amagat, això sí, però especial. Més d’un espectador en tindrà prou al cap de mitja hora, després de desenes de flatulències de sonoritat variada i una esperpèntica escena aquàtica, però el cert és que val la pena congeniar amb el particular llenguatge del film, ja que a banda del seu humor gamberro i quasi infantil, Swiss Army Man conté una vessant humana i sensible que funciona de forma sorprenent. La forma amb què sorgeix l’amistat i la complicitat entre Hank i el cadàver Manny parteix d’una base del tot improbable i absurda, però Dan Kwan i Daniel Scheinert se les empesquen per a conferir tendresa i humanitat a l’acció, de mode que un s’acaba preguntant com és que s’emociona davant unes escenes tan aparentment ridícules.

Swiss Army Man demostra una gran astúcia a l’hora d’explotar les seves diferents vessants a mida que evoluciona. La seva premissa impossible i surrealista ofereix l’excusa perfecta per a treure’s de la màniga recursos de tota mena per a superar les dificultats que facin falta, amb la consciència que l’humor absurd farà la resta. Al mateix temps, l’amplitud creativa de què disposa serveix per a anar aprofundint en la mentalitat de Hank i per a transmetre’ns les seves interioritats, inseguretats i també el seu caràcter imaginatiu. I quan el dramatisme sembla apoderar-se del conjunt, n’hi ha prou amb un nou toc d’humor estúpid per a recordar quin tipus de pel·lícula estem veient. És una llàstima que el seu últim acte trenqui aquest equilibri i busqui, sense massa encert, la grandiloqüència emotiva, ja que fins llavors la proposta insòlita de Swiss Army Man havia sabut parlar-nos de nosaltres, de les nostres pors i dels nostres somnis d’una forma absolutament grotesca, però encantadora.

Wiener-Dog (Todd Solondz, 2016)



Todd Solondz és probablement el directors que ha mostrat amb mes mala llet el costat obscur de la societat nord-americana. I encara que porti quasi 30 anys fent-ho, pràcticament no ha perdut ni un gram de la seva efectivitat. Wiener-Dog torna a portar a la pràctica la mescla d’incomoditat, humor, ràbia, surrealisme i, en global, mala baba que ha caracteritzat des de sempre el seu cinema. Amb un inofensiu gos salsitxa com a nexe d’unió, la pel·lícula presenta quatre històries que furguen de forma subtil en alguns dels aspectes més controvertits i reprovables de la societat actual: des de la cultura de l’odi i la repressió, fins l’individualisme o la falta de respecte i tacte de les noves generacions davant de qualsevol cosa.

Wiener-Dog juga constantment amb el sarcasme i les segones lectures, però també té temps de riure’s de les seves pròpies bromes fent-les exageradament evidents (el diàleg sobre un gos petaner anomenat Muhammad no té pèrdua). Com tot el cinema de Solondz, és una pel·lícula difícil d’entomar o de resumir, però que deixa una empremta important a l’espectador un cop vista. En el fons, els seus personatges i les seves situacions són fàcilment identificables amb el món que ens rodeja, encara que aquí puguin semblar absurdes o portades a l’extrem. De nou, Solondz es diverteix i ens fa divertir, tot i que el contingut estigui carregat d’una mala llet i un humor negre que pot arribar a escandalitzar.

Joshy (Jeff Baena, 2016)



Hi ha una part del cinema indie nord-americà que desprèn un mateix aroma a tragicomèdia que resulta del tot inconfusible, i a Joshy se li nota de cap a peus. La pel·lícula arrenca de forma estranya i impactant, ja que la futura dona del protagonista es suïcida el dia de l’aniversari d’ell, però el tractament que fa a partir de llavors de tots els personatges conté un sabor agredolç que ja hem vist a un munt de títols d’aquest tipus. Les excentricitats d’aquest peculiar grup, que s’ajunta a la casa on s’havia de celebrar el comiat de solter per a mirar d’animar a un Joshy encara força descol·locat, fan que el film s’acosti més aviat a la comèdia, però l’atmosfera de tristesa és present en tot moment.

I és que la trobada que planteja Joshy és pràcticament un confessionari de persones infelices, que aprofiten el context per a mirar de lliurar-se de bona part de les inseguretats o males vibracions que porten a sobre. Tot i que resulta entretinguda, té les seves sorpreses i en general sap fer que connectem emocionalment amb ella, el balanç és que la història no acaba portant massa enlloc, i que la gràcia del desenvolupament acaba quedant en això: en una simple estona agradable. El director Jeff Baena es mostra proper i ben intencionat, però aquesta estranya sensació de relativa indiferència que acaba deixant Joshy situa el film en aquest sac de títols indies que, per dir-ho d’alguna forma, no molesten

Fotografia de portada: Americana Film Fest
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX