20 de febr. 2017

SOVIET GYM - BACCALADERO

Soviet Gym
Bacaladdero
Any: 2017
Discogràfica: Autoeditat

Unes llavors germinades, un grapat de fotografies de carret tirades pel pàrquing o inclús una part de la nostra història que s'està fent sentir molt últimament amb la recent publicació d’alguns llibres sobre el tema en qüestió, com el de Luis Costa o el de Chimo Bayo. D’allí és d’on prové l’imaginari i l’univers que envolta a Soviet Gym, un nou projecte electrònic sorgit a la província d’Alacant que a la seua primera referència, Bacaladdero, fa honor al que va suposar el moviment més gran del clubbing a l’estat espanyol, la ruta destroy.

Al mateix impuls d’Arturo Marín, nom que hi ha darrere de Soviet Gym, trobem un afany per treure a la llum la cara menys coneguda i valorada d’alguns estils electrònics que amb el pas del temps han estat banalitzats; desestigmatitzant-los d’aquesta forma per tal d’enaltir l’essència i la tradició de les músiques avançades. El simple fet d’engreixar la maquinària perquè aquesta funcione al 100% del seu rendiment. Una barreja de trets brillants semblen fondre’s al llarg de les 12 cançons que componen aquest primer disc i que incorpora una paleta de sons propers a l’electro, el new beat, la coldwave i l’EBM més primigeni.

Un exercici nostàlgic i emocional que posa a la música de ball en un primer pla. Les caixes de ritmes acompanyen unes melodies de sintetitzadors que sobrevolen els nostres caps, la llum plena l’ànima quan s’escolten i un sentiment d’eufòria envaeix el nostre cos. Els elements aleatoris ben col·locats i detalls que dibuixen les línies de cada cançó serveixen per a llevar-nos del cap els ritmes plans i les melodies repetitives i avorrides que de vegades són la mateixa gràcia i desgràcia d’alguns productors, per no dir la seua criptonita. Ací juguen un paper important totes les capes i pads ambientals que recolzen pel rere apertures meravelloses com la de “Bacalaeros Del Silencio”, o els marcs àcids i orientals de “Tokyo Station”; impossible també passar per alt les percussions amfetamíniques a “Stalin Vintage Fitness”, paisatge de carretera i velocitat màxima, mai s’arriba a l’horitzó, eixa sensació de llibertat que tant agrada. Si hagués d’escollir un únic hit en tot el disc, aquest seria un tan rodó i hipnòtic com “Operativo en Cósmico-Rotor”.

Potser és per la meua situació geogràfica, però em sembla un autèntic trenca-pistes que posa la pell de gallina i que si hagués aparegut a principis dels 80 s’hauria convertit en tot un himne de discoteques tan mítiques com l’Spook Factory, Chocolate, Barraca, Spiral, Puzzle o ACTV. Per altra banda, hi trobem uns altres que passen més desapercebuts com “Back to el Golfo Pérsico” o la “La Sirena Empanada”; alts i baixos que estan presents a la majoria de discos i que formen part dels fonaments sobre els quals se sosté sense trontollar en cap moment el Bacaladdero. Ens apropem al final i la “Plegaria Victoriana” sorprén de sobte amb tanta lluminositat, mil colors radiants que podrien haver-se planxat perfectament al magnífic División Avanzada Independiente que va editar l’any 2013 Atemporal Records.

L’interludi ambiental de “Mar Arpegiado II” ens anuncia el final de la tempesta just abans que l’últim tro, “Amor Sin Sonido”, trenque amb tota la tranquil·litat per posar-li la guinda al pastís. De moment no hi ha prevista cap edició en format físic encara que ja sabem d’uns quants que s’agenciarien aquest plàstic de seguida per fer-lo sonar als clubs de ball fins a cremar-lo. Si haguera de dir el punt més clar que hi ha a la contra, aquest seria la durada del disc, sobrepassa els seixanta minuts i potser açò farà més complicada l’arribada al format 12” sense haver de descartar cap dels dotze talls presents.



Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Nando Hervido 
Correcció: Pablo Gerschuni