13 de febr. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: MORIR A LA PRIMAVERA (de RALF ROTHMANN )

Morir a la primavera
Ralf Rothmann
Any: 2017
Editorial: L'Altra
Traducció: Ramon Monton

Estem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en temps de descompte com qui diu, i dos col·legues de disset anys, en Walter i en Fiete, treballen de munyidors en una granja del nord d’Alemanya. Tothom ja sap que el Reich que havia de durar mil anys té les hores comptades i els dos nois van fent la seva sense ni plantejar-se la possibilitat d’allistar-se. Però Hitler té altres plans per la jovenalla: potser el Reich morirà, però ho farà matant. Així, com en un partit de futbol que ja creus guanyat i a l'últim minut et foten un golet, un dia apareixen al poble les SS, per organitzar un concert i convidar la gent a un barril de cervesa. Però no es una convidada d'aquelles desinteressades sinó una a l'estil garrepa: esperant quelcom a canvi. Els SS demanen el compte i fins i tot deixen propina, però, com deixa ben clar l’ortsbauernführer al seu discurs, també esperen que tots el joves no-mutilats del poble facin una passa endavant, un movimiento sexy, i s’allistin “voluntàriament” a les Waffen Schutzstaffel. Cosa que tots fan com un sol home degut a la peer pressure i al fet que la sala està plena de SS amb ganes de brega.

A partir d’aquí les coses s’esguerren, com bé diu en Fiete tot just sortir de la suposada festa: “A la merda, anem a morir doncs!” i bàsicament en Ralf Rothmann ens fa espectadors del que la Hannah Arendt anomenava la “banalització del mal” a través dels ulls de Walter. Anem seguint els dos companys en una sèrie de salts en el temps que ens ensenyen tant els moments més rutinaris d’aquesta carn de canó (tot de tios xerrant, fumant, llegint L’últim mohicà i passant l’estona en un barracó amb ferum de peus) com d’altres que semblen sortits d’un quadre apocal·líptic de Hieronymus Bosch, on els personatges interactuen enmig de la desolació total (l’escena de l’execució de la família del moliner és especialment colpidora). Una de les coses que ens fa sentir més estranys és el fet que Walter no sigui un heroi ni res de semblant, va fent més o menys el que li toca, sense enfrontar-s’hi gaire. Com que el llibre és narrat en tercera persona tampoc sabem exactament què li passa pel cap, només algunes pinzellades a les cartes que escriu a la seva família i veiem que, encara que no es un psicòpata sanguinari com la resta de SS (especialment els allistats abans de 1944, els quals, a diferència de Walter i Fiete, realment eren voluntaris que es creien tota la retòrica malaltissa del tercer Reich), sí que segueix les ordres que li donen, fins i tot al final quan… No ho diré, ja ho veureu vosaltres, però és un dramón.

Amb Morir a la primavera m'ha passat com amb totes les novel·les de la segona guerra mundial: estic tant contaminat pel cinema que les visualitzo al cap com si fossin pel·lícules. Em passa una mica amb tots els llibres (¿no és això el que fa la ment: convertir les paraules en una mena d’imatges més o menys nítides al cervell?) però amb les de la segona guerra molt més. En aquest cas no ha estat diferent i puc dir que he vist una molt bona pel·lícula (anti)bèl·lica mental, amb tots els elements que se li pressuposen: violència, amistat, destrucció, lleialtat, contradiccions, desesperació, angoixa, etc. Vaja, com si hagués vist un mix perfecte d’El caçador d'en Cimino, de Camins de Glòria i de Stalingrado, tot en un i sense gastar electricitat.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Uri Amat
Correcció: Rosa Molinero Trias