19 de febr. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: LA CREMALLERA (de MARTÍ SALES)

La cremallera
Martí Sales
Any: 2016
Editorial: Males Herbes

Surto de casa: a la butxaca de l'abric tinc La cremallera, de Martí Sales, que m'enduc per si de cas (l’edició inclou també el poemari Huckleberry Finn, publicat originalment l'any 2007). Quan ja he agafat el ritme, travessant la Plaça Revolució, el trec. Quatre passes de lectura i ja m'he transportat: la trista tarda d'hivern es converteix en una clara i delirant nit de setembre.

La cremallera és un poema que narra una aventura a la deriva en una Barcelona immersa en les festes de la Mercè: la nit ha estat llarga (la borratxera, la pixera, les ganes de vomitar) i ara, resseguint amunt les Rambles, s’inicia una exploració, o una aventura, a la cerca d’alguna cosa o, potser, cercant justament la sensació de perdre’s ben profundament.

La veu poètica és una espècie d'allau emportada pels versos octosíl·labs (un vers antic, arrelat a la tradició literària i preferit per la poesia narrativa) marcant un ritme desenfrenat (poques pauses) que fa viva i present l'escena: t'arrossega avall, acompanyant aquest personatge o veu poètica desdefinida (un jo, un nosaltres, una "cosa-narrador", “allò-el-que-sigui”) per una ciutat, Barcelona, que és un territori en el qual les vides s’hi entrecreuen de forma fascinant, un espai constituït per la vivència poètica, a la vegada estrany i familiar, un terreny on el temps, la vida i la mort s’han desordenat en un més enllà dantesc. Rodoreda, Bauçà, Foix, Brossa, Nonell, Sagarra, Carner..., carteristes i adolescents des de les Rambles a la Muntanya Pelada. A la contraportada hi apareix la imatge d'un tràveling per la nit artificial. La sensació lectora s'hi assembla força: és una imatge que es desplaça a una velocitat constant i força frenètica i que va donant constància d’un balanceig entre l'excitació de la vida i l'impuls de la mort.

"Heu traspassat una frontera / i ara sou a ca l’octosíl·lab / pelegrí, cremallera, únic, / potser del últims serrallers / de la ciutat comtal: això és / la dimensió desconeguda / -i la nuvolada rebenta". Plou sobre Barcelona i el poema s'aixopluga dins un bar: dos nois s'hi estimen i desperten la ira d'un cambrer ("són un poema de Catul"). Trompes d'aigua inunden Barcelona que es desplega en una imatge apocalíptica: els versos disparen anècdotes, històries (Amancio Ortega, les Parques), que construeixen un teixit, un possible escenari, un possible sentit de tot. Ara, davant d’un horitzó d’aigua, aquesta veu desdefinida encara ha de dissoldre's més amb el perill inherent de perdre el poema: "i els octosíl·labs, orfes, temen / el pitjor: que se'ls mengi el blanc”. Però hi ha esperança a la Muntanya Pelada des de la qual guaita, desconcertat però content, com es retira l’aigua de la ciutat un adolescent amb la samarreta de la Velvet (Uri Caballero): al menys sembla haver-se acostat a l’encanteri "més vell de tots, el de donar / nom a les coses, transformar el món. El periple -o farra, xàfec, catarsi, ensulsiada- ha durat vint-i-quatre hores, / si comptem bé, uns set-cents versos". Set-cent versos d’una deriva urbana que se sobreposa a l’aventura de l’escriptura mateixa.

Fotografia de portada: Edu Vila
Text: Paula Juanpere
Correcció: Pendent