26 de febr. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: EL LIBRO DE LAS BRUJAS (de KATHERINE HOWE)

El libro de las brujas
Katherine Howe
Any: 2016
Editorial: Alba
Traducció: Catalina Martínez Muñoz  

Recentment, la bruixeria s’ha vist com un acte de culte alternatiu prou proper als joves i, cada vegada més, a les societats occidentals. Segons la revista Quartz, és “la perfecta religió pels millenials liberals” i, fins i tot, una bona amiga del feminisme. De fet, no és una idea gens minoritària des que la comunitat és molt present a les xarxes socials. L’etiqueta #witchesofinstagram arriba a gairebé mig milió de fotos d’aquesta xarxa social i comptes com @thewoodwitch als 125.000 seguidors. Trobareu botigues online, desenes de fanzines sobre el tema, articles en diaris generalistes i revistes especialitzades com Sabat Magazine.

El passat, com sabeu, va ser força menys integrador i molt més inquisidor. Les xifres varien molt segons els autors, però es parla d’entre 60.000 i 4 milions de dones assassinades per casos de bruixeria a tot el món. El libro de las brujas, de la texana Katherine Howe, fa un extens repàs a la història de la cacera de bruixes a Anglaterra i a les colònies nord-americanes entre els segles XVI i XIX.

Howe, historiadora i descendent de tres bruixes acusades al segle XVII, reuneix transcripcions de desenes de judicis penals del comptat i el poble de Salem, entre d’altres, i els analitza amb una interessant perspectiva de gènere. No s’oblida tampoc de la visió racista i classista que impregnava aquestes acusacions, i ho revisa tot des d’una mirada interseccional que és, segurament, allò més valuós i especial d’aquesta obra.

La imatge de la bruixa era realment estereotipada a tots els nivells. La dona, en general, era l’alteritat i la representació de la malícia i la venjança. Però, a més, hi entraven en joc molts factors que eren decisius a ulls dels tribunals: dones solteres i de mitjana edat, que sortien de la norma, destacaven pel seu caràcter i carisma o per les habilitats personals i laborals que els donaven independència econòmica i que gaudien lliurement de la seva sexualitat.

Algunes de les tècniques que s’utilitzaven per verificar que una dona era bruixa eren llançar-les des d’una catapulta per comprovar si podien volar, ofegar-les a l’aigua per saber si flotaven o esbrinar el seu pes perquè es deia que era el d’una ploma. L’únic mètode físic era la palpació de genitals, ja que el clítoris era considerat una raresa directament incriminatòria. Als judicis, si el seu relat era serè i s’exculpaven, la sentència solia ser negativa i les portava a la presó, a la forca o a la punta d’un penya-segat.

Potser tot el que diu Howe no sorprèn perquè forma part del nostre imaginari col·lectiu sobre el món de la bruixeria, que no va molt més enllà del vol en escombra. No vull posar-me melodramàtica perquè, sí, en fa segles d’això. Però, encara es donen decapitacions i lapidacions, denunciades per Amnistia Internacional, a països com l’Aràbia Saudita o algunes regions de l’Índia. Mentre llegia les transcripcions d’aquests judicis, m’esgarrifava. Que trist que ens deixi de sorprendre un acte d’escarni, tortura i genocidi tan lligat al gènere com aquest, no? Simone de Beauvoir tenia tota la raó quan deia que “el més escandalós de l’escàndol és que un s’hi acostuma”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carla Roca Bayón
Correcció: Rosa Molinero Trias