13 de gen. 2017

NOSTÀLGIA (per URI AMAT)


Nostàlgia 
Nostàlgia 
diria que és només 
 Nostàlgia   
(Smart Went Crazy)

Com una demostració empírica que a les xarxes socials no només hi ha bajanades sobre gatets i memes xorres, l’altre dia llegia el post d’una amistat virtual (l’hispanista i historiador de l’anarquisme Chris Ealham) en el qual es relacionava la cançó “Nostalgia” dels Buzzcocks amb el concepte d’anamnesis del filòsof Walter Benjamin. Poca broma.

El post deia exactament això:

"Estoy surfeando en una ola de nostalgía por una edad todavía por venir… Sobre el futuro sólo puedo recordar el pasado." "I'm surfing on a wave of nostalgia for an age yet to come… About the future I only can reminisce." (Peter Shelley)

THE BUZZCOCKS Y WALTER BENJAMIN. En Nostalgia (1978), una de sus composiciones más meditadas, Shelley, un punk de 23 años de raíces obreras, nos conduce al concepto de Anamnesis, una de las ideas centrales de Walter Benjamin (véase su “Tesis de Filosofía de la Historia”), o sea la utilización de un pasado olvidado para reconstruir un futuro mejor. Escuchad!


Hi estic d’acord en un 100%. La nostàlgia del passat només pot (ha de) servir per construir un futur millor. Personalment odio la nostàlgia que implica que "qualsevol temps passat va ser millor", tan sigui en el seu aspecte més banal (artefactes del tipus Yo también fui a EGB o Generació Son Goku) com materialitzada en forma de ditirambe per aquells moments gloriosos de la història de la humanitat que, suposadament, mai més es podran repetir (oh sí, la gran revolució de 1789… o de 1871, o de 1917, del 1936… o del fotut any dels dinosaures que sigui).

Tot i així la nostàlgia existeix, i és molt poderosa. I és curiós com funciona; com aquells circuits de dominó en els quals una petita peça fa caure la següent, i aquesta la següent, i aquesta darrera la següent, i així van caient totes fins a la peça final. L’últim atac de nostàlgia em va posseir l’altre dia quan un amic va anomenar de passada la pel·lícula Rollerball de 1975, que tracta sobre un esport ultraviolent en un futur distòpic. La cosa va anar així: només anomenar-la vaig recordar un còmic anomenat Spinball, també molt violent, vagament inspirat en la pel·lícula, que publicava aquí la revista Black Jack però que eren llicències de la controvertida revista anglesa Action, que va acabar plegant després de les pressions dels moralistes de torn. La comprava el meu tiet, el germà del meu pare, que era solter i vivia a casa els meus avis. Com que treballava a un banc i quasi no tenia despeses es gastava quasi tota la pasta que guanyava en revistes: a casa seva m’empassava també, sense gaire criteri, Hazañas Bélicas, Muy Interesante, Tele-Indiscreta i el poc que entenia (especialment els seus flipants “fold-ins”) de la influent revista satírica americana Mad, que també corria per allà. Amb el tiet també vaig jugar per primer cop a jocs d’ordinador, al seu Commodore 64, dels primers que van sortir. Recordo com si fos ara el soroll que feien els cassettes dels jocs en carregar-se. Principalment jugàvem al One on One (Larry Bird vs. Julius Erving), al Decathlon de Daley Thompson, a un joc de Bruce Lee en el qual t’atacaven un ninja petitó i un lluitador de sumo de color verd, i a un altre que es deia Quo Vadis, que era un “peplum”, però molt pixelat. El meu tiet sempre ha sigut un tio molt introvertit, potser degut a la seva sordesa, però en aquells moments de compartir jocs de C-64 amb ell recordo que s’obria bastant, com quan el nostre personatge de Quo Vadis queia a les calderes d’oli bullint, moríem virtualment socarrimats i ell ens cridava “Ja has begut oli!”. Però parem que, encara que no ho sembli, no tinc cap intenció de posar-me nostàlgic.



Tots aquests records i pensaments va desencadenar la simple menció de la pel·lícula Rollerball (podria haver citat allò de la magdalena d’en Proust, però com que no l’he llegit no em sembla lícit). Evidentment, en aquests temps de consumisme i immediatesa que vivim, això no podia quedar aquí, i en 5 minuts de rellotge després de sentir la paraula “rollerball”, i d’aquest vertiginós remolí de records, ja havia trobat per internet un atrotinat recull de 5 revistes Black Jack per 18€, les havia pagat i estaven en procés de ser-me enviades des de no-sé-quina merdeta de botiga de vell de l’altra punta del país. Al cap d’una setmana ja les tenia, i podríem dir que, un cop a les meves mans, la terrible nostàlgia es va transformar en decepció. La portada era horrorosa, les revistes bastant normaletes i fetes caldo, i la gloriosa ultraviolència que jo recordava, comparada amb les coses que es veuen avui en dia, era de l’estil dels Pastorets.

Em van estafar, esclar que sí, però és que la nostàlgia no té preu, amics i amigues. De fet hi ha molta gent que viu exclusivament d’aquesta nostàlgia irracional que ens fa malgastar 18€ en un recull de revistes de fa més de trenta anys fetes malbé. Sense anar més lluny, al còmic Hate del Peter Bagge hi apareix un personatge, Jay Spano, un ex-ionqui amo d’una botiga d’objectes “vintage”, que només menja “Happy Meals” de McDonald’s per poder especular anys més tard amb el valor dels regals que vénen dins de les caixetes d’hamburgueses, confiant que el factor nostàlgia farà d'aquelles joguines quasi sense cap valor uns objectes de valor incalculable.

Suposo que aquesta faula moral de pa sucat amb oli us ha mostrat com és de nociva la nostàlgia portada a l’extrem. Em fa venir al cap una entrevista amb l'Ian MacKaye (Dischord, Fugazi, bla bla bla) en la qual deia una cosa així com que, i ho dic de memòria perquè no trobo l’entrevista ara mateix, els grups de música que més admirava eren els que encara existien, precisament pel fet que la seva existència els feia més valuosos que els grups que ja s’havien separat i dels quals, per tant, no es podia esperar res de nou. Ben dit! Ni passat, ni futur, ni hòsties; el millor temps és el present, el temps que vivim i que encara som a temps de canviar. Si algun dia sentiu que la vostra pròpia boca emet la frase “això és de la meva època”, referint-se a un passat en teoria ideal en el que el vostre jo era molt més feliç, abandoneu tota esperança!, ja que això vol dir que ja sou morts per dins.

Uri Amat (Sus labores. Flâneur a mitja jornada i pessimista en remissió) @uriamat


Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Il·lustració: Chris Piascik
Text: Uri Amat 
Correcció: Pol Camprubí