9 de gen. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: MAGISTRAL (de RÚBEN MARTÍN GIRÁLDEZ)

Magistral
Rubén Martín Giráldez 
Any: 2016
Editorial: Jekyll & Jill

Ja fa uns mesos que va sortir al mercat aquesta novel·leta. I se n'ha dit de tot. Se n'ha dit de tot perquè és estranya i malparida. Alguns diuen: “no hi ha història ni argument”. I es posen nerviosos. Altres diuen “no l'acabo d'entendre”. I s'exciten. El cas és que posa en evidència la nostra comprensió lectora; Rubén només ha vingut a senyalar-la. Estem malacostumats a llegir sempre de la mateixa manera, vull dir, sota uns mateixos paràmetres. I serà precisament això, fer trontollar aquests fonaments, la lliçó que hi trobarem a Magistral. T'obliga a canviar d'enfocament i a comprendre des d'una altra posició. És difícil ressenyar un llibre d'aquestes característiques i també ho ha estat llegir-lo, però, aviam, provem-ho.

Per començar, hi trobem una veu, l'autor de Magistral (que no en Rubén), i ens parla d'història: la caiguda de la llengua castellana. Una caiguda en escala de valors, tot s'ha de dir. Afirma que s'ha reduït a simplesa, a prosa fàcil, a l'accessibilitat i a la comoditat. Una llengua vaga que produeix principalment una porqueria de literatura, d'entreteniment, llegida per lectors disposats a esforçar-se tan poc com sigui possible. L'autor de Magistral pretén, a través del seu llibre, destruir el castellà tal com el coneixem per reestructurar-lo en altres sistemes lingüístics, exigint noves formes de lectura. Reinventar-se o morir, que diuen. “Si no me entendéis, a lo mejor es porque tenéis habilitado el Adblock”.

Aquesta veu és altament odiable; un paio pretensiós, arrogant, que va de llest per la vida. No podíem esperar altra cosa d'un autor que titula Magistral a la seva obra. Segons ell, ha escrit el llibre que posarà fi a la lògica de la llengua castellana. I mentre va presumint de les seves habilitats narratives, ho va criticant tot; critica la literatura espanyola contemporània, critica els escriptors del moment, als lectors, a la hipocresia dels crítics. Parla dels hàbits que envolten el món literari. Hàbits segons ell totalment decadents. Anem a l'autocomplaença i a la llagrimeta fàcil. A l'autoajuda. A històries que es digereixen soles. Vaja, que et va tractant d'idiota, i no m'importa que ho faci, perquè reconec que he hagut de llegir paràgrafs seus més de tres vegades o, fins i tot, saltar-me'n d'altres (el tio en ocasions es posa massa insoportable). Però, no sé, no sé; vols dir que el panorama és tan així? Vull dir que és cert que es publiquen moltes marranades que aporten ben poca cosa a la literatura, però també es cert que sota aquesta capa superficial dominada pels best-sellers i les autobiografies de famosos televisius, existeixen alternatives i s'intenta apostar per noves propostes. Difícil trobar-ne, sí. Però hi són. I aquests també tenen el seu públic. O si més no, desperten algun tipus d'interès a alguns lectors encuriosits. Si no fos així, aquest llibre mai s'hauria comentat tantes vegades.

No es pot passar per alt l'evident domini (i treball) que trobem sobre el llenguatge. És bàsicament l'atracció principal del llibre; veure com et pot tornar a sorprendre utilitzant una inesperada combinatòria de paraules. Neologismes, tecnicismes, retòrica, fonètica, associacions, jocs semàntics... Pot resultar críptic, de vegades absurd, sobretot a mesura que ens acostem al final, on la llengua ha quedat ja totalment desmembrada i recosida sobre altres patrons desconeguts. És la nostra llengua i no ens és familiar. Llegim, per exemple, aquest fragement: “Tu langue es simple. Basta con ministrarme, cuando no puedo siento una torsión de sesos y una variedad y máquina de cosas que me dejan gloriabandoned, digno de un asshole con pintas, mutatis mutabal la burla burlando. BOYJERK, dispecable idiomante de oído tú, potro mío,;; taranto, serrallo de ventosas. Discula mi lentitudine de adqüisición. Percivo la urgencia de distintas motorizaciones. Más despacio, avanzo a base de singultos, te supero, me necrofollo tu idioma por el agujero de las oes, me pongo en vuestra piel de corderos y semántica preñada FUCK CONFIG, ya termino de traszumarme, vudú hago en tu tieso, tu yerto portal de lengua”. Ja veieu per dónde van los tiros. Però, sabeu? Allò realment curiós és veure com, tot i l'aparença abstrusa, el llibre va quedant ben lligat perquè els discurs acaba formant un tot, i encara que no s'entén el que està dient, acabes entenent què vol dir: un nou ús de la llengua.

No vull profunditzar aquí sobre els detalls tècnics de l'obra, que en són molts (i alguns de brillants), així com la seva curiosa estructura. Diré, per exemple, que treballa amb correspondències literàries i alhora és sempre autoreferencial; que hi trobem pàgines d'un altre llibre dins el llibre, el de Ben Marcus, molt influent alhora de realitzar Magistral. Diré també que mostra un curiós exercici de traducció que sembla fet pel puto traductor de Google. Però no vull dir-ne gaire més perquè resulta un pèl confús i no aporta res de sòlid a la ressenya, més que una confirmació de la seva voluntat d'innovació. Però és que el llibre és purament això. És un llibre amb caràcter propi, i per això val la pena llegir-lo, no per les crítiques que proposa, crítiques que ja hem sentit altres vegades i que alhora no n'acaba donant una resposta satisfactòria. La importància cau en la pròpia experiència que et brinda com a lector, una experiència que, si us interessa, recomano que us la prengueu com un joc. Un joc seriós, tot s'ha de dir.

Fotografia de portada: Víctor Gomollón i Jessica Aliaga 
Text: Lluc Gallifa 
Correcció: Rosa Molinero Trias