30 de gen. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: LA SÉPTIMA VIDA DE KASPAR SCHWARZ (de CARLES PRADAS)

La séptima vida de Kaspar Schwarz
Carles Pradas
Any: 2017
Editorial: AstroRey
Traducción: Carmen Gómez Aragón

L’altre dia algú m’explicava que de sobte un record l’atrapa i sol quedar-se força minuts atrapada una altra època. Les cares del passat es fan nítides, els diàlegs antics es perfilen. Altres vegades les embelleix o les enlletgeix, cara i paraules, segons li roti en un intent deliberat d’alterar-me la memòria amb tota la justificació que té viure la vida lliurement, alliberadament. Però què ocorre quan això no és suficient? Quin remei troba aquell que no suporta més la incertesa del futur? Com en el poema de Rilke, ressona fort al seu interior: “has de canviar de vida”.



Això és exactament el que fa Kaspar Schwarz, que ara Astrorey ha traduït al castellà en una edició de tapa dura elaboradíssima i perfecta. “Estoy aprendiendo a no recordar”, diu el protagonista enmig de la Primera Guerra Mundial. Gran tasca per algú que no viuria ni una, ni dues, ni tres, sinó que, en total, set vides, set personalitats diferents, set noms i set oficis: ajudant a una fàbrica tèxtil, soldat, radiotelegrafista, fabricant de caviar, negociant i polític amoral, baró, genetista i oracle. I dinou ciutats, moltes coneixences i viatges, infinites mentides i només un record i un sentiment inalterable, que s’arrossega intacte fins a la mort, on la preocupació pel temps col·lapsa aquestes set vides en un sol final. O no?

“El color blanco resulta de la superposición de todos los colores, mientras que el negro es la ausencia de color. Me miro en el espejo y veo que soy negro como la noche. Mi rostro es negro, mi alma es negra y mi nombre significa negro. ¿Acaso soy mi propia ausencia? ¿Quién soy si es que soy o he sido alguien?...”

No sabem ben bé que té Kaspar Schwarz; és la pròpia vida allò que l’afecta, d’allò que fuig? “Necesito un centro de gravedad. Pero es imposible encontrarlo. Lo he buscado en el cielo y también en el infierno. Cuando me acerco desaparece”, escriu Schwarz en els seus diaris.


És “un artista de la supervivencia invisible”, una vida que “era casi más mentira que verdad”, “una vida de fantasma”, explica aquesta història que Carles Pradas, com davant d’un dels telers de la fàbrica netejava Schwarz de petit mentre la seva infància s’esfilagarssava, ha confeccionat amb set fils diferents, un per cada vida, i per cada vida diverses fotografies, cartes, fragments de diaris i documents que amb precisió arxivística queden inserits com un estampat de jacquard.

 Al teixit de les set vides de Schwarz, hi apareix un gat negre que ara mira al lector i ara badalla. També nusos entre l’espai temps, forats on el teler i les vides s’han interromput, fils que es torcen i deformen el dibuix. El tapís perfecte d’una vida que es desenvolupa des de molt aviat “sin lógica constructiva, como los restos de un naufragio”.

Fotografia de portada: AstroRey
Text: Rosa Molinero Trias