15 de gen. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS (de RAMON SOLSONA)

Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona
Any: 2016
Editorial: Proa
Voleu que us digui què va passar a Cardós l’any 65? Tranquils, no és cap espòiler: ja fa 50 anys que va passar i Ramon Solsona ho explica d’entrada, a les primeres nou pàgines d’aquesta novel·la de 450, basada en fets reals. D’acord? Doncs vet aquí: un treballador de les obres hidroelèctriques va matar un guàrdia civil. Aquest fet puntual, que va trasbalsar i enrarir el dia a dia de la gent de Ribera de Cardós (Noguera a la novel·la) i dels campaments dels miners, és només la punta de l’iceberg, i permet a l’autor fer aflorar de mica en mica tot un món semiocult i força tèrbol en què la corrupció, el contraban i la crua realitat política de la postguerra, però també la hipocresia i les enraonies típiques de qualsevol poble –anava a dir de l’època, però potser no cal...– es combinen de manera explosiva i, inevitablement, la cosa acaba petant d'alguna banda.

El més interessant i atractiu del llibre és que la història no és narrada de manera directa i lineal; a part de la veu de l’assassí. Ell obre i tanca la novel·la a manera de pròleg i epíleg, explicant, primer, com va anar tot, i després, com se’n va sortir i on va anar a parar. Els capítols estan ordenats cronològicament, però no hi ha narrador: alguns són escenes dialogades –podrien ser perfectament teatrals o cinematogràfiques– i d’altres son testimonis directes que anys després expliquen la seva versió dels fets i que a poc a poc anem intuint que són entrevistats per algú que no arribem a saber qui és fins al final, quan queda tot lligat. L’estructura calca la de les pel·lícules documentals, però el resultat final no és tan lluny de les novel·les epistolars. També utilitza recursos habituals en moltes sèries televisives actuals, com els salts temporals i els diferents punts de vista, no sempre coincidents. Trenar tot això sense que es notin les costures ni gairebé t’adonis que hi ha un autor al darrere no és gens fàcil, però Solsona se’n surt i aconsegueix que la història t’atrapi des del principi i ja no la puguis deixar anar.

Al capdavall, tot plegat posa de manifest l’absurditat, la futilitat i l’atzar de la vida humana i fins i tot qüestiona un concepte tan ambivalent i a vegades sobredimensionat com el de la veritat: al llibre, com al món real, cadascú té la seva. Només el lector sap què va passar de debò, però els protagonistes creuen el que volen, necessiten o els convé creure, i actuen en conseqüència, causant més dolor i desgràcia que el del propi assassinat que ho desencadena tot, que al cap i a la fi, tot i que és cert que va ser un crim, també va ser un lamentable malentès.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Esteve Farrés 
Correcció: Rosa Molinero Trias