22 de des. 2016

TIMELINE VS LA REALITAT (per JOAN CABOT)



2016 serà recordat com un gran any per a la democràcia, l’any en què les classes populars varen decidir disparar-se al peu votant a favor del Brexit i Donald Trump, des del meu punt de vista un toc d’atenció a una esquerra que no ha sabut donar resposta als problemes dels treballadors, dels quals s’ha allunyat definitivament. El cas és que, com a mínim, als Estats Units la victòria de Trump ha servit perquè alguns exerceixin l’autocrítica i comencin a demanar-se què ha fallat perquè algú que menteix de forma tan flagrant i evident hagi acabat convertint-se en president de la màxima potència mundial. Alguns diran que es va subestimar l’estupidesa de l’electorat americà, però no crec que la resposta sigui tan òbvia. En realitat, pens que Trump (i els brexiters) va saber connectar amb les preocupacions i pors d’un electorat blanc, rural i de classe obrera, que s’ha sentit abandonat i menyspreat per un centre-esquerra que ha abandonat bona part dels seus fonaments i ideals en favor de la visió neoliberal que en teoria haurien d’estar contrapesant.

En tot cas, que la forma en què Trump hagi establert aquesta connexió tengui cap lligam amb la realitat és una altre història. Trump és un trol, un dinamiter i un exaltat, però no és imbècil, i ha entès molt més clarament que molts de nosaltres que el que vol escoltar la gent no és la veritat, sinó un relat que s’adapti a la seva visió del món i li ofereixi certa esperança. Trump és el profeta de la postveritat, el seu primer apòstol, però la postveritat ja era aquí des de feia anys i l’hem anat construint entre tots, perquè és molt més fàcil mentir els altres quan hem començat primer per mentir-nos a nosaltres mateixos. I ja fa anys que hem anat perfeccionant l’art de retallar l’espectre del món que veim a mesura del que volem veure.

L’exemple més evident de fins a quin punt la nostra visió de la realitat ha quedat reduïda per les mateixes eines que, en teoria, haurien de mostrar-nos el món en tota la seva amplitud, la tenim als nostres timelines. Molts americans es demanaven l’endemà de la victòria de Trump com podia ser que hi hagués 59,4 milions de persones que l’haguessin votat, quan en el seu mur de Facebook eren una minoria marginal. El problema és confondre el que veus a Facebook amb la realitat, i més en una era en què tot és quantificable a cop de likes i retweets i això també té un pes brutal, no sols en com rebem la informació, sinó també en la informació mateixa: al final ens és igual que una notícia sigui certa o falsa, perquè la compartirem només en funció de si confirma o no la nostra visió del món i això ho feim tots, d’esquerres o dretes, i ho feim des de fa segles, és cert, però ara ho feim en temps real i això també té les seves conseqüències.

Fa deu anys se’ns omplia a tots la boca parlant de periodisme ciutadà, però la veritat és que el periodisme ciutadà no està millorant molt el periodisme en general o com a mínim no com el miracle que ens varen prometre, cada un de nosaltres un mitjà, un periodista, un inquisidor del poder; perquè a l’hora de la veritat no tots nosaltres tenim la predisposició o estam educats, preparats i tenim els coneixements necessaris per exercir aquesta funció (aquí més d’un em dirà que molts periodistes de carrera tampoc, i els he de donar la raó).

L’exemple més flagrant d’això són els diversos casos en què els usuaris de Reddit han volgut desemmascarar suposats complots o dur pel seu compte investigacions policials, però en realitat basta pegar una ullada a què comparteix cadascun dels teus contactes per veure que, en general, seguim tots un guió bastant obvi i ens estam donant la raó a nosaltres mateixos constantment. Tot allò que no encaixa, ho deixam de seguir i llestos. En realitat ho hem fet sempre (llegint el diari X envers del Y, per exemple) però ara és tot immediat i viral i, abans no te n’adonis, tens un descerebrat amb una escopeta dins una pizzeria de Washington perquè ha llegit a un fil de Reddit una història sense cap ni peus sobre una suposada conxorxa pedòfila. No eximesc els mitjans ni el periodisme de tots els seus pecats, que són molts, només dic que és obvi que, un cop democratitzades les eines, molts dels tics més criticables de l’ofici s’han igualment democratitzat.

La solució no és la censura (ningú s’ha aturat a pensar les implicacions que Facebook i Google siguin qui decideixin què és una notícia falsa?) sinó l’educació en el sentit crític: aprendre a sortir de la nostra zona de confort per posar-ho en dubte tot, especialment si sembla adaptar-se tan còmodament a la nostra visió del món. Perquè si és tan còmode com unes sabates noves, tan calent com un bon abric i tan lluent com una joia, és probable que no sigui informació el que acabam de comprar, sinó sols un producte més, servit en aquesta cinta giratòria infinita que ha esdevingut internet, on hi ha una mentida reconfortant per a cada un de nosaltres i cada un de nosaltres s’ha convertit en manipulador i alhora manipulat.



Joan Cabot (Periodista, ex-madam de 40Putes, bateria –que no músic– a Lost Fills i F/E/A) @joancabot

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 

Text: Joan Cabot 
Correcció: Pablo Gerschuni