30 de des. 2016

LLIT 112 (per AIDA OSET)



Nit de Nadal, 24 de desembre de 2016
Planta 3, escala 5, llit 112. 22.55h.

1.
Dos llits separats per una cortina. Dues dones adormides, el son dels calmants. Un dolor visceral suavitzat per opiacis, un buit físic, dia-crític, diferencial, que separa la dona del verb.

Navegant a temperatures caldoses, conduïdes per corrents intravenosos, el subconscient les fa viatjar en el temps, estalviar-se hores que serien eternes i endarrerir alguns dels mals que no poden ser pal·liats de cop.

En aquesta habitació no hi ha intimitat, però hi és tota: l'empatia que generen les situacions comunes. Separades per una cortina, dormen una dona de 40 que perd un fill i la possibilitat de tenir-ne i una dona de 60 que lluita contra un càncer d'ovari i llueix una cicatriu llarga i perpendicular a les seves tres cesàries.

Buides del tot, però més vives que mai. I, ràpidament, un calfred ascendent per tot el cos. La calidesa de sentir-se en bones mans, les millors. I, com en un brot, assumir la bona fortuna de tenir salut pública, tot i les habitacions compartides de dimensions minúscules i la paleta de color dels hospitals. Agrair les mans, les paraules i els actes mèdics i el savoir faire de les infermeres per a oblidar les combinacions impossibles dels materials que componen el terra, les parets, les portes, les finestres. Oblidar que tot el que s'hi respira et xucla energia amb una inèrcia espiral, com un forat negre.

2.
La importància que el múscul de la salut pública estigui en bona forma és inqüestionable. El que trobo qüestionable és la necessitat d'una salut privada gestionada a través de mútues si la salut pública (tant els equipaments com els seus treballadors) s'endugués tot el que li correspon. Personalment, a través de la mútua he tractat coses de poca o mitjana importància, he agilitzat la possibilitat de fer-me proves, però malauradament també m'he trobat maltractada per més d'un professional sanitari. En casos extrems (com el del llit 112) ràpidament ens han derivat a la pública, que és on hi ha tota la infraestructura, tot l'equipament tècnic i professional capaç de fer front a un problema de salut considerable.

L'ambició de poder i el benefici personal no haurien de regir el sistema sanitari (ni, idealment, cap altre sistema), perquè ens hi va la vida, literalment. Segons el cardiòleg John Dean, “la medicina privada encoratja els metges a prendre decisions basades en el benefici enlloc de la necessitat” i afirma que “a la pública, els teus companys de feina són això, companys en els què et recolzes i a qui consultes les decisions que prens. En canvi, en el sector privat, els teus companys són els teus competidors”. Calen diners públics, o una bona gestió d'aquests, per a poder disposar d'una cobertura sanitària àgil i eficaç. És necessari que els hospitals i la gent que hi treballa comptin amb unes condicions bàsiques per a poder atendre millor, per a oferir el millor de si mateixos i no haver de recórrer a la privada per un sobresou. No hi poden haver retallades en els béns bàsics per a la societat: la salut hauria de ser intocable, com també ho hauria de ser l'educació.

3.
Fa poc llegia al diari que Espanya havia augmentat la mitjana pel que fa al nivell escolar, millora deguda en part al descens en altres països. Quina mediocritat considerar això una bona notícia... Sentir-se millor perquè els altres empitjoren. L'article també destacava que Singapur era el país que millors resultats tenia. A més de ser un país que compta amb uns pressupostos estables (i imprescindibles) per part del govern i prioritza l'educació, el seu secret resideix en els mestres, ja que aquests són escollits entre els millors de les seves promocions universitàries i l'ensenyament en aquest país és un un múscul viu que s'exercita i defuig de l'estancament. Els docents es reciclen constantment, estan tutelats per mestres més veterans, revisen i proven, es qüestionen... En resum, treballen des de la vocació amb els mitjans necessaris per poder-ho fer.

Necessitem cèl·lules especialitzades que treballin en concret i per al conjunt, i que ho facin en condicions òptimes. La vocació ha d'anar acompanyada de possibilitat. Si no, l'organisme tira, va tirant, i així ens va... Que va coix.

I coixa també avança la nit per aquesta dona que vetlla a la vora d'un llit, entre entrades i sortides d'infermeres, entre gemecs de dolor i respiracions profundes... Així avança, densa i profunda com la son dels calmants, així avança la nit de Nadal.

Aida Oset (música i actriu amb impulsos creatius sovint suïcides).

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Aida Oset 
Correcció: Pol Camprubí