11 de des. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: LA FILIAL (de SERGUEI DOVLÀTOV)

La Filial
Serguei Dovlàtov
Any: 2016
Editorial: LaBreu Edicions
Traductor: Miguel Cabal Guarro
Finals dels 80. Poseu una colla d’intel·lectuals russos emigrats a Califòrnia. N’hi ha d’eslavòfils i liberals, aristòcrates, jueus, musulmans, ortodoxos i catòlics, antics col·laboradors nazis i desertors. Demaneu-los que imaginin com serà la Nova Rússia i, després, envieu-hi a Dovlàtov. Afegiu bones dosis de vodka i remeneu el resultat amb la reaparició d’un amor perdut. Heus ací la recepta perfecta per al més sarcàstic dels soviètics. La desfeta de la pàtria i d’un mateix: dues de les seves especialitats.

Confesso que Dovlàtov m’apassiona. Tot va començar amb La maleta, un recull de contes on cada objecte que s’enduu l’emigrant protagonista serà l’excusa per a narrar el seu passat a Rússia i, de pas, mostrar els motius de l’exili. Recordo haver intentat reprimir les rialles que em provocava anant en metro i haver-lo recomanat a pare, mare, germana i qualsevol que tingués relació amb Rússia o el comunisme. Tots se n’han fet fans. De fet, és un d’aquells llibres que m’ha costat recuperar de tantes vegades com l’he deixat. Tot seguit, vaig llegir El compromís, on apareix la seva figura com a periodista als futurs països bàltics, La Zona, el diari d’un vigilant en un camp de presoners i finalment Els nostres, on cada capítol és el retrat d’un dels seus familiars.

L’èxit de Dovlàtov al territori català rau en l’encert editorial que suposa donar a conèixer l’autor en la nostra llengua, tot gràcies a les traduccions de Miquel Cabal. Músic i heliogabaler de pro, Cabal aconsegueix donar la naturalitat que necessiten els seus textos. Llegir en Dovlàtov és un no-poder-deixar-de-llegir. És commoure’s, esgarrifar-se, riure i patir amb fluïdesa, com aquell qui res. És tenir la seguretat de la mesura, de no trobar-hi cap sobrer, de no trobar-hi artifici literari. De llegir veritat, l’objectiu suprem de tota ficció. O sigui de llegir gran literatura. No us estranyeu doncs, si el Miquel Adam l’hi va dedicar una crònica sentimental o la Isabel Sucunza afirma que se l’estima més que a molts dels seus ex.

Serguei Dovlàtov va morir als 48 anys a Nova York. A La Filial, el seu àlter ego Dalmàtov és el conductor d’un programa de ràdio i en té quaranta i tants. Afirma que els més intel·ligents dels seus col·legues ja s’han suïcidat però que, en canvi, ell té família. En aquest context, el cap de redacció l’envia a Califòrnia amb l’encàrrec de cobrir l’esdeveniment amb aquesta recomanació “Entrevistes els dissidents més famosos. Ho completes amb reflexions pròpies que et pots copiar d’en Borís Xraguin, en Valentín Turtxín o en Vladimir Bukovski”. L’arbitrarietat i l’absurd són sempre presents als seus llibres i aquest no n’és una excepció. Les escenes del congrés són tan hil·larants com memorables. M’abstindré de comentar-les per a no desvetllar sorpreses. Només fer un esment: la censura soviètica, que el va portar a microfilmar part de la seva obra per a poder publicar a l’estranger i en últim terme, emigrar, és igual d’efectiva que l’autocensura nord-americana. “No li diré què ha d’escriure. Només li diré el que no ha d’escriure de cap manera”, li etziba el seu cap de redacció. “L’emigració és una mena de filial de la Rússia del demà”, es diu en un altre moment.

Aquesta dualitat envers la pàtria trobarà el seu reflex en el retrobament amb el seu amor passat. Una relació plena de toxicitat que, mirat de forma simbòlica bé podria fer pensar en la que té amb Rússia: un personatge que gasta fins a endeutar-se per a guardar les aparences, que el fa feliç i infeliç a la vegada, amb una obsessió malsana per a la vigilància de l’altre. Dovlàtov es retrata a sí mateix com un exemple de virilitat estúpida i autodestructiva. Tàssia, la femme fatale, també resulta parodiada fins a la caricatura.

Una caricatura que va tenir conseqüències. Resulta que Dovlàtov és un escriptor autobiogràfic (o d’autoficció, que es diu darrerament) i la tal Tàssia té molts trets en comú amb la seva primera dona en la realitat, Àssia Pekuròvskaia (comença el safareig literari). Aquesta es va sentir tan ultratjada quan va llegir La Filial que va escriure unes memòries com a resposta. Llegiu la ressenya de la Xènia Dyakonova si voleu saber-ne més. El llibre es pot trobar, en rus, a Amazon. No l’he sabut trobar en més idiomes.

En qualsevol cas, La Filial és un llibre d’extrems. La comicitat dels sense-sentits socials conviuen amb moments de gran dramatisme. El moment present es narra amb pàrrafs curts i separacions deliberades, com en el món publicitari capitalista. El passat, en canvi, es reviu amb llargs passatges i reflexions nostàlgiques. D’una nostàlgia irònica, és clar. “La ironia és l’arma preferida dels indefensos”, diu. I encara:“La crisi és un fenomen estable. El declivi sempre és més estable que el progrés”. La Filial està plena de frases emmarcables. També de fragments poètics. Us en transcric un, per acabar.

“Vaig allargar la mà, vaig dir el meu nom.

Ella va fer 'Tàssia'.

I en aquell precís instant va disparar un tret el famós canó de Leningrad. Com si hagués ressonat un signe d’exclamació invisible. O s’hagués posat en marxa un cronòmetre misteriós.

Això va ser el principi de la meva fi.”

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Anna Pantinat
Correcció: Rosa Molinero Trias