26 de des. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: CLÍNIA DE L'ABANDÓ (d'ALDA MERINI)

Clínica de l’abandó
Alda Merini
Any: 2016
Editorial: Cafè Central i Eumo Editorial
Traducció: Meritxell Cucurella-Jorba 

Per què el nom d’Alda Merini sona tan poc? Per què, si va ser proposada en diverses ocasions al Nobel de Literatura per la seva poesia? I per què potser estàs llegint aquestes preguntes com tenyides d’un to ingenu i no pas de ràbia? De les respostes possibles, aquesta es la que em batega més fort: Alda Merini (Milà, 1931-2009) era una dona. I pocs noms de dona es fan universals, malgrat que com Merini hagin estat reconegudes als seus països d’origen (premi Eugenio Montale, 1993; Ordre al Mèrit, 2002).

He cavalcat cavalls d’ombra/ i qui m’ha vist/ córrer sense brides/ m’ha considerat boja./ I sí, una dona que viu sola, /sense un escut historiat/ sense una història de nens/ no és ni mare ni dona./ És només un nom híbrid estampat/ amb calç a la teva pàgina. “(Amor de calç)”

Per universalitzar-la una mica més, l’edició de Jardins de Samarcanda, a cura d’Antoni Clapés, Jaume C. Pons Alorda i Víctor Sunyol, ens l’ofereix en un català òptim gràcies a la traducció de la premiada Meritxell Cucurella-Jorba. Que si bé s’ha pres algunes llicències de qui s’ha endinsat en el treball intens i ha fet seva l’obra, les justifica raonadament a l’epíleg.



De família humil, estudis breus i apassionada del piano, Alda Merini despunta aviat amb els seus versos i els publica amb només 15 anys. Poc després tindrà lloc la seva primera estada al San Raffaele Turro, que no era ni un convent, ni una facultat, ni un resort sinó un hospital psiquiàtric.

No en sé res de tu,/ i no és que ficant/ la teva carn dins la meva/ m’hagis dit alguna cosa./ M’has deixat en suspens/ com una hospitalització sense alta./ Des d’aleshores cerco/ el meu historial clínic/ imprudentment. “(Ho sé tot)”

Dividit en dues parts, Poemes heroics, amb referències als mites grecs, i Clínica de l’abandó, el poemari va ser publicat originalment el 2004 per l’editor italià Giuglio Einaudi. Com podia deixar passar a Alda Merini el pare del compositor d’Elements, si el lema de l’editorial resava Spiritus durissima coquit, “L’esperit digereix les coses més dures”?

Retorna als turments quotidians,/ però sàpigues que la solitud/ és l’única dona/ que no t’abandona. “(La solitud)” 

(...) També em passa, mestre:/he fet l’amor/ amb qui/ no he conegut mai. “(També em passa, mestre)”

La Clínica recull els seus darrers poemes, on Merini destil·la la seva vivència de pazza i de diversa, de boja i de diferent, de la dona que per estar malalta tenia l’altra veritat de les coses, de l’eterna enamorada, tan corresposta com traïda, però sempre amb l’ànima en flames.

És dur haver de defensar un sol home/ quan de fet n’has amat trenta. “(Historial)”

Espero que et caiguin les ales,/ tu que vols fer d’àngel de la mort/ traint-te els sentiments./ Però les catàstrofes dels àngels són universals,/ no són el penediment d’un rèprobe. “(Un poema)”

La malaltia mental marcà la seva vida, els seus amors i versos, que de vegades supuren l’angoixa més crua i d’altres l’agraïment pels metges que la tracten i pels seus amics. Versos filats amb malaltia i amor en una vida com un teler: múltiples ocasions se li encallava, li estripava la feina o se li acabava el fil.

Gràcies, Alberto,/que després d’una nit de fantasmes/ em fas escriure rimes clares./ Aconsegueixo superar l’engany del deliri/ només quan tu cuses les meves paraules. “(Gràcies)”

El resultat: un tapís que mostra allò que resta de la vida quan la vida s’atura, sigui dins les parets d’un manicomi, a causa d’un amor fatal, una pèrdua greu o qualsevol altre trasbals. Hi ha la negació humana de la vida, però encara hi queda la vida que transcorre lliurement.

(...) És feliç el poeta quan es mou somrient/ a través del teu petó d’amor/ que és un anar i venir de mort/ que és un abandó de vida.// Qui no sap amar no sap fer poesia i/ qui no sap morir no sap reviure./ Qui no hagi estat ferit/ pel seu enemic no podrà tocar/ els vèrtexs de la pietat./ No hi ha batalla d’amor/ tampoc derrota,/ hi ha només una guerra angèlica/ que l’home es fa a si mateix/ en nom d’un germà blau/ vestit de negre. (Vèrtexs)

Si se'm permet la metàfora matussera, els poemes d’Alda Merini són com els feixos de llum que s’escolen per una persiana mal abaixada. Aquells que fan veure que inclús dins d’una habitació a les fosques i aparentment buida encara s’hi belluga alguna cosa que recorda a la vida: en el seu aire, minúscules partícules de pols en suspensió, alienes al temps i a les nocions humanes.

Fotografia de portada: Arxiu
Text i correcció: Rosa Molinero Trias