2 de des. 2016

LA MALEÏDA CULTURA DE L'ÈXIT (per URI AMAT)


L’altre dia, mentre dinava al parc com en Keanu, no podia parar de pensar en la magnífica entrevista que l’amic Manel Peña va fer al Conrado Isasa (A.K.A. Isasa, ex-A Room with a view), que havien acabat de publicar al blog de BCore Disc, i més concretament en aquest paràgraf: "Los sueños de mi juventud fueron una losa muy grande durante mucho tiempo. Para mí ese disco [un de l'Springsteen] habla de eso… De mirar más allá de tus sueños y aceptar que las cosas no son como pensabas que iban a ser. Y llegados a ese punto intentar construir tu pequeño refugio. Y sin derrotismo, sino con la intención de ser honesto contigo mismo".

No m’ho treia del cap, principalment perquè m'hi havia sentit molt representat, doncs durant molts anys he estat infeliç pel sol fet de no haver fet alguna cosa "important" amb la meva vida. Pensava que havia de tocar en un grup més o menys famós, escriure un llibre boníssim, tenir una feina "guai" que em fes sentir realitzat mentre guanyava grapats de pasta o, en definitiva, el que fos per tal que la gent veiés que tot m’anava bé, que no era un “loser”, un fracassat, un merda seca, en resum. És estrany, tot i criar-me en la cultura del punk-rock, que precisament enalteix la figura del perdedor, del marginat, i tendeix a apedregar el virtuós, l’atractiu, l’esportista d’elit, la persona amb “èxit” (o com s’entén aquest concepte avui en dia), en el fons del meu cor sempre he tingut aquesta sensació angoixant de no haver assolit el que s’esperava de mi.

Després de dinar em vaig estirar a un banc del Palau Reial, com faig sovint, a llegir una estona mentre paeixo l’entrepà o el tupper de sobralles. Aquests dies llegia Incerta glòria, del Joan Sales, i de sobte… ¡pam!, em trobo això: “Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d’amor és tot el secret, no n’hi ha d’altre. Una mica d’amor a allò que tens, i ja és com si tinguessis tot el que voldries!”. I no s’acaba aquí. Poc després, la Trini, una de les protagonistes, deixa anar: “El que és jo, no soc més que una fracassada (...) I bé, detesto la raça dels triomfadors tant com m’estimo la dels fracassats”.

Encara donant-li voltes al tema, va sonar l’alarma del meu Casio i vaig haver de deixar el banc i la lectura. Tocava tornar a la feina (sospir). Només arribar vaig mirar els mails, i en tenia un d’aquests automàtics del blog del meu germà, que m’avisa cada cop que hi penja algun article nou. Aquest article, titulat “Jon Bunch de panxa enlaire a la gespa”, parlava del cantant de Sense Field, un grup que ens agradava molt a tots dos, que s’havia suïcidat feia no gaire, i deia: “A Jon Bunch el van trobar estès en un jardí, amb el cos ple de somnífers. Encara duia posat l’uniforme del súper on treballava”.

Massa casualitats, tot de coincidències apuntant, de sobte, cap al mateix lloc: l'èxit no només està sobrevalorat, sinó que, a més, és molt perillós. La cultura de l'èxit l'únic que fa és crear gent infeliç i amargada amb les seves vides. Seguint amb Incerta glòria (un dels millors llibres que he llegit mai), escriu el Joan Sales una cosa que ens hauríem de tatuar al front al revés, per tal que la llegíssim cada cop que ens mirem al mirall: que aquells que viuen amb l’obsessió de l’èxit, fingeixen un èxit que cada instant es transforma en fracàs ja que cada instant els atansa un pas més a la mort, que és per ells un fracàs sense remei. Diu que és feliç qui se sent un fracassat ja que “el sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”. Així sigui doncs.

Uri Amat (Sus labores. Flâneur a mitja jornada i pessimista en remissió) @uriamat

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Uri Amat
Correcció: Pol Camprubí