11 de nov. 2016

LA GALLINETA ERA FRANCESA (per PERE AGRAMUNT)



Com dir-vos-ho. Em sabria molt greu destorbar la pau dels mites incorruptes i jubilats de la nostra cultura. De la nostra cultura cantada. De la que s'escriu i després es canta, més concretament. Els més perspicaços ja tindreu la mosca darrera l'orella. La gallineta d'en Lluís Llach ja no vol pondre cap més ou fins que no se sàpiga que el seu pare gallinaci va ser un senyor de més enllà dels Pirineus. Visca la reclamació.

“Il est cinq heures, Paris s'éveille” (“Són les cinc, París es desperta”) és una cançó editada el març de 1968. Composta i interpretada per Jacques Dutronc, un conegut músic francès que es trobava a cavall del pop i la chanson, parella de la musa Françoise Hardy i un dels galans incontestables de la seva època. La idea de la cançó, llançada per Jacques Wolfsohn ––director artístic de Vogue, la discogràfica de l'artista–– en una sobretaula compartida amb el propi Dutronc i també amb Jacques Lanzmann ––el seu lletrista––, era fer una mena d'adaptació contemporània del “Tableau de Paris à cinq heures du matin”, una peça històrica de 1802 signada per Marc-Antoine Madeleine Désaugiers. Allò els va engrescar tant que Dutronc i Lanzmann van estar treballant-hi tota la nit, per tenir-la enllestida a trenc d'alba del dia següent, just en el moment que la cançó descriu, quan la ciutat es lleva, i uns altres se'n van a dormir. Als crèdits finals hi constarà com a coautora de la lletra l'esposa de Lanzmann, Anne Ségalen. Visca la conciliació.


La cançó va ser molt popular d'immediat, arribant al número 1 de vendes a França en la primera setmana de la seva publicació. Tot i que “Paris s'éveille” no tenia cap significació política directa, el fet que sortís a la venda tot just unes setmanes abans del maig de 1968 li va atorgar un paper d'himne no oficiós en el context de la revolta. París s'aixecava i les emissores de ràdio la van censurar, no fos cas. Els estudiants, però, ja la cantaven a les barricades, moltes vegades amb la lletra canviada a conveniència. I el cantautor Jacques Le Glou en va fer una versió on hi va abocar més sang i fetge. Després, molts altres artistes l'han versionat, al llarg del temps. L'any 1991, en una enquesta feta per a la televisió pública, els crítics musicals del país la van escollir la millor cançó en llengua francesa de tots els temps, per davant del “Ne me quitte pas” de Jacques Brel. Poca broma. Visca la reputació.

Ara, escolteu la primera estrofa de la cançó d'en Dutronc. El ritme i la melodia. Us sona? Dues frases octosil·làbiques (versos d'art menor amb els accents tònics en les posicions parell, sobretot en la quarta síl·laba) es van repetint fins desembocar en la tornada, el “...Paris s'éveille”. Ara, escolteu l'estrofa de “Cançoneta” d'en Lluís Llach ––popularment coneguda com “La gallineta”. A les dues frases octosil·làbiques d'en Dutronc s'hi sumen dues més, una de vuit síl·labes i una de nou, abans d'arribar al crit de guerra definitiu, gairebé de grangers bolxevics, que tots tenim gravat a foc a la pell: “La gallina ha dit que no / Visca la revolució!”.


Prou que sabem que la Nova Cançó va ser filla i hereva de la chanson, i en Llach un dels seus màxims exponents, el setzè jutge. L'afrancesament d'aquella branca de la cultura catalana era explícit i l'Olympia de París era un Heliogàbal amb una mica més de lluentons.“La gallineta” es va publicar per primer cop al seu LP Com un arbre nu (1972), quatre anys després que el seu suposat referent gal. Només ell ens podria aclarir si el Dutronc parisenc va exercir una influència conscient o inconscient en l'arribada al món de la seva gallineta. Que algú li ho pregunti, si se'l troba pel Parlament. En tot cas, visca la revelació.



Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pol Camprubí