2 de nov. 2016

DEL BOSC A LA CAPELLA I DE LA CAPELLA AL BOSC



Al bell mig del c/ Hospital, entre el batibull provocat per la multitud de turistes perduts i de grupets d'estudiants fent campana, descobreixo un espai-oasi. Restaurada i modificada al llarg dels segles, La Capella és una galeria que arriba als nostres dies com un discret refugi dedicat a l'art emergent de la ciutat. Ambientat de forma sòbria i llum tènue, només en entrar trobo una instal·lació petita i senzilla, que d'alguna forma em predisposa a la intimitat idònia per visionar les Cartes des del bosc de la Bárbara Sánchez Barroso, que -vull pensar- m'estaven esperant. Dues butaques, una pantalla amb el seu corresponent reproductor, una col·lecció de cartes escrites i una sèrie de dvds -que m'adono, tard, després d'haver vist en loop el mateix vídeo tres vegades, que puc posar a reproduir al meu gust de forma manual- són tot el que m'envolta en aquesta exposició de petit format. El projecte consisteix en la correspondència postal que la Bárbara estableix amb l'espectador/a anònim. Cada video correspon a una carta filmada que l'artista envia setmanalment des del bosc de Dean, al sud d'Anglaterra. També ens anima a respondre les seves cartes utilitzant la bústia vermella de l'entrada, la mateixa bústia anglesa que la Bárbara té a l'entrada de la seva casa del bosc.



El projecte comença com ho fan totes les coses sinceres, per una motivació personal. Després d'uns mesos de viure al bosc de Dean, l'artista es planteja una sèrie de qüestions sobre l'estil de vida a la natura i l'imaginari construït al seu voltant i aviat topa amb diverses contradiccions. El retorn al bosc resulta d'un sentiment genuí o és fruit de la idea romantitzada que en tenim? Potser respon a aquesta moda recent respecte tot allò biològic, natural o saludable? O bé suposa una conseqüència de la crisi econòmica actual, que ha fet adonar-nos –forçadament, potser- que podem viure d'una forma més simple? La Bárbara prova de trobar-hi resposta durant els seus passejos i no dubta en mantenir un diàleg proper amb els seus referents artístics; ens parla de la vivència de Thoureau a Walden, del final de Fahrenheit 451, o recorda a Tarkovsky i el bosc salvatge de Stalker. D'aquesta manera, la ficció o experiència d'altres artistes es colen en el relat tot creant un univers híbrid. Trobo interessant preguntar: encara ens resta l'experiència directa o ens calen intermediaris -llibres, imatges, paraules- per relacionar-nos amb un espai que ja fa temps que no és nostre?

Una idea que apareix en una de les seves cartes i que m'agrada especialment és com la natura fa de reflex de la nostra condició humana, perquè no sap amagar la mort i els seus processos. De la mateixa forma, l'autora introdueix idees que li han arribat en cartes d'espectadors a les noves cartes filmades i així l'obra es construeix a partir de la relació que comença a La Capella i acaba a Dean i que també comença a Dean i, amb sort, no acaba enlloc. Perquè com la natura, la Bárbara mostra la ferida oberta, mostra els seus processos de la mateixa manera que ho fa el bosc.



Teniu l'oportunitat de veure, escoltar i llegir les Cartes des del bosc fins al 13 de Novembre i també de formar part de la correspondència. En definitiva el seu projecte fa de mirall de la nostra pròpia relació amb l'espai natural. No us perdeu l'experiència que suposa entrar en una capella, i trobar-hi un bosc.




Fotografia de portada: Primera carta de la Bárbara des del bosc.  
Text: Clàudia de Palol
Correcció: Pendent