28 d’oct. 2016

MILHOMES (per JOAN CABOT)



Com és que no ho veis? Com és que no reconeixeu la seva genialitat?
Podeu estar tan cecs? Ser tan estúpids com per no veure que vos heu creuat amb la grandesa i que no heu sabut reconèixer-la?
Tant vos costa posar-vos de genolls i pagar el deute del món amb ells?

Perquè està clar, per com parlen, que el món els deu alguna cosa. Anys i anys d’humiliacions, segurament. Perquè és humiliant, essent tan grans com són, que els obliguem a fer coses, a embrutar-se les mans i demostrar amb fets les seves paraules. Ells? Ells estan per sobre de tota aquesta comèdia, d’aquestes coses mundanes, de la vil suor i l’omplir excels, perquè ells varen néixer amb un dret i un destí, varen néixer per jutjar els vostres pobres actes amb la gratuïtat de qui no ha mogut el cul de la cadira ni el morro del bar, però que tot ho veu clar i tot ho faria millor que vosaltres.

Ells?
Ells són grans. Grandiosos.

No hi ha possibilitat d’error si no fots l’ou. Com pots cagar-la des de la grada? Per fallar el penal hauries d’estar al camp, córrer, encalçar la pilota... I ells no fan aquestes coses: ells mengen pipes i branden el polze en senyal d’aprovació o el contrari sense més criteri que el grau de massatge que hagi rebut el seu ego.

Són els milhomes i tots en coneixem algun. Gent que va repartint carnets i permisos. Perquè on s’és vist mai que parlis de punk? Ells hi eren abans que ningú. El punk és seu. És més, el punk són ells i només ells poden parlar-ne. Llàstima que no siguin capaços ni d’ajuntar quatre línies. I qui diu punk diu qualsevol cosa. Vivim envoltats d’experts als quals feim de menys amb el nostre obrar inconscient.

Perquè els milhomes ho farien sempre tot millor. El que passa és que estan massa ocupats acumulant ressentiment i escrivint per Facebook les seves bel·ligerants corrandes com per haver de fer res productiu. Però si és així és per culpa vostra, clarament. Sou vosaltres, en la vostra inutilitat i el vostre atreviment (perquè és un atreviment que faceu qualsevol cosa sense demanar-los permís), els que heu fet de la seva vida aquest nyap miserable, els que heu provocat aquesta insatisfacció constant, aquest greuge de dimensions còsmiques. Si el món no ha reconegut les seves virtuts, la seva Virtut, en majúscules, és per culpa vostra.

Així que callau: no teniu dret a pintar, ni a escriure, ni a tocar, ni a cantar, ni a publicar. El vostre únic dret, l’únic dret universal, inalienable, cert i precís és el dret a riure-li les gràcies al milhomes i aguantar les seves excrecions ferals cada cop que es pren dues birres i s’amolla. Perquè això sí, fer birres al bar sí que en fan. De fet, no fan altra cosa. Però mai ho oblidis:

La novel·la que no han escrit és millor que la teva.
El teu curtmetratge és una merda, no com el que ells mai no han dirigit ni dirigiran mai.
Sempre han tocat millor que tu a tots els concerts que no han fet.
El seu grup imaginari li dona mil voltes al teu.
Com a comissari de zero exposicions no deixa de superar-te.

Però és que el milhomes és així i ho és per culpa teva. Ets tu que el provoques, perquè amb cada article, cançó, concert, quadre, exposició o petit acte no fas més que recordar-li al milhomes el que el milhomes intenta oblidar a base de birra i rancor: que és només UN POBRE MERDA.

Joan Cabot (Periodista, ex-madam de 40Putes, bateria –que no músic– a Lost Fills i F/E/A) @joancabot 

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Joan Cabot 
Correcció: Pendent