17 d’oct. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: LA TERNURA DE LAS PIEDRAS (de MARION FAYOLLE)

La ternura de las piedras
Marion Fayolle
Any: 2016
Editorial: Nordica Libros
Traductora: Regina López Muñoz 

Molt sovint aquelles obres en aparença més innocents i de closca més càndida són finalment aquelles que tenen més capacitat per mentir sobre la seva forma i per amagar dins seu una ànima crua i atroç sense despertar sospites. Aquest és el cas de la La ternura de la piedras de Marion Fayolle. Un rotund llibre il·lustrat en què la dolçor de la seva aparença és l'arma feridora que ens embolcalla entre les ombres i els enigmes del lament silenciós de la malaltia. Com un malson suau i llastimosament palpable.

La ternura de las piedras està articulat com un tendre i imperfecte tractat sobre l'amor i la tirania. L'obra no deixa de ser un retrat concís i moltes vegades massa real de la malaltia i els seus múltiples tentacles. Al mateix temps és, també, la crònica d’un fracàs personal i la narració d’una cerca obstinada per estimar, comprendre i, per què no, perdonar.

La jove dibuixant francesa descriu, amb un nu estil autobiogràfic, el calvari familiar que suposa cuidar al seu pare malalt terminal. Un home segons les paraules de la pròpia filla i autora "esquivo, a menudo ausente y de temperamento muy duro, [...] como un peñasco que se clava en los pies cuando vas descalzo, hecho de asperezas que raspan, cortan, son agresivas y frías”. Fayolle va començar a concebre l'obra amb 23 anys i quasi com a teràpia per canalitzar la situació familiar que patia. De fet, el llibre va ser conclòs abans de que els seu pare morís i va suposar per a la il·lustradora alguna cosa així com una manera de preparar-se per la mort del pare, imaginar-la com quelcom bonic i construir-la des de la màgia de la ficció abans que el moment fatal es fes present. Es podria dir, doncs, que La ternura de la piedras és un exorcisme per afrontar una mort anunciada i una sublimació artística per superar el dolor a través de l'art.

L’austeritat argumental i la benvolença del traç de la il·lustració es vehiculen i es complementen al servei d’un relat fosc i d’una tristesa insondable. La ternura de las piedras és poètica mundana i d’una sinceritat aclaparadora . El to fúnebre és tallant però també lluminós i en cap moment cau en la hipèrbole o en el victimisme gratuït. Ans al contrari, Fayolle no ens dóna treva ni un sol instant i ens obliga a acceptar les certeses torbadores, una darrera l’altre, i a nosaltres, pobres lectors, no ens queda cap altre remei que menjar-nos les seves agries y versemblants pàgines amb un nus a la gola i una llàgrima, encara en potència, als ulls. La seva delicadesa és tan lliure d'artificis com solemne i el pòsit tragicòmic que ens deixa el llibre és d'una sensibilitat rasposa.

L'humor és una altra de les virtuts de l'obra; un humor, això si, negríssim. El plantejament de les situacions és moltes vegades metafòric i fruit d'una certa visió tangencial de la realitat però sempre pragmàtic i absolutament ancorat a la vida. Entre el blanc i el negre, el dibuix tria el blanc però el relat sempre tria la veritat, encara que aquesta representi el dolor i la duresa.

L'obra, va ser rebuda amb gran èxit a França on ha estat catalogada com 'poesia visual' i ha conreat premis allà on ha estat mostrada. Ara arriba al nostre país gràcies a Nordica Libros amb la traducció de Regina López Muñoz. Val a dir que l’edició és exquisida i el llibre és per si sol un d’aquells objectes que enamora al tacte i a l’olfacte. Òbviament, no cal dir que la vista és seduïda inclús abans ja que, des de la mateixa coberta fins a la primera fullejada aleatòria, es revela una obra d’una estètica subtil i delitosa.

Parlant en plata, La ternura de las piedras és una d'aquelles lectures que et deixen fet una puta merda. Comences el llibre suspès per la dolça manera del seu dibuix i ràpidament la seva formalitat naive es converteix en una amargor que no saps ben bé com gestionar, però aleshores ja és massa tard i la fragilitat del seu to ja t'ha capturat irremeiablement. A partir d'aquell moment, estàs lligat de cap i peus i la teva única opció és restar atent fins el final, contemplant tot una corrua d'escenes nostàlgiques, àcides i en molts casos ferotges. Quan tanques el llibre per la contracoberta, ja no ets el mateix de fa unes hores, quan et deixaves seduir per l'atractiva i malintencionada banalitat del dibuix de la coberta i no eres conscient de l'implacable viatge sense retorn que estaves a punt d'emprendre.

Fotografia de portada: Marion Fayolle 
Text: Carles Pradas 
Correcció: Pendent