3 d’oct. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: SOLOS EN LONDRES (de SAM SELVON)

Solos en Londres
Sam Selvon
Any: 2012
Editorial: Automática
Traductor: Enrique Maldonado Roldán

“No pedimos el sol o luna. Solo queremos estas bien, ni siquiera no queremos estar mejor.”
 - Galahad 

Com n’és de cíclica la història, ja ho sabem. Que aquest llibre es tradueixi per primera vegada al castellà justament ara només pot ser causa de la llei simpàtica –o a vegades brutalment irònica– que fa que apareguin determinats artefactes quan més els necessites, o quan més hi penses. Aquesta novel·la es va escriure fa 60 anys, quan la Commonweatlh va propiciar l’emigració antillana cap al Regne Unit. Sam Selvon era un d’aquests nois, d’aquests Solos en Londres, que van viure l’engany i la marginació d’una terra promesa que no ho semblava en absolut. Amb el seu alter ego, Moisés Aloetta, acompanyat de Galahad, Capitán, Gran Ciudad o Doce, narra el racisme des de la intimitat de la primera persona, en un període on aquest defecte s’aguditza per culpa del Brexit. És el millor moment per llegir-lo i entendre allò que aquests chicos expliquen.

I com ho expliquen. Hi ha musicalitat fins i tot en el títol original, The Lonely Londoners (1956). Perquè Sam Selvon (i ara, el traductor Enrique Maldonado Roldán), esquiven les trampes del llenguatge i les utilitzen al seu favor. La llengua que aquí hi trobareu s’ha construït especialment per l’ocasió, un derivat de l’anglès caribeny adaptat a les oïdes europees. Surt de les entranyes; és expressiva, senzilla, natural, gutural i profunda. És la seva historia i hi ha conceptes i sensacions (“esta ciudad tiene la soledad fuerte cuando estás solo” o “con los pensamientos tan pesados que no puede mover su cuerpo”), que només es poden expressar amb les paraules justes. Un altre idioma seria insuficient, apropiatiu o mentider.

“El cambio de las estaciones, los vientos fríos que cortan, las hojas que caen, la luz del sol en la tierra verde, la nieve en la tierra, la niebla en Londres. Ay, qué es y dónde es y por qué es, nadie sabe, pero decir: 'Pasée por Waterloo Bridge', 'Tuve una cita en Charing Cross', 'Piccadilly Circus es mi sitio favorito', decir estas cosas, vivir estas cosas, vivir en la gran ciudad de Londres…” és viure com ho feien ells, que era diferents de la resta d’habitants.

És fascinant com trampegen la dissort i es construeixen un espai propi, se’l fan agradable i habitable. Aquí és parla de la festa i l’oci, més que de les condicions deplorables de treball. Per exemple, Tita és l’autentica reina de la ciutat, es fa conèixer, mana als botiguers, es fa seu el barri. Fins i tot aconsegueix imposar-se a totes les imposicions de Londres quan viatja del suburbi on viu al centre a fer un encàrrec. És ineludible que ens senyoregi a nosaltres també.

La resta de chicos surten, ballen, lliguen, beuen, follen. És clar que entre aquestes diversions que s’intenten construir com ho farien uns nois qualsevols s’hi filtra inexorablement una mica el drama, la nostàlgia. “Pero de todas formas Capitán sobrevive. Día tras día vas a ver a él haciendo nada, teniendo nada, debiendo a todo el mundo, pero ahí está, con su cara inocente, viviendo adelante, fumado Benson and Hedges cuando las cosas están bien y sin fumar cuando las cosas están mal. ¿Quién en este mundo piensa que el trabajo es necesidad? ¿Quién dice un hombre tiene que tener dos pares de zapatos o dos pantalones o dos chaquetas?”

Fotografia de portada: Álvaro Pérez d'Ors
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias