11 d’oct. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: LA PLENITUD DE LA SENYORETA BRODIE (de MURIEL SPARK)

La plenitud de la senyoreta Brodie
Muriel Spark
Any: 2016
Editorial: LaBreu
“Eren negres com el carbó i marxaven en fileres rectíssimes, tots amb la mà alçada en el mateix angle, mentre Mussolini s’estava dret dalt d’una tarima, com un professor de gimnàstica o un cap de guies, i els observava. Mussolini i els seus ‘fascisti’ havent acabat el problema de l’atur, i als carrera ja no hi havia gens de brutícia. A la Sandy se li va acudir que la colla Brodie eres els ‘fascisti’ de la senyoreta Brodie, no d’una manera evident, fent desfilades, sinó unides per la necessitat d’ella, i també desfilant, d’una altra manera.” La senyoreta Broadie no és un dictador, sinó una dona en la seva plenitud que imparteix classes escola femenina i benestant Marcia Blaine d’Edimburg, durant els anys 30. Allà escull un grup selecte d’alumnes, que educa en les arts de viure com ella.

I com és aquesta senyoreta Brodie? Quina vida porta? N’hi havia legions de dones com ella, als anys trenta, dones de trenta anys o més que omplien la solteria -que la guerra els havia infligit- amb viatges a la descoberta d’idees noves i de pràctiques vigoroses en el camp de l’art o del benestar social, l’educació o la religió. [...] eren feministes i grans parladores, com la majoria de feministes, enraonaven als homes d’home a home. [...] Per fora es diferenciava de la resta de professorat perquè continuava en un estat fluctuant, mentre que les altres, com era comprensible, no havien tingut prou confiança en si mateixes per canviar d’opinió, especialment en qüestions ètiques, un cop passats els vint anys.”

La Muriel Sparks, una dona que no només va tenir una època de plenitud, sinó que la va viure al llarg de tota la seva vida –vegeu la seva immensa producció literària-, construeix un retrat tan tendre i com irònicament innocent de la falsa astúcia femenina. D’una senyoreta Brodie “que havia escollit adornar-se d’una manera peculiar, amb un encant més exòtic i més suïcida que no pas si s’hagués limitat a beure com la resta de solteres que ja no podrien més.” Les alumnes que l’acompanyen, quan són petites, l’admiren per la seva fermesa, el personatge que es construeix davant seu, però quan elles maduren, l’admiren amb tendresa per la seva feblesa, que la fa més humana. Una mica el que els hi passa als fills amb els pares. L’amor cap a la seguretat i després l’amor cap a la humanitat de les persones que ens acompanyen, i les seves entranyables debilitats.

Passen de l’admiració, a ser conscients de les mancances de la professora, que l'autora desvela abans al lector a base d'apunts i detallats. Brodie només se’ns mostra en la mateixa a mesura que es mostra a les seves alumnes. I la gràcia de la historia esta en el misteri, a que ens convida a fer les nostres pròpies indagacions, imaginar-nos les seves aventures, inventar-nos la seva correspondència, a ser una admiradora més d’aquesta espavilada ximpleta que s’assembla indiscutiblement a qualsevol de nosaltres. “Hi havia molt poques coses que les noies poguessin explicar sense implicar-se elles mateixes. L’amistat amb la senyoreta Brodie ja feia set anys que durava, se’ls havia ficat als ossos, i ja no se’n podien desprendre si no era trencant-se’ls.”

Fotografia de portada: Nina Pendent 
Text: Aïda Camprubí 
Correcció: Pendent