31 d’oct. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: CASA AJENA (de SILVIO D'ARZO)

Casa ajena
Silvio D’Arzo
Any: 2016
Editorial: minúscula
Traductor: J. Á. González Sainz 

Silvio D'Arzo es diu, en realitat, Ezio Comparoni. Una vida breu, la seva; nascut a Itàlia al 1920 i mort al 52, forma part d'aquells escriptors que amb el temps la pols se'ls hi ha anat acumulant al damunt, arraconats i oblidats però que, al mateix temps, els que han tingut la sort de llegir-lo el consideren com una de les grans figures de la narrativa italiana del s.XX. Per això l'editorial minúscula s'ha encarregat de recuperar la que s'entèn com la seva obra mestra; Casa ajena, un relat breu d'unes cent paginetes publicat pocs mesos després de la seva prematura mort. S'hi retrata la vida d'un poblet d'aquells llunyans llunyans, perdut entre les muntanyes dels Apenins, de "siete casas pegadas unas a otras y para de contar"; un poblet d'aquells que ningú coneix, que es considerarien inexistents si no fos pel fet que existeixen. Bé, doncs, en mig d'aquest panorama hi trobem els dos personatges principals: el capellà del poble i la Zelinda, una vella de seixanta-dos anys que, sens dubte, s'emporta el premi a l'existència més oblidada en tot aquest assumpte.

La història es remunta poc després de la segona guerra mundial, a un poble que, com ja he dit, està al cul de món. I què hi passa allà? Poca cosa: algú que estén la roba, una vella que cus, una cabra passejant pel carreró... poca cosa. I, així mateix, l'espai serà gran part del llibre, on no hi trobarem emocions fortes tret d'alguna pluja inesperada, la visita d'algú del poble veí, o la mort d'alguna senyora ja molt cansada. Lluny de representar un espai idíl·lic entre boscos i muntanyes, estarem mirant fixament a la cara cruel de la naturalesa, gens amable. Allà la vida és dura i avorrida, no hi ha res més. I, clar, la pobra Zelinda es pregunta: fins quan ha de durar aquesta broma de mal gust? Exacte, el lector no sabrà fins al final que l'autèntica qüestió que s'amaga dins el conte no és cap altrea que la legitimitat del suïcidi. I per això era necessari que passés primer per noranta pàgines totalment insubstancials; havíem d'arribat a la mateixa conclusió de la Zelinda, que la seva vida és una merda, i que cada dia va a pitjor.

“Levantarse todas las mañanas a la cinco y bajar hasta el fondo del valle a coger los trapos y al mediodía parar un momento para comer un poco de pan con aceite sobre la hierba de un barranco: y luego subir al monte a coger la carretilla y llegarme al canal a lavar. Hasta las seis, hasta las siete, y los lunes hasta las nueve de la noche. Y luego cargar la carretilla y volver a casa con el tiempo justo para comer otra vez pan con aceite y si acaso algunos berros, y luego irme a dormir […] Y al día siguiente lo mismo, y también el siguiente, y todos los días del mundo. Porque yo eso lo sé: eso lo sé, lo sé muy bien: todos los días del mundo. Y sobre esto ni siquiera usted puede llevarme la contraria […] Yo tengo una cabra que llevo siempre conmigo: y la vida que yo llevo es la misma que la suya, tal cual. Va al fondo del valle, vuelve a subir al mediodía, se para conmigo delante del barranco, y luego la llevo al canal, y cuando me voy a dormir se va a dormir también ella […] Igual que yo, igual que yo. Esa es la vida que yo llevo: una vida de cabra. Una vida de cabra y nada más.”

I ni tan sols el capellà del poble serà capaç de donar-li consol i molt menys esperança. Perquè les paraules que pronuncia la vella ben avergonyida, perfectament les podria haver dit ell. O almenys les podria haver pensat. La relació que uneix a aquestes dues ànimes en pena no és d'amistat, ni tan sols arriba a la companyia. És més aviat de familiaritat. I una cosa semblant passa amb la relació que el lector pot establir amb el llibre, encara que l'ambient rural i profundament religiós ens quedi molt lluny. Però aquest regust a absurditat existencial, aquesta roda mecànica que gira dia rere dia, aquest no trobar un sentit, aquesta sensació que la vida no li pertany a un mateix... Sí, són qüestions que, tot i sortides de la boca d'una vella pobletana de finals dels anys 40, m'han resultat familiars.

Casa ajena fa referència a una vida que no acaba de ser teva, a un espai on no hi acabes de ser del tot benvingut. Casa ajena suggereix que la vida que un té no és la vida que un vol tenir, sinó la que esta condicionat a portar. Per això probablement l'única decisió que ha pres la Zelinda en tota la seva vida és aquesta, el moment de la seva pròpia mort. Però i nosaltres, què? Al final un està obligat a preguntar-se fins a quin punt aquesta vida li és pròpia o aliena.


Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Lluc Gallifa
Correcció: Rosa Molinero Trias