13 d’oct. 2016

L'ACOMODADOR #94 · SITGES 2016 - 2a PART



Després del primer repàs a alguns dels títols més destacats del Festival de Sitges, arriba l’anunciada segona part per als qui dubten sobre les pel·lícules a escollir. Gèneres, històries i ambicions de tota mena perquè tothom hi trobi el que busca i es pugui escapar algun dia fins la localitat del Garraf a respirar ambient friki-cinèfil sense por de trobar-se amb cap sorpresa inesperada. Aquestes són, doncs, vuit pel·lícules més a tenir en compte.

Under the Shadow (Babak Anvari, 2016)

El cinema iranià no està precisament associat al terror, però des del seu pas per Sundance el mes de gener, Under the Shadow no ha parat de rebre elogis per la seva innovadora forma d’encarar el gènere. Ambientada a Teheran durant els anys 80, en plena guerra entre Iran i Iraq, la pel·lícula relata el patiment d’una mare i una filla per les bombes que cauen constantment fora de casa seva, però ho combina amb una altra espècie de terror intern que cada cop es fa més fort. Molts la comparen amb The Babadook, veurem si ens angoixa de la mateixa manera.



Three (Johnnie To, 2016)

Sitges sempre ha mantingut uns idil·lis especials amb alguns directors asiàtics, i sens dubte Johnnie To és un d’ells. Poques edicions del festival no han inclòs un títol del prolífic realitzador de Hong Kong, i aquesta seguirà la norma. Three promet tots els elements propis de To: acció, ritme, intriga, una direcció espectacular i de ben segur que una mica d’humor. La història es focalitza en un hospital, on tres personatges força diferents coincideixen i es veuen obligats a cooperar quan les coses comencen a posar-se lletges. Res fa pensar que pugui decebre.



The Girl with All the Gifts (Colm McCarthy, 2016)

És sens dubte un d’aquells títols que contenen tot el que es pot esperar del Festival de Sitges: futur semiapocalíptic, experiments científics passats de rosca i amenaces zombis. El director britànic Colm McCarthy, fins ara centrat en l’àmbit de les sèries -ha dirigit un parell de capítols de Sherlock-, s’atreveix per primer cop amb el cinema i ho fa amb tota l’ambició del món, ja que adapta un dels “best sellers” de ciència-ficció més recents: The Girl with All the Gifts. Una aventura de supervivència que promet ser trepidant i que aspira a aportar coses noves.



31 (Rob Zombie, 2016)

Tot i que la seva fama recau sobretot en els fans més acèrrims del terror més lúdic i sanguinari, i no tant en l’acceptació a nivell global per part de la crítica, ningú pot negar que Rob Zombie és ara mateix un dels puntals d’aquest gènere. A Sitges, com no podia ser d’altra forma, s’hi troba com a casa, i en aquest cas hi presenta 31, una espècie d’encreuament entre Perseguido i Saw en què cinc persones han de sobreviure a un terrorífic “joc” durant la nit de Halloween. Coneixent el director, tot apunta que tindrem una bona ració de gore de sèrie B, i també de diversió per als qui n’estan assedegats.



Swiss Army Man (Dan Kwan, Daniel Scheinert, 2016)

A la típica navalla suïssa, els anglesos s’hi refereixen com a “swiss army knife”; imaginem, doncs, què pot significar que aquesta última paraula hagi estat substituïda per “man”. Un home multiusos? Doncs segurament el nivell de paranoia que se’ns podria ocórrer a partir d’aquest concepte no iguala el de Swiss Army Man, ja que la pel·lícula promet ser una de les més estranyes i passades de voltes d’aquest any: idònia per a ser completament alabada o profundament odiada. El problema és que fins que no la veiem, no ho podrem saber, i la curiositat és enorme.



Rupture (Steven Shainberg, 2016)

El thriller independent disposarà a Sitges d’un altre exponent a tenir molt en compte, en aquest cas en la seva vessant més misteriosa i inquietant. Protagonitzada per Noomi Rapace i amb secundaris de luxe com Peter Stormare o Michael Chiklis, Rupture explica la història d’una mare soltera que és segrestada per una organització desconeguda, i que ha de descobrir els motius de tot plegat. El fragment que se’n pot veure ja deixa clar que la pel·lícula no està disposada a deixar-nos gaire tranquils.



Tickled (David Farrier, 2016)

Si el gènere documental entra a la programació de Sitges, és perquè té quelcom sorprenent a oferir, i la veritat és que en aquest cas desperta una enorme curiositat saber on pot anar a parar la història de Tickled. Es tracta del testimoni d’un periodista que, buscant fenomens estranys per internet, descobreix una important competició de fer pessigolles i decideix anar a conèixer els seus creadors per a conèixer una mica més el tema. El cas, però, acaba convertint-se en un autèntic malson fins a límits insospitats. Tenim ganes de saber per què.



Blair Witch (Adam Wingard, 2016)

Després de saber que el nou projecte d’Adam Wingard en el gènere de terror era en realitat un “remake” d’El Proyecto de la Bruja de Blair, totes les mirades es van dirigir cap a Sitges com l’escenari idoni perquè es projectés per primer cop al nostre país. I així serà. Blair Witch ens retorna al bosc dels fets, i torna a recórrer, òbviament, a la càmera subjectiva que tant va marcar el gènere de terror des de llavors. La gran incògnita és saber si sabrà oferir alguna cosa nova 17 anys després de la seva predecessora, però de por segur que en passarem.



Tot la programació del 49è Festival de Sitges, aquí.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX