12 d’oct. 2016

L'ACOMODADOR #93 · SITGES 2016 - 1a PART


Ja el tornem a tenir aquí a tocar, a la cantonada. El Festival de Sitges és a poques hores de tornar a estendre la catifa vermella a les seves particulars estrelles, zombis i, principalment, frikis de tota mena que acudeixen incondicionalment a la seva cita cinèfila preferida de l’any. Després de la magnífica edició de l’any passat, tant per l’evident millora de l’organització com pel nivell sorprenentment alt que van presentar les pel·lícules projectades, aquesta edició no ho tindrà fàcil, però de nou l’oferta és d’allò més atractiva. Aquest és un primer recull dels que, a priori, poden ser els títols més destacats que s’hi veuran del 7 al 16 d’octubre. En breu, la segona part.

Dog Eat Dog (Paul Schrader, 2016)

El primer (i possiblement l’únic) que es pot dir d’aquesta pel·lícula és que hi surt Nicolas Cage. A partir d’aquí, l’espectacle està assegurat d’una manera o altra, així que pocs al·licients més necessita aquest thriller d’acció en què tres exconvictes es veuen obligats a fugir quan la missió que havien de dur a terme surt malament. Dirigida per tot un veterà com Paul Schrader, Dog Eat Dog promet, per sobre de tot, passades de frenada i les exageracions marca de la casa del seu protagonista, que a més a més està acompanyat de Willem Dafoe. Imperdible.



Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)

Com ja és habitual en els últims anys, Sitges també té reservat un espai més que rellevant al cinema independent nord-americà, especialment aquell que recupera els seus gèneres més purs i els reinterpreta. En aquest cas, Hell or High Water aposta per una mescla de thriller policíac i western, òbviament localitzada en una desolada zona rural de Texas, que desprèn un aroma a sèrie B semblant al de títols com Cop Car o Cold in July, vistos fa poc al festival. Amb tres importants noms com Jeff Bridges, Chris Pine i Ben Foster, apunta a ser una de les propostes destacades d’aquest any.



La Autopsia de Jane Doe (André Ovredal, 2016)

El gènere de terror d’aquesta edició mirarà, entre altres llocs, cap al Regne Unit, ja que tot apunta que La Autopsia de Jane Doe oferirà alguns dels moments més esgarrifosos que es podran viure durant el festival. Dirigida pel noruec André Orvedal, la pel·lícula explica com el responsable d’un dipòsit de cadàvers i el seu fill queden atrapats juntament amb un cos sense vida que aparentment no mostra cap causa de la seva mort. A partir d’aquí, la continuació ja es pot intuir i l’angoixa està més que assegurada. Caldrà respirar fons un parell de vegades abans d’entrar a la sala.



La Propera Pell (Isaki Lacuesta, 2016)

Després de passar pel D’A 2016, Sitges presentarà una nova oportunitat per a veure el més nou d’un dels directors catalans més rellevants de l’escena independent actual, Isaki Lacuesta, que en aquest cas codirigeix amb Isa Campo per presentar un thriller rural que promet misteri des del primer minut. La Propera Pell explica la història d’un adolescent que reapareix després d’estar vuit anys desaparegut, i que aixeca les sospites dels diferents habitants d’un petit poble de muntanya. A partir de les relacions amb la seva mare, els seus amics i els qui no se’n fien ni un pèl, el film construeix un enigma que no serà fàcil de desxifrar.



Train to Busan (Yeon Sang-ho, 2016)

A aquestes alçades, ja no resulta estrany parlar de noves promeses del cinema sud-coreà, i menys encara si ens situem en aquest festival, on s’han descobert diversos noms importants d’aquest país tan prolífic cinematogràficament. Un dels que ja cal subratllar és Yeon Sang-ho, que després de fer-se un nom en el món l’animació (per exemple, amb Seoul Station, també present a Sitges aquest any), ara es passa a l’acció real amb Train to Busan, un thriller de supervivència amb trens carregats de zombis que farà les delícies dels amants del gènere.



The Neon Demon (Nicolas Winding Refn, 2016)

Havien de passar coses molt estranyes perquè el danès Nicolas Winding Refn no presentés a Sitges la seva última pel·lícula. Guardonat amb el premi Màquina del Temps l’any passat, el director de Drive sembla haver accentuat encara més el gir conceptualista que ja va mostrar a Only God Forgives i amb The Neon Demon té tots els números per a aconseguir les opinions més polaritzades de l’edició d’enguany. Centrada en el món de les top models i protagonitzada per Elle Fanning, la pel·lícula ja va aixecar airades crítiques a Cannes, així que serà una de les apostes més arriscades.



Hardcore Henry (Ilya Naishuller, 2015)

Sovint es destaquen aquelles pel·lícules d’acció que contenen escenes rodades des del mateix punt de vista del protagonista, en què la imatge recorda clarament la d’un videojoc en primera persona. Doncs bé, Hardcore Henry ha anat més enllà i presenta una història sencera rodada des d’aquest angle. D’aquesta manera, mai veiem la cara del protagonista, sinó que ho som nosaltres mateixos. Combinant acció a tota llet i també ciència-ficció, el film presenta una venjança pels carrers de Moscou que probablement ens deixarà esgotats, i en el cas dels de les primeres files, potser marejats i tot.



Colossal (Nacho Vigalondo, 2016)

Després de dividir públic i crítica als festivals de Toronto i San Sebastià, Nacho Vigalondo es posa prova davant el públic de Sitges amb Colossal, una pel·lícula que no sembla deixar lloc a un terme mig. De nou, el director cantàbric juga amb diferents gèneres per a desenvolupar una història que tothom ha catalogat d’inesperada i particular. La protagonista és Anne Hathaway, que es posa a la pell d’una jove amb força problemes vitals qui de cop haurà de fer front a perills que mai havia imaginat. Serà aquesta la gran eclosió de Vigalondo? El primer dia de festival ja ho podrem saber.



Tot la programació del 49è Festival de Sitges, aquí.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pendent