31 d’oct. 2016

FESTIVAL DE SITGES 2016 - CRÒNICA (part II)



Després de la primera entrega, arriba una nova remesa de pel·lícules que hem pogut gaudir durant aquest Festival de Sitges 2016. En aquest cas, s’hi troben alguns dels títols que ocupen les primeres posicions en les llistes de favorites de molta gent, així com una de les grans decepcions del festival.

Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)



El thriller independent nord-americà porta diversos anys deixant una empremta molt valuosa al Festival de Sitges, i Hell or High Water no només ha confirmat aquesta tendència, sinó que ha estat una de les obres més rotundes vistes enguany. Està estructurada com a drama policíac, però els tics de neo-western són clarament perceptibles en aquesta història on dos veterans Rangers de Texas persegueixen una parella de germans que es dediquen a atracar bancs de forma successiva per a superar els problemes econòmics que arrosseguen. Més enllà d’aquesta recerca, l’argument es sustenta en el tractament de les dues parelles protagonistes i les relacions que hi ha establertes de forma respectiva, de mode que el film acaba adquirint un gran valor com a retrat de la vida i la mentalitat texanes.

La veritable implicació amb una pel·lícula sorgeix quan entenem perquè cada personatge actua com actua, encara que no ho compartim, i això és exactament el que aconsegueix Hell or High Water. La relació fraternal entre els dos atracadors és important, però encara ho és més el perfil individual de cadascun d’ells, amb un futur completament oposat per davant. De la mateixa manera, la complicitat entre els dos oficials, oculta entre un munt d’improperis ofensius i racistes, adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem –amb la inestimable contribució d’un un enorme Jeff Bridges–. D’aquesta manera, David Mackenzie sap dignificar uns personatges que ni ells mateixos es creuen dignes, i acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou.

Hardcore Henry (Ilya Naishuller, 2015)



En plena fase d’impuls de la realitat virtual com a següent dimensió tecnològica en el món de l’entreteniment, l’aparició d’una pel·lícula com Hardcore Henry té tot el sentit del món. Gràcies a l’adopció de la perspectiva dels videojocs FPS (“shooter” en primera persona), el film iguala el punt de vista de protagonista i espectador en tot moment i converteix la seva acció desmesurada en una experiència immersiva i, en ocasions, una mica atordidora. El resultat és realment insòlit com a experiència visual, però força discutible en el seu interès com a pel·lícula. Vaja, una flipada en tots els seus sentits.

Com no podia ser d’altra manera, Hardcore Henry evoluciona amb la única preocupació de treure tot el suc al seu format, cosa que situa la qualitat de l’argument com a última de les seves prioritats. Un cop assumit això, no es pot negar que el film té una execució impactant i assoleix del tot el seu objectiu a nivell formal, explotant tot el potencial del punt de vista en situacions de tota mena, i amb un meritori treball de planificació i muntatge darrere. El film podria cansar fàcilment després de vint minuts, però aguanta prou bé, a pesar que el seu fil narratiu és una estupidesa considerable. Així doncs, Hardcore Henry acaba resultant una experiència tan intensa com oblidable.

Train to Busan (Yeon Sang-ho, 2016)



Si en el cas de Melanie. The Girl with All the Gifts parlàvem d’una mirada diferent sobre l’evolució i humanització de la “raça zombi”, a Train to Busan trobem un plantejament del tot diferent dins del gènere. Després d’una breu introducció per a presentar el conflicte familiar entre un pare massa ocupat i la seva filla desatesa, la pel·lícula puja ràpidament al tren i es converteix en allò que vol ser: un pur thriller de supervivència. El coreà Yeon Sang-ho combina a la perfecció bones escenes de tensió prèvia amb diversos trams d’acció desenfrenada, i ofereix un ‘blockubuster’ de zombis exemplar.

L’argument no destaca per la seva originalitat –tampoc és que ho pretengui–, però és capaç de construir escenes suficientment atractives per fer evolucionar l’acció. De la mateixa manera, els seus personatges relativament estereotipats sovint resulten previsibles, però sempre efectius en els seus respectius reflexos del comportament humà davant el perill. En aquest sentit, Sang-ho fins i tot es permet incorporar referències a La Niebla de Stephen King. Tot i els girs extra del seu tram final i també alguns subratllats emotius que sobren com una mala cosa, Train to Busan convenç amb el seu ritme elèctric i -important- amb uns zombis que donen una veritable sensació de perill. En resum, tot el que Guerra Mundial Z pretenia ser i va tirar per la borda.

Remainder (Omer Fast, 2016)



El pitjor que li pot passar a una pel·lícula com Remainder és que l’espectador no comparteixi en cap moment l’objectiu del seu protagonista. Doncs bé, no només es dóna el cas, sinó que tampoc l’arribem a comprendre ni ens cau mínimament bé. I mira que la premissa del film té potencial interès en diverses vessants: des del funcionament de la nostra memòria fins la representació de la vida rutinària i monòtona actual; però l’impacte d’aquesta mena de “loop” narratiu que proposa el britànic Omer Fast es va debilitant a mida que avança, quan se suposa que hauria de ser a l’inrevés.

La història es centra en un jove que, després d’un accident que li fa perdre la memòria, contracta tot un equip de persones perquè recreïn escenes quotidianes de la seva vida que l’ajudin a recuperar-la. Però la gran pregunta a fer-se és: realment té tant d’interès aquesta vida que vol recuperar? Si més no, per a nosaltres no en té tant com seria desitjable. Els entrebancs i les particularitats del procés resulten prou curiosos, però tot es viu de forma més aviat anecdòtica, sense que ens hi arribem a implicar del tot; ni tan sols quan desvetlla el seu gir final. Per tot plegat, la sensació que queda és que Remainder es creu més enginyosa del que realment és.

Swiss Army Man (Dan Kwan i Daniel Scheinert, 2016)



La flamant guanyadora del festival és una d’aquelles pel·lícules amb un encant especial; una mica amagat, això sí, però especial. Més d’un espectador en tindrà prou al cap de mitja hora, després de desenes de flatulències de sonoritat variada i una esperpèntica escena aquàtica, però el cert és que val la pena congeniar amb el particular llenguatge del film, ja que a banda del seu humor gamberro i quasi infantil, Swiss Army Man conté una vessant humana i sensible que funciona de forma sorprenent. La forma amb què sorgeix l’amistat i la complicitat entre Hank i el cadàver Manny parteix d’una base del tot improbable i absurda, però Dan Kwan i Daniel Scheinert se les empesquen per a conferir tendresa i humanitat a l’acció, de mode que un s’acaba preguntant com és que s’emociona davant unes escenes tan aparentment ridícules.

Swiss Army Man demostra una gran astúcia a l’hora d’explotar les seves diferents vessants a mida que evoluciona. La seva premissa impossible i surrealista ofereix l’excusa perfecta per a treure’s de la màniga recursos de tota mena per a superar les dificultats que facin falta, amb la consciència que l’humor absurd farà la resta. Al mateix temps, l’amplitud creativa de què disposa serveix per a anar aprofundint en la mentalitat de Hank i per a transmetre’ns les seves interioritats, inseguretats i també el seu caràcter imaginatiu. I quan el dramatisme sembla apoderar-se del conjunt, n’hi ha prou amb un nou toc d’humor estúpid per a recordar quin tipus de pel·lícula estem veient. És una llàstima que el seu últim acte trenqui aquest equilibri i busqui, sense massa encert, la grandiloqüència emotiva, ja que fins llavors la proposta insòlita de Swiss Army Man havia sabut parlar-nos de nosaltres, de les nostres pors i dels nostres somnis d’una forma absolutament grotesca, però encantadora.

Dog Eat Dog (Paul Schrader, 2016)



“Durant la meva vida he fet pel·lícules de gran èxit i molt populars; Dog Eat Dog no és una d’elles”. Paul Schrader ens va avisar abans de la projecció del seu últim film, i realment ho va encertar de ple, ja que el que vam presenciar va ser més aviat el capritx d’un cineasta que sap que a aquestes alçades no ha de demostrar res a ningú. La pel·lícula no arrenca malament, sobretot per la llibertat estilística de Schrader en l’apartat visual i la seva falta de miraments en la violència de l’acció, però l’argument va revelant poc a poc la seva condició de despropòsit. La història segueix tres excriminals que són empesos a dur a terme un últim encàrrec amb una gran recompensa econòmica, però que pateixen una sèrie d’imprevistos que ho compliquen tot i els situen en una situació límit. I sí, la trama resulta tan trillada com mal executada.

Schrader, que fins i tot es permet el luxe de reservar-se un petit paper secundari a la pel·lícula, porta els tres protagonistes d’una banda a l’altra sense solta ni volta, i enrareix la relació entre ells de forma bastant arbitrària. Arriba un moment en què no només no entenem massa bé perquè passen les coses, sinó que directament ja no ens interessa. Dog Eat Dog pretén buscar tocs de cinema negre contemporani, amb personatges torturats i abocats a la perdició, però tot està mancat de contingut i de significat. No percebem els dimonis interiors que se suposa que tenen els protagonistes, ni tampoc ens importa el seu destí; al final, el que volem és que la broma acabi el més aviat possible i ens en puguem oblidar ràpidament.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX