19 d’oct. 2016

FESTIVAL DE SITGES 2016 - CRÒNICA (part I)



Amb prou feines han passat tres dies des que la voràgine cinèfila del Festival de Sitges ha començat a calmar-se, però, com sempre, és necessari recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure. Tot i que possiblement no arriba a les cotes de l’any passat, de nou el nivell mig de les pel·lícules és d’allò més bo. Títols que caldrà tenir en compte quan apareguin en cartellera (si és que ho arriben a fer), i també d’altres que potser no passarà res si es deixen de banda. Aquesta és la primera entrega de la collita.

Tickled (David Farrier, 2016)



Les excentricitats i manies de l’espècie humana semblen tenir una capacitat infinita per sorprendre’ns. Tanta, que fins i tot pot haver-hi periodistes que es guanyin la vida a base de buscar històries curioses i vendre-les en forma de reportatges o documentals. Aquest és el cas del neozelandès David Farrier, que a Tickled ens acosta una curiosa investigació sobre una pràctica tan insòlita -i fins ara desconeguda- com les competicions de resistència de pessigolles. La peça basa la seva evolució en la gràcia inicial que ens provoca el descobriment d’aquesta pràctica, i com aquesta es va enfosquint de forma progressiva a mida que la investigació avança.

Tot i tractar-se d’una temàtica realment original que poc a poc va convertint el documental en una recerca d’un fantasma que sembla impossible d’identificar, Tickled no acaba d’aportar tot l’impacte que se’n podria esperar. Farrier s’esforça per contextualitzar la seva recerca i ens sorprèn amb la quantitat d’antecedents que pot arribar a haver-hi darrere del costat obscur de les pessigolles, però no conté aquell instant en què ens hauria de deixar amb la boca oberta. Tickled resulta ser més aviat un retrat psicològic personal en què la temàtica resulta ser el menys important; una prova més que estem rodejats de persones molt més estranyes del que ens sembla. Amb tot, i com que a nivell de realització és neutre com una mala cosa, es queda en una certa condició anecdòtica.

Colossal (Nacho Vigalondo, 2016)



Amb Nacho Vigalondo, el cinema espanyol compta amb una ment privilegiada, tot i que segurament no n’acaba de ser conscient. No és tant que la seva obra no sigui prou apreciada, sinó que el director no sempre ha sabut arrodonir les seves pel·lícules per empaquetar bé els conceptes que hi volia expressar. A Colossal, per fi, es percep una idea molt més sòlida i enriquida d’allò que Vigalondo ens vol expressar. La pel·lícula es focalitza en Gloria, una noia a qui es podria definir perfectament com a ‘bala perduda’ (despistada, immadura, ingènua, acomodada i fins i tot un punt alcohòlica), la qual es veu obligada a tornar al seu poble natal per mirar de reorientar la seva vida. Allà, comencen a aflorar tots els seus mals, i és aquí on la imaginació de Vigalondo se les empesca per a explicar-nos-ho de forma realment genuïna.

Colossal pot ser una pel·lícula sci-fi catastròfica de monstres ‘kaiju’, una comèdia indie existencialista, un triangle romàntic i fins i tot un drama psicològic. Però no és tantes coses només perquè al director cantàbric li surt dels nassos, sinó per la interpretació que cal fer de tot allò que passa, sempre des del punt de vista de la seva protagonista. Hi ha un procés de maduresa, de descàrrega de fets passats que han quedat incrustats i, per sobre de tot, d’alliberament personal com a dona dins de la societat. Tants aspectes a resoldre crearien un monstre dins de qualsevol dona, i és això el que ens vol transmetre Vigalondo a Colossal. El film no s’escapa de trams més o menys dubtosos en el to, especialment durant el tram final, però s’aferra a una idea molt clara i la desplega amb enginy i seguretat. Tinc la sensació que aquesta sí que serà la pel·lícula que ens ajudarà a entendre el que passa dins la ment de Nacho Vigalondo, i només per això ja cal considerar-la tot un èxit.

Melanie. The Girl with All the Gifts (Colm McCarthy, 2016)



En plena era de The Walking Dead, no tindria massa sentit plantejar una nova pel·lícula de zombis si no hi ha voluntat d’oferir un angle diferent. L’any passat, era Maggie la que ens sorprenia amb el seu enfocament intimista i paternal sobre el propagament d’una infecció; ara, torna a ser un nom femení el que centra l’atenció per a introduir noves idees en aquest subgènere. Com a superproducció britànica, Melanie. The Girl with All the Gifts té un caire molt més massiu i una vocació més espectacular, però la visió que ens planteja desperta un interès considerable: aquí, els zombis són tractats com una nova espècie, i com tal, poden evolucionar, millorar i adaptar-se de generació en generació.

La pel·lícula va exposant aquesta i altres idees en un primer tram realment sòlid gràcies a la intriga que genera el seu escenari -una espècie de centre de màxima seguretat per a nens d’una condició “especial”- i la presentació de la nena protagonista a ritme trepidant, però també pel sorprenent dinamisme que adopta l’acció quan sortim a l’exterior. El progressiu descobriment de l’entorn i la tensió amb què el director Colm McCarthy construeix algunes escenes ho acaben de reforçar. No obstant això, és a partir de mig metratge quan es detecta cert estancament, i quan el desenvolupament de les idees plantejades anteriorment comença a ser irregular. A partir d’aquí, Melanie. The Girl with All the Gifts manté bons diàlegs i escenes potents, però es combinen amb passatges que no acaben de convèncer. En tot cas, la originalitat de la seva proposta, que d’una banda presenta un caire apocalíptic i de l’altra reflecteix el valuós llegat que al capdavall pot deixar l’espècie humana, conté prou elements valuosos i inspiradors per aplaudir aquesta nova incursió a una temàtica tan recurrent.

Under the Shadow (Babak Anvari, 2016)



La visió femenina que ens arriba a través del cinema d’Orient Mitjà sempre té un valor especial, tenint en compte les pràcticament nul·les oportunitats d’expressió lliure que les dones tenen a bona part d’aquells països. Però Under the Shadow no es limita només a fer palesa la seva denúncia social, encara que aquesta hi tingui una rellevància important, sinó a regirar les pors interiors que turmenten Shideh, una mare iraquiana a l’hora de protegir la seva filla mentre les bombes cauen al seu voltant. Ambientada a la guerra entre Iraq i Iran durant els anys 80, la pel·lícula aprofita la creixent angoixa de la protagonista per endinsar-se al més pur gènere del terror psicològic, convertint el bombardeig real sobre Teheran en una qüestió quasi secundària davant el que sí que és el veritable terror d’una mare: deixar indefensa la seva petita. I no és cap coincidència que tot es desencadeni un cop Shideh ha intentat reprendre els seus estudis, en una mena de càstig per pretendre buscar una altra ocupació que no siguin les seves obligacions a casa.

Tot i la fàcil comparació amb Babadook per la coincidència de diversos aspectes, Under the Shadow segueix un rumb diferent a la cinta australiana vista també a Sitges fa un parell d’anys. Aquí, el director Babak Anvari parla d’una mare sola davant el perill degut a tots els condicionants que l’envolten, i de la facilitat amb què pot deixar-se emportar per fantasmes de tota mena quan la seva ment ja no dóna per més. En hora i mitja escassa, Anvari és capaç d’anar cuinant poc a poc la manifestació de totes aquestes pors, en una atmosfera que cada cop sembla més viciada i opressiva de la qual és impossible apartar la mirada. Tampoc no necessita personalitzar aquest enemic, sinó que el va representant de diferents formes, ja siguin corpòries o no, cada vegada que “gosa” desviar l’atenció de la seva filla. Under the Shadow és, per sobre de tot, un reflex d’aquesta enorme pressió que pot sentir una dona iraquiana. Esclar que la guerra és un perill evident per a elles, però l’ombra sota la qual hauran de viure dones com Shideh, i probablement també la seva filla quan es faci gran, és permanent.

La Propera Pell (Isaki Lacuesta i Isa Campos, 2016)



"És o no és el Gabriel?" és la pregunta del milió, aquella que Isaki Lacuesta i Isa Campo s'entesten a fer-nos rondar pel cap durant la pràctica totalitat de La Propera Pell i sobre la qual basen la gran majoria d'escenaris i personatges que van participant de la intriga. Ambientada en un poble mig perdut dels Pirineus catalans, molt a prop de la frontera francesa, la història d'aquest adolescent que reapareix després de vuit anys desaparegut transpira una atmosfera de sospita permanent, on cada personatge té molt més a aportar que no pas allò que mostra portes enfora. Impregnada de la fredor i la poca hospitalitat del clima d'alta muntanya, la pel·lícula propicia el dubte constant sobre la veritable identitat del seu protagonista a mida que va interactuant amb la resta de personatges, amb diàlegs on sembla que sempre queda part de la informació encriptada, fins i tot en les converses que té amb la seva mare. Un camí que no només ens permet "conèixer" progressivament el Gabriel(?), sinó que també fa aflorar altres secrets de la gent que l'envolta.

Gràcies a la ciudada ambientació i a la retirada progressiva d'aquesta capa superior que oculta la veritable naturalesa dels elements (no és casualitat que la pel·lícula obri amb imatges del desglaç), La Propera Pell manté un bon grau d'interès a pesar de la relativa parsimònia del seu ritme. Isaki Lacuesta i Isa Campo ens presenten uns personatges clarament afectats per la càrrega de l'entorn on viuen, lluny de qualsevol comoditat i suportant un clima molt dur que els va deixant empremta. A mida que evoluciona, la història juga cada cop més amb la identificació del passat i l'ambigüitat dels records, aprofitant la condició semiamnèsica del Gabriel(?) per explorar altres figures com la de la seva mare, el seu tiet o el seu millor amic. El principal problema de la pel·lícula arriba, però, durant el seu tram final, on sembla no saber molt bé com tancar tot el misteri plantejat. Escenes innecessàries i moments massa explícits acaben enrarint el conjunt, deixant clar que La Propera Pell funciona molt millor quan es comporta igual que els seus personatges, que no pas quan ens assenyala allà on ens hem de fixar.

Operation Mekong (Dante Lam, 2016)



Quan un surt de l'auditori de l'hotel Melià després de veure Operation Mekong, constata que un dels propòsits del Festival de Sitges és poder veure pel·lícules com aquesta. En realitat, les dosis d'acció asiàtica rarament fallen any rere any, però dubto que assoleixin el nivell de la nova pel·lícula de Dante Lam. El director de Hong Kong, un dels grans puntals del cinema d'aquest país, ofereix un desplegament de recursos que no només impressiona pel seu ritme elèctric i la seva espectacularitat, sinó per l'increïble realisme que s'hi percep. La d'Operation Mekong és una acció que gairebé es pot palpar, ja que anteposa la nitidesa de les imatges als moviments de càmera. Dante Lam combina com ningú les perspectives obertes amb l'apropament fins el més mínim detall, convertint cada lluita, cada persecució i cada tiroteig en una coreografia orientada clarament a l'espectador.

La història es basa en una missió real que un equip especial de recerca xinès va dur a terme al Triangle Daurat (on s'ajunten Vietnam, Birmània i Laos) per capturar el narcotraficant d'opi més important de la zona. Tot i comptar amb un argument força típic basat en el joc constant entre policies perseguidors i criminals perseguits, el film és una demostració absoluta de control del gènere per part de Dante Lam, que a més a més aprofita una fotografia ultradefinida i de colors força pujats per a fer-nos recórrer localitzacions de tota mena i oferir recursos nous de forma constant. Com sol passar en la majora d'aquests casos, Operation Mekong resulta molt menys afortunada a l'hora de tractar les històries personals dels protagonistes, però sap atorgar un enorme carisma al duo principal i el seu pintoresc equip batejat a base de noms de déus grecs. Si ens pensem que el millor cinema d'acció ens arriba des de l'altra banda de l'Atlàntic, potser hauríem de girar el cap 180 graus, ja que la solidesa d'Operation Mekong com a pel·lícula de gènere no la trobarem a pràcticament cap estrena nord-americana.

Fotografia de portada: Festival de Sitges 2016
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni