4 d’oct. 2016

ARTHUR CARAVAN - MÀJOR PROPÒSIT



Arthur Caravan
Màjor Propòsit
Any: 2016
Discografica:
Música de Telers

"Als herois se'ls recorda quan ja són morts". Tot i que açò pot semblar una mica esgarrifós i encara que no siga la forma més adequada de començar una ressenya, voldria deixar a la vostra ment aquesta frase que em deia el meu avi quan de xicotet veiem junts les comboixaes, per ser veritat universal i perquè, inevitablement, la tinc a la ment des del primer moment que vaig escoltar l'últim disc dels Arthur Caravan, l'excepció que confirma la regla. Lluitadors que, igual que el boxejador dadaista de nom semblant, han llançat un colp ple de poesia i veritat tot sent conscients de la seua pròpia no-existència i no-possessió de cap element de l'univers.
Semblen haver passat per tots els mals d'un món que trontolla i haver tornat a la vida per gaudir i parlar del que veritablement mereix la nostra atenció. Cal esmentar abans que res l'evolució que els alcoians han tingut en aquest darrer LP, Major Propòsit, i deixar clar, per comprendre-ho tot, que es pot parlar de mort com també es podria parlar de canvi. Ben cert és que en aquestes deu últimes cançons em ve al cap aquesta mort simbòlica que soterra part dels Arthur Caravan del passat, aquells que practicaven un post rock més encaixat i fosc als treballs anteriors, aquells que han enfilat el camí a meitat vesprada per deixar enrere les ombres i treure a la llum unes composicions que probablement siguen les més meravelloses que han sintetitzat en tota la seua carrera, almenys en la meua opinió clar.

És curiós com un disc que de primera escolta no et convenç i que devores molt a disgust pot acabar per agradar-te tant. Ja siga per l'aparent senzillesa de cada cançó o pels lleugers enlluernaments que es reben dels cuidats i treballats arranjaments, tot acaba per fer-se un espai als sentits, introduint-se fràgilment, menejant-ho tot per dins, implantant amb suavitat aquest sentiment d'eufòria i nostàlgia tan intens. Ací lletres de Pau Miquel Soler continuen sent un dels principals pilars, encarregat de reforçar el sostre del micro-cosmos al que viuen aquests quatre homes de les muntanyes d'Alcoià. Anant des dels camins més poètics, abstractes o naturalistes, fins al rebuig de les pràctiques més tradicionals, retroben l'essència i les intencions de la rondalla inclús. Així és com s'aprecien les lletres a "La traïció de les imatges": "Jocs d'espills, subtils matisos, la traïció de les imatges, s'agenolla davant del clero, creguem junts si és millor fer-ho. Resa despert mentre pensen per tu".

Altres detalls que val la pena destacar, com per exemple l'àmplia paleta de sons que fan servir, provoquen que qualsevol vullga aprofundir en cada cançó i espitxar cada nota per veure-hi que hi ha més enllà, per poder gaudir de la barreja d'influències que s'acumulen als caps dels quatre membres. Els Arthur ja no són un grupet de folkies de la terra mitjanament coneguts, parlar d'ells comencen a ser paraules majors, sobretot veient com han redirigit l'experimentació que practicaren a Wegener (2013) amb Hugo Mas, tot per treure el millor d'ells mateixos i oferir-nos unes melodies prou més progressives, i que passen pel rock dels anys setanta, el pop folk, l'americana i, sorprenent-nos gratament, per un krautrock reflectit fidelment a la bateria de Toni Blanes, cosa que pot semblar-vos fins i tot estranya, però que ja no hi pensareu el mateix quan escolteu cançons tan incendiàries com "El més enllà".

Tot i això també es poden treure matisos que guarden l'esperit present al seu primer disc, i és ací on "L'imperi de les llums" ens dóna la raó amb un arpegi enganxós i una dolceta harmonia que balla entre veus i vents. Encara que, per altra banda, tampoc seria just deixar de costat al principal catalitzador que s'ha encarregat d'arrodonir el so de la banda. Parlem ací del Mau Boada (Esperit!, Zeidun, La Célula Durmiente), àngel, com diuen els Arthur, sobre qui ha caigut la tasca de gravació i producció per aquesta ocasió on, sens dubte, els ha donat la capacitat d'explotar les seues idees i on també ha tingut el savoir faire per dur-les a terme i enregistrar-les de la millor manera possible.

M'agradaria moltíssim continuar desvelant tots els detalls que podem trobar a l'emotiva "Le mal du pays", als teclats de "Les Amants", a l'atmosfera somiosa de la poesia de Rimbaud que trobem a "Entreacte", o inclús al simbolisme atribuït a Johnny com a màxima figura a la història del rock'n'roll que s'aprecia al hit "Principi de plaer", del qual ja van publicar una encertada explicació al seu moment. Tanmateix, preferisc deixar de dir-vos el que heu de pensar i interpretar del Màjor Propòsit. Sols us he de dir l'única cosa que m'ha transmès sempre la música d'Arthur Caravan: viu i gaudeix de tot, però sobretot viu.

(P.D: Per als/les no entesos/es a la matèria, les comboixaes és un terme que gastem a les nostres muntanyes per referir-nos al cinema de l'oest)

Fotografia de portada: Àngela Tarrazó
Text: Nando Hervido
Correcció: Rosa Molinero Trias