4 de set. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: ANTOLOGÍA DE CONTES (de DAVID FOSTER WALLACE) [1]

Antologia de contes
David Foster Wallace
Any: 2016
Editorial: Edicions del Periscopi
Selecció: Vicenç Pagès Jordà
Traductor: Ferran Ràfols Gesa  


En l’aproximació a David Foster Wallace hi ha un mur, una barrera psicològica que es diu La Broma Infinita [2]. El sol esment del malaurat autor novaiorquès suggereix una densitat intel·lectual no apta per a tots els públics que prové, precisament, de la llegenda que s’ha construït al voltant de la seva obra més famosa [3]. A DFW se l’ha acusat tot sovint d’amagar la seva incapacitat com a narrador rere l’artifici intel·lectual. A més, el seu prematur suïcidi va contribuir a crear-li una certa fama d’home fosc, nihilista i desencantat.

Davant d’aquest panorama, per què una editorial independent com Periscopi pot tenir la idea boja de traduir al català l’obra d’algú que ningú s’atreveix a llegir, amb qui tothom hi guarda una distància exquisida? Perquè l’Aniol Rafel i els seus han decidit què DFW s’ha de llegir i rellegir. Que qui no hi ha entrat mai, ha de fer-ho d’una vegada per totes i qui ja ho ha fet, ara pot tenir l’oportunitat de rellegir-lo en la traducció esplèndida d’en Ferran Ràfols. Perquè la seva visió de l’home i de la societat ens poden fer, sens dubte, millors persones: éssers crítics, atents a la naturalesa real de les coses. I perquè, tal i com ell mateix afirma en una entrevista amb Larry McCafery al Review of Contemporary Fiction"La ficció va sobre què és ser un refotut ésser humà" [4].

La gesta va començar l’any 2013, amb la traducció i publicació de l’Escombra del Sistema, la seva primera novel·la, d’ecos wittgenstenians, que encara no havia estat traduïda al castellà i que ho va ser aquell mateix febrer de la mà de l’editorial Pálido Fuego. M’atreviria a dir i és una hipòtesi personal, sense cap fonament [5]que arrencar amb l’Escombra del Sistema va ser una qüestió que va venir, en certa manera, donada per les circumstàncies. Era l’única que quedava i calia poder llegir-la. Dic que va ser una qüestió d’urgència perquè el volum que va seguir aquesta publicació, l’Aigua és Això, el discurs sobre el sentit de la vida que DFW va adreçar als estudiants del Kenyon College [6] amb motiu de la seva graduació, ja marcava, de manera casual o no, la voluntat de l’editorial de marcar una pauta de lectura que permetés al lector acabat d’arribar apropar-se al tità inabastable des de la seva perspectiva més humanista, que es completa ara amb la publicació d’aquest volum de contes que, en el moment en què escric això, ja va per la tercera edició. Cal celebrar que els lectors hi hagin entrat amb tantes ganes i cal felicitar Periscopi per la seva tasca, a en Ferran Ràfols per la seva traducció i a en Vicenç Pagès Jordà per una selecció que, des del meu punt de vista, conforma una panoràmica prou heterogènia com per veure l’evolució, tant tècnica com temàtica, de l’autor novaiorquès.

Diu el mateix Vicenç Pagès Jordà al seu concís i necessari (no us el salteu!) pròleg a la selecció de contes que ens ocupen que en el cas de DFW, com en el de Kafka, els seus contes són millors que les seves novel·les, perquè ens permeten acompanyar l’autor només durant una estona i sortir-ne amb els pulmons buits i la boca seca, perquè el que fan no és retratar la depressió, la bogeria o l’absurd sinó erigir-les detalladament davant els nostres ulls, d’una manera que només podem tolerar en petites dosis. Les novel·les, diu, no són una experiència plaent perquè ens posen a prova com a éssers humans. La brevetat dels contes permet llegir-los sense ofegar-nos-hi. Potser era aquest, doncs, el pas natural: introduir el nouvingut a l’univers de DFW en petites píndoles que ens permetin copsar-ne l’estil, els temes i les obsessions.

El volum inclou contes dels seus tres reculls: La Nena dels Cabells Estranys, Entrevistes Breus amb Homes Repulsius i Extinció. Si bé estilísticament tots tres comparteixen la seva afició pel detall, per la descripció precisa de les coses i per l’exploració profunda dels personatges, a mesura que avancem cronològicament podem observar el progressiu enfosquiment de l’autor pel que fa els temes i wls recursos habituals que li serveixen com a vies d’escapament: la ironia, el sarcasme i els seus propis referents es van perdent en favor d’una cada cop més evident introspecció [7] que culmina amb els contes inclosos a Extinció. És a partir d’Entrevistes... que comencem a veure un autor que no només mira amb ull clínic el món sinó que a més, es mira a ell mateix respecte al món. El nen dret dalt del trampolí al relat “A Dalt per Sempre”, és present, en certa manera a “Un altre pioner”, inclòs a “Extinció”. Hi és present des d’un altre lloc, és clar, però allò que era un germen a Entrevistes Breus, la descripció de la por, la desubicació, la incomprensió... al darrer relat esdevé molt menys metafòric i es converteix en una declaració d’intencions de DFW respecte com s'enfronta al món. Sobre com demana ajut al món, en silenci i sobre la seva certa pèrdua de fe [8].

Quan, per Sant Jordi, em van demanar que recomanés cinc dels meus llibres preferits de tota la vida, un dells va ser La Broma Infinita. Vaig dir que era com fer la Matagalls-Montserrat de la Literatura Postmoderna. No només per la longitud o per la dificultat, sinó pels canvis de nivell: pujades interminables, baixades que passen volant, planes plàcides on caminar xino-xano, mirant el paisatge [9]. Si hi penso, aquesta característica és també aplicable als contes. Foster Wallace demana un lector atent, li exigeix paciència davant tots els productes de consum ràpid que ell mateix critica. Proposa narradors i estructures que, per bé que solen ser més clàssiques a “La nena dels Cabells Estranys”, ja ens posen davant d’una audàcia i d'un virtuosisme narratiu que no permet i la majoria de les vegades, tampoc cal fer cap esforç badar ni un segon.

Llegits vint anys després de la seva publicació, en el cas dels primers contes, conserven tota la vigència, totes les alarmes davant d’una societat hedonista i acrítica que va de pet al pou. És per això que la publicació d’aquesta antologia, com ja apuntava al principi, esdevé tant necessària. Perquè n’esperoni tant la descoberta com la relectura i el debat. Perquè trenqui aquest mur que ens fa parlar d’un escriptor inaccessible quan, segurament, estem davant d’un dels narradors més terrenals i honestos dels darrers temps. [10]

--------------------------

[1] Va, Míriam, una ressenya de Foster Wallace. Pit i collons.

[2]És una barrera que, alhora, una gran part de la crítica ha convingut a situar entre les millors novel·les del s.XX motiu suficient perquè tothom que no ho ha fet corri a llegir-la i perquè sempre és descrita com la novel·la que millor retrata la societat nord-americana del tombant de segle. Una novel·la generacional, postmoderna i la majoria de les vegades, inclosa dins el cànon. Què passa, doncs? Des del meu punt de vista, la seva llargada (mil cinc-centes pàgines, però escolteu, hi ha novel·les més llargues que no fan aquesta por) i la injusta fama de novel·la densa, intel·lectual i buida que ha anat agafant amb el temps, ha provocat que no només La Broma Infinita sinó el gruix de l’obra de DFW sigui titllada d’inaccessible, avorrida, nihilista i no sé quantes coses més.

Ni una cosa ni l’altra: La Broma Infinita no és el millor de DFW. No perquè no sigui una obra mestra, que l’és. Aquesta és la cosa: dins la seva obra hi ha coses encara millors que La Broma Infinita (puto geni!) que acaben no llegint-se, precisament per aquesta llegenda injusta d’escriptor inaccessible. Fins i tot, fa uns anys, un grup de gent que van decidir llegir-la durant un estiu sencer, van crear un portal per donar-se instruccions i suport moral mentre s’enfrontaven a l’escomesa, imagineu-vos. (infinitesummer.org) A mi, em sembla una de les novel·les més divertides, desfasades i alhora, àcides i critiques que he llegit mai. Ho té tot. I malgrat això, segueixo sostenint que no és el millor que va escriure DFW.

[3] Però no passa res: Si us fa molta mandra llegir La Broma Infinita, no cal que la llegiu. Vull dir que no crec que vingui la policia de les lectures ineludibles i us posi una pistola al cap. Això no us eximeix, tanmateix, de provar de llegir els contes o els articles d’en DFW. Tampoc vindrà ningú amb una pistola, però us estareu perdent coses.
 
[4] Larry McCafery: Llavors, m’estàs dient que els escriptors de la teva generació teniu l’obligació, no només de retratar la nostra condició, sinó també d’oferir solucions a aquests problemes? 

David Foster Wallace: No crec que m’estigui referint a solucions polítiques o d’acció social convencionals. Si partim, cosa que molts fem, de la premissa de que hi ha coses, avui dia, als Estats Units, que fan que sigui particularment difícil ser un ésser humà, aleshores, potser, la meitat de la feina de la ficció és dramatitzar què és allò que fa que sigui dur.

(Review of Contemporary Fiction, Estiu de 1993)
 
[5] Ja ho veieu, quin rigor, eh?

[6] Imagineu-vos-ho: teniu vint-i-un anys i us planten al davant en Foster Wallace perquè us faci un discurs gens paternalista sobre com aniran les coses quan trepitgeu el món real. Quina punyetera sort, sortir de la Universitat i que algú t’hagi dit “aprendre a pensar és aprendre a exercir control sobre les coses que pensem i com les pensem”. 

[7] Ara pensareu que a mesura que avança, cada cop és més evident que està malament, descregut amb el món i totes aquestes coses pròpies d’una persona que pateix de depressió. No és això, en absolut. No hi trobareu porno emocional, si és això el que busqueu. No hi trobareu les respostes a per què es va acabar suïcidant. Hi trobareu personatges que, en certa manera, retraten aquest món del qual ell està desencantat, sense personalismes ni sentimentalismes.
 
[8] “La veritat us farà lliures, però abans acabarà amb vosaltres”, diu a La Broma Infinita. No puc evitar pensar-hi ara mateix, mentre escric això.
 
[9] De més jove vaig ser monitora d’un esplai. Possiblement per això tingui aquestes referències cutres que algú amb un passat una mica menys cumbaià expressaria tècnicament millor.
 
[10] I ara, espero que el pas natural sigui la traducció al català i l’edició dels seus articles. Per a mi, allà és on hi ha el millor Foster Wallace. Sortosament, hi ha Fosterwallaces per tots els gustos.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Míriam Cano 
Correcció: Rosa Molinero Trias