9 de set. 2016

LA CULTURA ÉS UNA TORTURA (per PERE AGRAMUNT)



Tinc un amic que diu que quan ho aturarem, tot això. Quan deixarem de comportar-nos com és degut quan reclamem el que creiem que és més just. Més enllà de l'activisme dos punt zero –de tuitejar fins quedar-nos cecs, de participar en fils inacabables discutint sobre el bé i el mal a la xarxa social de torn fins defallir per inanició–, el meu amic ja renega fins i tot de les accions humils i valentes de tota la vida: d'aixecar-se del sofà i d'anar a concentracions, de llegir manifestos benintencionats que acaben, indefectiblement, a la paperera de la història de la cantonada més propera. Com també recela dels debats d'idees institucionals que haurien de propulsar el canvi cap a una major transversalitat de continguts on els elements intrínsecs de la mateixa es reformulin en una nova i càlida merda seca que puguis ensumar amb delectació sense embrutar-te gaire les mans.

El meu amic ho diu, bàsicament, en un context cultural vilanoví. Perquè aquí tenim un pollastre amb escamarlans per dinar, ara ja gairebé cada dia. No ens hi posem per menys. Ja ho sabeu, tot allò dels decibels i els festivals i els veïns i l'ajuntament i les entitats. I aquest esquema de resolució de conflictes visceral i pel broc gros que intueixo que ell proposa té una clara translació nacional.

La gent de la cultura d'aquest país es comporta, per norma general, com bons minyons. Per més gamberros que pretenguin ser, tot estarà bé mentre tinguin les ratlles ben fetes, que diria en Landete. Bons jans dins o amb l'establishment, resumint-ho molt. Els marges de la independència artística professional són tan estrets que has de renunciar, tant si vols com si no vols, a un d'aquests tres apartats: ser independent, ser artista o ser professional. I ara no em digueu allò de “què és ser artista, avui en dia?”, perquè us contestaré amb aquella breu encíclica homofònica cultural castellana: “¿Qué es el arte? Helarte es morirte de frío”.

El petit rebombori en l'àmbit cultural dels darrers dies és sa, és com una amanida verda amb la dosi justa d'oli d'oliva verge extra de cooperativa. De tant en tant, toca. Escriptors, periodistes culturals, gent de teatre i fins i tot músics han dit la seva. S'ha agafat els esports com a cap de turc, donada la seva omnipresència als mitjans i també, no ens enganyem, per la suposada inferioritat intel·lectual dels habitants del seu poderós i lucratiu submón. Una altra batalla contra molins de vent. El que es demana, tot plegat, només és augmentar la presència dels espais culturals als mitjans públics, ara que tendeixen perillosament al sota zero. Estic d'acord amb el que va dir l'escriptor Francesc Serés, que volia per als llibres el mateix que TV3 li dedica als castellers, als avantmatxs i als palets vintage. Amb mesures concretes, fets consumats i assalts armats anirem guanyant terreny, de mica en mica, fins la victòria final.



Aquí teniu algunes propostes: bombardegem l'accés 14 del Camp Nou amb exemplars de Moby Dick un vespre de derbi; recuperem la freqüència de ràdio abandonada d'iCat FM i fem un primer programa especial de 24 hores en directe amb l'Albert Serra; regalem Incerta glòria a tots els lectors de diaris esportius, sota l'obligació de fer una anàlisi dels personatges principals per escrit; fem uns passis gratuïts (amb cinefòrums) de la pel·lícula Spotlight a totes les esglésies del país; nacionalitzem el Liceu i entreguem-ne la seva gestió als teatres de barri; programem una gira d'Autodestrucció per les seus de tots els partits polítics de l'arc parlamentari; etcètera.


PD: Rebrem de molt bon grat totes les idees que ens feu arribar.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pol Camprubí

4 comentaris:

Anònim ha dit...

A alguns culteretes també els hi aniria bé anar a un estadi petit de fútbol, d'handbol o bàsquet, per exemple femení; i veure quins vincles socials sovint s'hi donen. M'ha semblat una mica de cutre això de contraposar "cultura" amb esport.

Anònim ha dit...

Els sociates ho saben fer molt bé això de compensar la manca de cultura amb l'esport.....

Anònim ha dit...

Convertir el MACBA en la rampa d'skate més gran d'Europa: de ben segur que faria més servei a la ciutat que l'actual "equipament cultural" i seria un punt de partida vers la reconquesta de l'espai públic a Bcn.

Anònim ha dit...

-Declarar definitivament els carrers del Gòtic urinari públic de la ciutat. Posar una placa (inoxidable, ja s'entén) que ho recordi. Hi ha un nínxol de mercat a explotar aquí, poca broma.

-Augmentar el preu del transport públic fins que tenir cotxe/moto propi torni a tenir sentit per a la butxaca.