16 d’ag. 2016

SÓC CRÍTICA AMB L'ESCENA (MUSICAL) INDIE DE BARCELONA. I ARA QUÈ? (per SHAINA JOY MACHLUS)



Estimats @meandthebees, @gentnormal, @fademaldir, i tot aquell qui estigui interessat en un text amb bastant més que 140 caràcters.

L'altre dia vaig tenir la meva primeríssima "batalla tuitaire" arran d'un post que vaig fer responent a un article que donava a conèixer un nou grup format per 7 homes blancs: "@gentnormal No puedo esperar a escuchar cómo uno se siente al estar en una banda solo de chicos #AllStarAllPenises" ("I can't wait to hear what it feels like to be in a band of only guys")

La intenció del tuit era que fos irònic; no pas un comentari a l'article sobre el grup, sinó una generalització sobre les diferents reaccions que tenen lloc davant la qüestió del gènere i la música. Malgrat la meva continuada assistència a classe, el meu castellà i català segueixen sent bastant "creatius" o sigui que potser l'humor que pretenia que hi hagués va perdre's en la traducció. En lloc de repetir-ho, confiaré en el do i la genialitat d'una traductora real i jo m'explicaré en la meva llengua materna.

Tot just havia acabat de tenir una conversa amb l'Eva, una de les meves millors amigues i membre del grup Kelly Kapøwsky, que em va transmetre la frustració que sent quan en cada una de les entrevistes que els han fet, l'entrevistador pregunta "què se sent en estar en un grup format íntegrament per dones?". Jo mateixa havia experimentat això quan havia tocat música en directe. I, en treballar per una revista sobre dones bateries i músics, he escoltat infinitat d'històries similars.

L'Eva i jo vam dedicar un moment a reflexionar-hi: "per què aquesta pregunta no se'ls fa a grups on tots són homes?". La resposta és ben senzilla, és clar, ja que la majoria de grups indies de Barcelona són formats per homes blancs i ningú ho troba prou sorprenent com per fer la pregunta.

Quan a Twitter vaig fer la pregunta, aquesta mateixa pregunta que sempre se'ls fa a les dones, n'hi va haver prou amb fer-la tan sols una vegada per a rebre una resposta immediata, negativa i a la defensiva. Com n'arriba a ser de fràgil l'ego masculí i el de la gent que busca protegir-lo per ser elogiats.

Pel poc que en sé de Twitter i la poca experiència que hi he tingut, ja m'imagino que per a la gent es fa molt fàcil respondre de manera diferent de la què respondria en persona. Per tant, no em preocupa la interacció que vam tenir, però sí que faré ús de qualsevol habilitat que pugui tenir a l'hora d'escriure per a aprofitar al màxim l'oportunitat que es presenta per tal de continuar amb una conversa que considero molt important. Escric perquè vull connectar amb la gent, tota la gent, especialment aquella que pensa de manera diferent a mi.

M'agradaria adreçar-me directament al tuit que proposava que qui fa la música és una qüestió insignificant, sigui home o dona (sense mencionar que, a part d'homes i dones, hi ha tantes altres precioses opcions que se surten del binarisme de gènere); i que simplement tots hauríem d'estar fent tanta música com puguem i parar de fer crítica.

Argumentar que no hauria de tenir importància si un músic, o algú que treballa en la indústria musical, és home, dona o de qualsevol "altre" gènere és com dir que la terra és plana. Només cal fixar-se en la realitat o la ciència. Vull prendre com a exemple la saviesa de l'increïblement important moviment de Black Lives Matter (Les vides negres importen). Hi va haver tota una sèrie de contramoviments que proposaven l'eslògan "All Lives Matter" (Totes les vides importen). Creien que calia expressar de manera similar un interès general vers tothom i no diferenciar entre grups específics de raça, gènere, classe, etc (un altre exemple d'això seria la gent que diu "no sóc ni feminista, ni masclista"). Els "All Lives Matter" se'ls va deixar ràpidament de banda al ser contestats amb aquesta lògica indefectible de base científica: en la nostra societat hi ha vides que es valoren més que d'altres. O sigui que a no ser que vulguis promoure aquesta desigualtat, cal que t'alcis activament amb la gent que està sent oprimida.

La societat sí que diferencia entre homes i dones, i la balança es decanta amb força cap als homes. I això és simplement la realitat d'aquest planeta, com també ho és en l'òrbita de la nostra petita Barcelona.

Tal com passa amb l'oferta laboral i els sous, les dones no tenen les mateixes oportunitats de fer música que els homes. Potser no podem dir amb exactitud per què passa això, però dir que la coincidència és la culpable d'això és il·lògic i està clar que no és una solució. Si ens fixem en els fets i les dades, podem veure com grapats d'estudis demostren que les dones tenen molt menys temps lliure que els homes, a causa de la gran varietat de càrregues que els ha tocat. A més d'això, si només veus homes sobre l'escenari o dins de l'estudi de gravació, el que la societat t'està dient és que la música no és un espai per a tu, hi ha menys al·licients i fa més por provar-ho. I el fet que hi hagi menys dones fent música farà que sigui menys probable que un grup de dones transmetin, ensenyin o animin a la gent a aprendre música. Aquesta és només una de la llarga llista de raons.

Quedar-se de braços plegats esperant que la igualtat arribi per via d'un optimisme osmòtic mai ha servit per aconseguir ni canviar res. Més encara, és un privilegi increïble poder creure que només a força de dir que tots els gèneres, classes o etnicitats són iguals, la resta començarà a tractar-los com a iguals. Per tal de poder arribar a aquesta igualtat, primer cal que fem un diagnòstic de l'estat real de la nostra comunitat musical i que parlem obertament sobre quins grups de gent tenen molt poca representació (per exemple, les dones).

Adreçar de manera directa condicions de desigualtat mai és un tema agradable però a vegades és la conversa més necessària i, a l'hora, la més difícil de tenir. M'he trobat amb que és encara més difícil donar la teva opinió sent dona i sabent que estàs bàsicament envoltada per homes que se senten molt i molt còmodes i estàn molt i molt segurs de si mateixos, en especial pel que fa a la raó que tenen i al seu dret a ser escoltats. Només van caldre 5 minuts per a què se'm digués (no a la meva opinió, sinó a mi) "idiota" i "imbècil" (els quals són els més suaus dels insults habituals del troleig tuitaire).

Molts homes tenen tendència a preferir aquelles dones "llestes" que no desafien les seves posicions de poder. Ser una més "entre els tios" sempre ha estat el lloc més "guai" que es pot ocupar, ser la dona que fa costat als homes, sense importar com les accions intencionades o involuntàries els afecten a elles i la resta. Algunes dones, com la majoria d'homes blancs, no han experimentat mai cap tipus de discriminació però això no hauria de traduir-se en negar que hi ha d'altres per a qui aquest és un problema que està descontrolat.

Fins i tot ara que el feminisme està més de moda, abanderar aquesta causa té un preu: és el d'estar veritablement interessat en el benestar de cada dona, i treballar activament per a fer que la igualtat sigui un fet palpable. Pels homes feministes i, malgrat els esforços per intentar-ho, pot ser difícil sentir que, com tots els humans, encara es poden cometre errors i es pot deixar que les pressions socials puguin amb tu. Però escoltar les dones, intentar créixer i ser pacient amb les culpes, és la millor de les maneres de ser un aliat contra el sexisme.

No podem oblidar que gaudir d'igualtat en una escena musical, o en general, beneficia tant als homes com a la resta de gèneres.

Per què? Perquè la diversitat sempre aporta riquesa i desenvolupament. Cosa que em condueix a la meva següent pregunta i preocupació. Estimada escena indie de Barcelona, vols ser realment una escena oberta i progressista? Potser ningú encara s'ho ha preguntat amb suficient franquesa. És una pregunta que em faig per curiositat, sense jutjar ni condemnar ningú. És possible que l'objectiu d'aquesta escena no sigui crear "música nova" sinó recrear la mateixa cosa que s'ha estat fent des de qui sap quan?

Si no, per què atacar a algú per tenir una opinió diferent? Per què sentir-se personalment ferit quan algú assenyala allò que és una obvietat –hi ha una manca de dones músics, o de músics que no siguin homes heteros blancs. Per què no estem tots, en especial els homes músics, treballant durament per tal de canviar això i assegurar-nos que vegem a més dones fent música? El fet actual no impedeix que aquesta gent siguin bones persones i que aquests grups siguin fantàstics. Quines són les idees que estem sacrificant quan estem tan obsessionats amb nosaltres mateixos que no podem ampliar el nostre horitzó? Es tracta de problemes que són molt més grans i importants que els nostres sentiments.

En aquesta escena en concret l'única diferència real és que sóc nova i sóc americana. Porto la mateixa roba, tinc un aspecte semblant a la resta, vaig créixer escoltant pràcticament els mateixos grups... Ara, si a mi no se'm deixa tenir aquesta conversa, qüestionar aquesta mentalitat, participar en aquesta comunitat, us podeu imaginar a una persona d'una cultura totalment diferent sentint-se còmoda o convidada a fer-ho? Per exemple un home-trans i pansexual de Taiwan que toca l'arpa com els àngels. Com en seria d'increïble tenir el seu input en l'escena musical; algú que amb la seva pròpia i a l'hora diferent experiència compartís, ensenyés i creés música. Us ho podeu imaginar? No només agafant músiques i estils de l'Índia i el Senegal o Anglaterra o Les Amèriques, sinó realment tenint gent d'aquests llocs incorporats als nostres grups. És el meu somni personal veure una escena musical barcelonina tan rica i bella, on la diversitat floreixi i vessi de música totalment única i col·laborativa. Malauradament, això sempre es limitarà a la nostra imaginació fins que decidim obrir de manera activa el nostre cercle musical i siguem honestos amb nosaltres mateixos i admetem que ens agradaria seguir creant versions de nosaltres mateixos i dels nostres amics.

La música va de passar-ho bé amb els amics. Però no ens quedem aquí. No caldria que ens asseguréssim que tothom té igualtat d'oportunitats per a tenir aquest nivell i aquest tipus de diversió? Fer que els concerts siguin segurs i convidar a tothom a passar-ho bé. Incloure i convidar a tot tipus de músics a fer-se amics nostres i a fer música amb nosaltres. Per què no? No és el nostre objectiu passar-ho millor amb més i nous amics?

Ara bé, això no vol dir que la gent no hauria de fer grups amb qui sigui què vol. Sense importar quin tipus d'humà són. Estic ansiosa i nerviosa per sentir música nova de qualsevol persona i en qualsevol moment. Tenir consciència d'un mateix quan apareix un altre grup format únicament per homes blancs no treu cap valor al grup en qüestió. És ser crític, però està clar que no es tracta d'un atac personal ni d'una crítica musical.

I per què ser crític és una cosa negativa? Des de Sòcrates que hem estat fent servir la dialèctica de qüestionar per a desenvolupar i progressar com a raça humana. I sabem que funciona. De fet, l'única gent que aconsella no qüestionar les coses acostumen a ser aquells en posicions de poder que desitgen mantenir el poder i manipular. No hi ha cap necessitat de tenir por d'aquells qui són diferents de nosaltres, cap necessitat de tenir por d'algú "de fora" que qüestiona coses o té opinions diferents de les nostres pròpies.

No és pas la primera vegada, i estic convençuda que encara sóc lluny de l'última, en què se'm ridiculitza per ser una dona que expressa la meva opinió i el meu descontentament amb una societat desigual. Tant se val, tal com ja va dir l'Eleanor Roosevelt "les dones que es porten bé rarament fan història".

Així doncs, escena indie de Barcelona, t'estic criticant. Perquè jo sóc tu. Malgrat la insatisfacció en potència d'alguns dels seus membres, formo part d'aquesta comunitat. I estic molt i molt agraïda de ser aquí. M'agrada tant la música i ser una part d'aquesta comunitat que vull veure com creix i prospera. Només perquè tinc una opinió diferent no crec que se m'hagi de silenciar o esquivar. Fem el contrari, parlem-ne. Fem servir la nostra intel·ligència per a fer quelcom positiu tots junts; passem d'una estranya conversa de Twitter, d'una discussió fora de lloc, a tractar-nos com als bons humans que sé que tots som.

Aprofitem la genialitat de les nostres ments treballant conjuntament per a parlar sobre la manca de diversitat en la nostra escena musical i si –i com– podem canviar això de forma continuada (Tallers? Col·lectius? Converses? Mireu aquest exemple del grup Wavves). Teniu la meva invitació formal per a formar part d'una conversa oberta i respectuosa en la secció de comentaris d'aquí sota. Aquí em teniu preparada i ansiosa per a participar-hi, escoltar-vos i aprendre.

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

I AM BEING CRITICAL OF THE BARCELONA INDIE MUSIC SCENE. NOW WHAT?

Dear @meandthebees, @gentnormal, @fademaldir and everyone else who might be interested in a text much more than 140 characters long,

The other day, I had my very first “Twitter battle” because I posted the following text in response to an article introducing a new band comprised of 7 white men: “@gentnormal No puedo esperar a escuchar cómo uno se siente al estar en una banda solo de chicos #AllStarAllPenises” (“I can’t wait to hear what it feels like to be in a band of only guys”)

The ‘tweet’ was intended to be ironic, not as commentary to the article or the band, but speaking generally to the different reactions that happen in response to gender and music. Despite my continual classroom attendance, my Spanish and Catalan can be a little ‘creative’ so perhaps my humor was missed somewhere in translation. Instead, I’ll rely on the gift and brilliance of an actual translator and explain in my native tongue.

I had just finished having a conversation with Eva, one of my closest friends and a member of the group Kelly Kapøwsky, who relayed to me her frustration that during literally every single interview they had done, the interviewer asked the question “What does it feel like to be in a group of all women?”. This is something I experienced as well when I played music in public. And, working for a Magazine about lady drummers and musicians, I have heard countless similar stories.

Eva and I pondered for a moment, “why don’t people ask this question to bands who are all men?”. The answer of course is simple, because most indie music groups here in Barcelona are all white men and no one finds it surprising enough to elicit questioning.

When I asked that question on Twitter, this very same question women are constantly asked, asking only once, there was an immediate, negative, and defensive response. How fragile is the male ego and the people who seek to protect and be praised by it.

From the little knowledge and experience I have with Twitter, I imagine it is quite easy for people to answer in a different way then they might in person. So while I do not dwell on the interaction, I do plan to use whatever writing skills I have to take full advantage of the opportunity it presents to continue a conversation I deem very important. I write because I want to connect with people, all people, especially those who think differently than me.

I’d like to directly address the response to my tweet that proposed it is insignificant who is making music, be it man or woman (not mentioning there are so many beautiful non-gender binary-conforming options besides men and women). And that we should all just make as much music as possible and stop critiquing.

Arguing that it shouldn’t make a difference if a musician or someone working in the music industry is a man or woman or person of ‘other’ gender is like arguing that the world is flat. All you can do is simply point to science and reality. I’d like to take a note from the wisdom of the incredibly important Black Lives Matter movement. There were a string of counter movements that proposed the slogan ‘All Lives Matter’, they similarly believed that we must express a general interest in all people, not differentiate between specific groups of race, gender, class, etc (another example would be the people who say ‘I’m not feminist, I’m humanist’). All Lives Matter were quickly brushed aside when presented with this infallibly, scientifically-backed logic: in our society some lives are valued over others. So unless you want to further this inequality, you have to actively uplift the people who are being persecuted.

Society does differentiate between men and women, the scales tipping heavily towards men. And that is simply reality on this planet, and in our little Barcelona orbital as well.

Like job availability and pay, women do not have the same opportunity to make music as men. Maybe we can’t say exactly why this occurs, but blaming coincidence seems illogical and is definitely not a solution. Looking at facts, we see study after study that show women have far less free time because of a variety of other burdens placed upon them. Plus, if all you see is men on a stage or in the production studio, society is telling you this music space is not for you, there is less incentive and it’s just scarier to try. Because there are fewer women playing music, a group a lady friends are far less likely to be able to pass on, teach, or encourage musical skills. This is only a few reasons on a long list.

Sitting around and waiting for equality to happen through osmotic optimism has never accomplished or changed anything. More so, it is a true privilege to be able to believe that by simply saying all genders, classes, and ethnicities are the same, others will treat them as such. In order to actually achieve this equality, we must first diagnosis the true state of our music community and openly talk about which groups of people are sorely underrepresented (for example women).

Directly addressing circumstances of inequality is never popular but sometimes the most necessary conversations are also the toughest to have. I’ve found it’s even more difficult speaking up as a woman knowing you are mostly surrounded by men who are so comfortable and confident in their rightness and right to be heard. It took all of 5 minutes for me (not my opinion, but me) to be called both an ‘idiot’ and an ‘imbecile’ (this is the very mildest of insults in the grand scheme of Twitter trolling).

Many men tend to prefer those ‘smart’ women who don’t challenge their positions of power. It has always been the ‘cooler’ position to be ‘one of the guys’, the woman who stands beside men, no matter how their intentional or unintentional actions affect them and others. Some women, like most white men, have not experienced any type of discrimination but that shouldn’t mean denying that it is a rampant problem for others.

Even now that feminism is more fashionable, wearing this badge comes with a price. And that is to truly be invested in the well-being of every woman, and actively working to make equality happen. For feminist men, it can be hard to hear that despite your best attempts, like all humans, you can still make a mistake and let societal pressures get the best of you. But listening to women, attempting to grow, and being patient with faults, is the very best way to be an ally against sexism.

We can’t forget, having equality in a music scene or in general, is something that benefits men every bit as much as any other gender.

Why? Because diversity always brings richness and growth. Which also brings me to my next concern and question. Dear indie rock scene of Barcelona, do you actually want an open, progressive scene? Perhaps no one has yet to ask this question with sincerity. This is a question of curiosity, it is without judgement or condemnation. Is it possible that the goal of this scene is not to create ‘new music’ but to recreate the same things that have been happening since who knows when?

Or else why attack someone for having a difference of opinion? Why feel personally wounded when someone points out the obvious-- we have a lack of lady musicians, or musicians who aren’t straight white men. Why aren’t we all, especially men musicians, working extra hard to change this and make sure we see more women playing music? This does not take anything away from these people being good people and these bands being great bands. What big ideas are we sacrificing when we are too self-obsessed to obtain a broader perspective? There are problems that are larger and more important than our own feelings.

In this particular scene, my only real difference is I’m new and I’m American. I wear the same clothes, look like everyone else, grew up listening to almost the same bands. Now if I am not allowed to have this conversation, question this mentality, participate in this community, can you imagine someone from a totally different background feeling invited or comfortable to do so? For example a pansexual trans-man from Taiwan who plays the harp heavenly. How incredible could it be to have their input into the music scene; someone with their own diverse background and experiences, sharing, learning, and creating music. Can you image? Not just borrowing from the music styles of India or Senegal or England or The Americas but actually having people from those backgrounds incorporated into bands. It is absolutely my personal dream to see a Barcelona music scene so rich and beautiful, blooming with diversity, and overflowing with totally unique, collaborative music. Unfortunately it will always have to remain in our imagination until we either decide to actively open up the music circle or be honest with ourselves and admit we would like to keep creating cover versions of ourselves and our friends.

Music is about having fun with friends. But let’s not stop there. Shouldn’t we make sure everyone has an equal opportunity to have this level and type of fun? Make shows safe and inviting for everyone to have fun. Include and invite all types of musicians to become friends to make music with. Why not? Isn’t our goal to have more fun and with more, new friends?

Now this is no way saying people shouldn’t make groups with whomever they want. No matter what type of human they are. I am anxious and excited to hear new music from anyone at any moment. Being self aware if there is another group comprised of only white men does not take away from the valor of said group. It is being critical, but it is certainly not a personal attack or a musical review.

And why is being critical a negative thing? Since Socrates, we’ve been using the dialectic form of questioning to develop and progress as a human race. And we know it works. In fact, the only people who advise against questioning are usually those in positions of power who wish to maintain and manipulate this power. There is no need to fear those who are different from us, no need to fear someone from ‘outside’ who questions something or has an opinion different than our own.

It’s not the first time, and I’m sure far from the last where I have been ridiculed for being a woman who expresses myself and my discontent with an unequal society. Nevertheless, I have no plans to ever stop questioning if the path we are on actually leads to equality. Anyway, as Eleanor Roosevelt advised, “well-behaved women rarely make history”.

So Barcelona indie music scene, I am criticising you. Because I am you. Despite the potential dissatisfaction of some members, I am a part of this community. And I feel so grateful to be here. I love music and being a part of this community so much that I want to see it grow and prosper. Just because my opinion is different, I don’t feel like I should be silenced or shunned. Instead, let’s talk. Let’s use our intelligence to do something positive together; to go from a strange, misplaced Twitter argument to treating each other like the good humans I know we all are.

Let’s use our gathered brilliance to talk about lack of diversity in the music scene and if and how we can continually change this (Workshops? Collectives? Conversations? This example set by the band Wavves). You have my formal invitation to a respectful and open conversation in the comment section below. I’m here, ready, and anxious to participate, listen, and learn.

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Shaina Joy Machlus  
Traductora: Núria Curran
Correcció: Rosa Molinero Trias

32 comentaris:

Ramon Mas ha dit...

Em sembla que pixes fora de test. Ningú et va ridiculitzar per ser una dona que opina. Ni tan sols vas expressar una opinió. Vas fer un tuit desagradable, sense argumentar ni articular cap discurs. Segons sembla devia ser una broma, però segurament només la vas entendre tu.

Per la teva informació, els afectats pel comentari, un grup de persones relativament blanques i relativament masculines que passavem per allà, vam rebre el teu tuit com una escopinada gratuïta (ni com un acudit ni com una invitació a reflexionar). D'altra banda, ni som de Barcelona ni formem part de cap escena "indie" barcelonina, potser per això tampoc sabiem qui eres ni què tenies contra nosaltres. Doncs la sensació amb el tuit era aquesta, que t'estaves ficant amb nosaltres i no pas proposant el debat que ara expliques a l'article. Et recomano que per tuiter miris d'expressar-te millor i amb menys frivolitat, ja que, si el tema és seriós, i ho és, una broma descontextualitzada de 140 caràcters no ajuda a ningú a reflexionar sobre res, més aviat ho converteix en una discussió banal, com va ser el cas.

I, per favor, i aquí em poso seriós, Socrates no va fer avançar ni un micró el pensament occidental, bàsicament es va enriquir organitzant una escola on ensenyava sofística i demagògia, o el que vindria a ser el mateix: l'art de parlar sense dir res i l'art de convèncer. En realitat és el pare de la política moderna, no és ningú que es mereixi massa respecte.

Shaina Machlus ha dit...

Hola Ramon! En el tema de Sòcrates, crec que hauria de ser més específica i dir que crec en la forma Hegelian del pensament dialèctic, però jo tendeixo a inclinar-me més per gent com Foucault, que es posa fora d'aquesta caixa, mirant cap a dins. Però, tot i que això és important i molt interessant (i una mica 'mansplaining'), si ens centrem en això crec que es perd el cor de l'article...

En primer lloc, gràcies per respondre! Estic contenta de tenir espai per usar més paraules i parlar amb més claredat. I estic agraïda que un petit tweet d'aquest tipus pugui conduir a la conversa que estem tenint ara i podem tenir. Així que tot i que vas trobar el meu tweet 'frívol', sembla que s'ha convertit en una cosa útil.

En termes de la teva perspectiva de l'escena musical fora de Barcelona i a Barcelona, m'interessa saber si la trobes molt diversa en termes de gènere, ètnia i classe. Gràcies!
///
In terms of Socrates, I should be more specific and say I believe in the Hegelian form of dialectic thought, but I tend to lean more towards friends like Foucault who place themselves outside this box, looking in. Although this is important and very interesting (and a little 'mansplaining'), if we focus on your trying to explain to me philosophy, I think we miss the heart of the article...

First, thank you for answering! I am glad to have space to use more words and speak more clearly. And I am grateful that such a little Tweet can lead to the conversation we are having now and can have. So although you found my Tweet 'frivolous' it seems it has, indeed, become something useful.

On your perspective of the music scene outside of Barcelona and in Barcelona, I am very interested to know, do you find it very diverse in terms of gender, ethnicity, and class?

Anònim ha dit...

L'escena musical de BCN i de Catalunya sencera és un enorme "campo de nabos". Totes. Vella guàrdia hardcore? Campo de nabos. Costumbrisme gracienc? Campo de nabos. Vic? Campo de nabos i butifarres. Els anys passen, els discursos es polaritzen, i uns s'aburgesen i altres perden perspectiva.

Que la resposta sigui tan agressiva quan es posa el dit a la nafra de la tan nostrada hegemonia cishet masculina és simptomàtic i patètic. Més encara quan ve de gent tan involucrada en l'activisme social. Amb un "sí, som l'enéssim campo de nabos musical català i és una merda, però posem el millor de la nostra part" hagués estat prou, dic jo. Però veient el to alliçonador de la resposta... els anys passen i res no canvia.

padi ha dit...

Ei Ramon, estic d'acord que el comentari pogués sonar de la manera que dius. Però intenta entendre d'on surt aquest comentari.
Per exemple, l'odi que crea que tothom t'oprimeixi en aquest aspecte i el sobreesforç que les dones (i d'altres persones) hem de fer constantment per batallar el tema de la música i afrontar-l'ho de manera "positiva". Doncs sí, tenim ràbia i estem cansades i tenim coses a dir i a vegades potser no surt de la millor manera. Però per això crec que està bé que la Shaina intenti explicar d'on surt aquest sentiment. Espero que de l'article t'hagi arribat alguna cosa constructiva, com ara pensar, home doncs sí que és veritat que s'hauria d'intentar canviar aquesta escena barcelonina. I qui diu barcelonina, diu del món en general.
Entenc que et defensis si et sents atacat, però aquí estem parlant d'una cosa més gran. En comptes de defensar-te ( a tu mateix) intenta canviar alguna cosa al teu voltant perquè persones com nosaltres parem de sentir-nos atacades constantment.
Merci.

Shaina Machlus ha dit...

¿Podemos pensar en pequeñas formas de cambiar esto? Quiero ir en una dirección constructiva. Creo que Ladyfest es un ejemplo increíble.

padi ha dit...

Ei Shaina,

Primer de tot, moltes gràcies per escriure aquest article. És important parlar, escriure, difondre tots aquests pensaments. És difícil fer-ho de forma positiva perquè a la mínima que ho intentes expressar amb un mínim de ràbia, agafaran aquesta frase, la posaran en negreta i majúscules i serà el títol de la teva veu. (sí, ejem,...veus? ràbia) És meravellós que hagis optat per expressar d'on ve aquest comentari.

-El teu comentari NO és gratuït: ve de milers de converses que has tingut amb amics i amigues. Ve de milers d'experiències que has viscut tu i la gent del teu voltant.
-L'escena barcelonina i espanyola ÉS masclista. Així com la societat en general. Acceptar-ho és el primer pas per poder canviar-la i fer-la millor per a tothom. I la gent ho ha d'escoltar.
-És important parlar d'aquests temes i difondre'ls, perquè si no ho fem, llavors mai serà normal que un grup d'amigues decideixi fer un grup de música sense ser classificat un "grup de noies", i continuaran sent atacades per coses relacionades més al seu génere que per la música que fan.

Llegir el teu article m'ha fet posar una mica trista també perquè em decepciona tant adonar-me que generacions que venen darrera meu han de encara lluitar tant per una cosa que hauria de ser super normal. Si no parlem, no es canvia res. Si deixem que es diguin comentaris masclistes a grups formats per persones que no són nois blancs, estem deixant que el món no progressi. Si aquests nois blancs no entenen que són privilegiats, llavors el món no progressa. No tinc res en contra nois blancs, el que vull és que tothom tingui les mateixes opcions.
S'ha de canviar el panorama musical i s'ha de començar per l'escena en sí mateixa i per les revistes de música que escriuen sobre l'escena.
Potser tuitejar no és la manera més productiva d'atacar aquest problema (o sí, qui sap), però aquest blog sí. Potser tu ens pots referir a d'altres articles, podcasts que parlin d'aquest tema. O fins i tot començar-ne un!
Ànims!




Ramon ha dit...

Shaina, evidentment no crec crec que hi hagi diversitat en termes de gènere i ètnia pel que fa a la música aquí. No n'hi ha, però això no justifica que ens fessis servir de cap de turc.

Estimat i valent senyor anònim, que a les escenes musicals catalanes el 90% són homes és una obvietat, ni ho he negat ni és una cosa que em sembli positiva. És una merda. No sé si t'hi has fixat però en cap moment he parlat de qüestions de gènere, en això estariem tots d'acord em sembla. Jo estava justificant que als membres del grup que passava per allà i va servir de diana per al tuit, no els foti puta gràcia que de cop i volta els senyalin i els fiquin com a exemple per a un debat, col·locant-los en una posició que ni tan sols és la seva (si, és patètic que es parli de "grups de noies", però és que nosaltres no ho hem fet mai, ni tenim res a veure amb aquest tipus d'actituds). Per cert, personalment estic tan involucrat amb l'activisme social com un calamars o un musclu de riu, però tu ja ho saps, que em conèixes molt bé.

Padi, entenc el que dius, i ho comparteixo, com molt bé dius m'he sentit atacat i m'he defensat, això és tot. Penges una cançó del teu grup i l'última cosa que esperes és un comentari despectiu sobre el gènere dels integrants del grup, sigui el que sigui. En el debat que es planteja em sembla que ens entendriem perfectament.

Esther Margarit ha dit...

Una cosa és el tuit inicial i un altre aquest article. Ho sento, per mi l'#allstarallpenises que vas utilitzar és ofensiu i si no m'agrada que facin aquest tipus de comentaris amb les dones, tampoc m'agrada amb els homes. M'agraden els comentaris que ajuden a reflexionar i inten a debatre les coses, però a mi personalment no em va produir aquest sentiment i sí tot el contrari: vaig sentir que allò era una ofensa cap a altres persones, inclosa la noia que va escriure l'article.
Sobre l'artícle que has publicat, estic d'acord en fer pensar a la gent, ho he defensat sempre, i més en el tema de genere, però per mi primer estan les persones i despres la seva raça, condició sexual, genere, etc..

padi ha dit...

Personalmente, Ladyfest nunca me ha satisfecho demasiado pero si los Girls Rock Camp por ejemplo. Creo que una forma de animar a gente de otros géneros a formar grupos también es crear un festival en el que haya grupos totalmente nuevos (formados para la ocasión, pero no exclusivos) que tengan diversidad. No sé si me explico bien...como un poti poti de amigots para la ocasión. como un 'we are the world' para la diversidad. jajaja

Pero vamos, es solo una idea...y estoy un poquito lejos :)

Esther Margarit ha dit...

Ah! Referent al tema dones en la música crec que encara tenim molta feina, però no estic trista, sóc positiva perque s'estan fent moltes coses i seguirem fent més. Abraços a tots!

Rocio Campaña Mora ha dit...

Creo que Shaina ha hecho un excelente y muy necesario ejercicio de visibilización, y que Padi, en su comentario, lo ha terminado de matizar. Para mi hay una idea clave muy importante que define a la perfección todo lo discutido más arriba. "Si aquets nois blancs no entenen que són privilegits, llavors el món no progressa".

Le Clotêt avec Garcés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Le Clotêt avec Garcés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Le Clotêt avec Garcés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Garridor ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Garridor ha dit...

Hola. Soc un noi que, suposo, ha format part i en forma de l'escena indie catalana que comentes. Veient-ho amb perspectiva, hem sento afortunat d'haver tocat amb prous dones durant la meva trajectoria musical, pero no ha estat ni de bon tros la situació més habitual. Cosa que m'entristeix.

Aquesta secció de comentaris del teu post i aquest blog em sembla un lloc tant bó com qualsevol altre per deixar patents una serie de "guies de comportament" que porto pensant fa un temps i que penso aplicar a partir d'ara de forma oficial en les meves decisions en aquest "mundillo" de l'indie, underground, o diguemli "x". Aquesta es només la meva llista, pero animo a d'altres companys mascles a afegir-se escribint-ne la seva i a apropiar-se si volen d'algun dels meus "manaments". Aquí van:

- No tornaré a formar part d'un grup en el que no hi hagi cap dona integrant. Si s'hagués format el grup per motius d'enregistrament musical, mai tocaré en directe amb dit grup.
- No participaré en cap concert en el que no hi hagi com a mínim una dona participant com a músic, ni en cap "festival" (3 o més grups) en el que no hi toquin com a mínim la meitat de dones.
- Com a promotor musical, en tots els meus events hi haurà com a mínim una dona sobre l'escenari (2 grups o menys) i es respectarà com a mínim la paritat de géneres (la meitat de dones o més) en cas de ser 3 o més grups.
- No formaré part de cap organització de caràcter musical (promotora, segell...) en la que no hi hagi com a mínim una dona implicada.

Sent conscient que aquestes guíes no son ni de bon tros tant exigents com haurien, son les que em veig capaç de complir ara mateix. Espero però poder revisarles l'abans possible. Si me'n deixo alguna o creieu que cal matitzarles siusplau no dubteu en comentar-m'ho.

Gràcies!

Pablo
(ex-integrant de Kana Kapila, Relámpago, Nordkapp, Pacífico blablabla)

Muntsa ha dit...

Crec que la Shaina no tenia cap intenció d'ofendre a ningú amb el tuit que va fer. Ara bé, us heu sentit ofesos, això és una realitat objectiva. El que podem fer és girar la truita i treure una reflexivo positiva d'aquesta ofensa. Potser ara podeu entendre com se sent l'Eva de Kelly Kapøwsky (per citar un exemple) quan li pregunten per enèsima vegada en una entrevista "què se sent en estar en un grup format íntegrament per dones?". Una pregunta desagradable, ofensiva, un altre periodista que pixa fora de test.

Podem passar a exemples encara més desagradables (i aquí entono el mea culpa perquè jo vaig veure aquesta entrevista com si res i va ser la Míriam Garcia de Les Aias qui m'ho va fer notar). Com es deuen sentir les Hinds quan sel's pregunta si porten calcetes de Hello Kitty o si es dutxen juntes? (aquí teniu el link de l'entrevista: https://www.youtube.com/watch?v=GpW7BhSCJ0o). Us imagineu algú fent aquestes preguntes a un grup de nois?

Només us demanem una mica d'empatia, de posar-se en el lloc de l'altre perquè ja sabem que tots els animals són iguals, però malauradament hi ha animals més iguals que d'altres.

Posats a treure ofenses? Sabeu què m'ofèn a mi? Que al logo del Festival Hoteler hi surti un penis (al marge de que el 80% del cartell sigui masculí). I sabeu què em van dir quan ho vaig comentar? Oh, és una broma interna seva. Ai, totes les bromes són iguals, però hi ha bromes més iguals que d'altres.

Shaina Machlus ha dit...

Bon dia!

Crec que el que Pablo està fent és increïble (el compromís és tan fort, bravo!). Crec que cadascú veu les regles a la seva manera i alguns poden ser més lents que altres. Però, sempre que creem passos i guies cap al progrés, els resultats són reals i no importa que siguin petits, això és fantàstic.

Aquest és el meu somni: Un col·lectiu noies músiques. No estic segura de com hauria de ser (online? un bloc? un espai físic?), però podria servir com a lloc de trobada per a les dones que escolten i estimen la música.

-Tallers on les dones oferissin una classe lliure d'introducció a un instrument (hola, toco la guitarra, vols aprendre algunes coses bàsiques sobre la guitarra? Aquí és on pots comprar una guitarra, així és com s'agafa una guitarra, aquest és la forma d'aprendre cançons, així és com s'estructuren, aquests són els noms dels equips...). Potser això podria succeïr un cop al mes en diferents espais de pràctica i estudi? Rotant entre instruments i habilitats com la producció, so, segell discogràfic de gerència, etc.

-Una mena de tauler d'anuncis on els usuaris poden publicar les seves preocupacions sobre sexisme a les actuacions musicals o a la comunitat en general (igual que els exemples increïblement irrespectuosos que la Montse ha esmentat), les persones que cerquen dones per iniciar noves bandes, i altres notícies i preguntes.

-Seria un lloc on algú que estigues preparant un espectacle o un festival podria trobar bandes de noies. Descobrir noves bandes ja és difícil i més tenen poca visibilitat, com és el cas de molts grups de dones.

-Classes i grups de discussió sobre ser un aliat contra el sexisme, el racisme, el classisme, i totes les altres formes de discriminació. (Estic d'acord tan profundament amb la Padi i la Rocío, constantment hem de trobar la manera d'entendre'ns, de parlar i aprendre sobre el privilegi masculí blanc i els privilegis dels blancs en general.)

- Si algú no se sent còmode parlant sobre alguna cosa, poden utilitzar el col·lectiu de suport i una eina d'amplificació.

- Reunions I debats que de vegades estan oberts a les dones i, de vegades només per a dones i homes junts.

Hi ha algú interessat? Alguna idea? Com podem fer que això passi?

Gràcies!

AC ha dit...

Crec en la importància d'obrir debat i sobretot, de donar veu a minories. També penso que la lluita feminista s’hauria d’ampliar més enllà del binarisme de gènere i solidaritzar-se amb altres col·lectius, deixant de parlar exclusivament de dones i començant a fer servir conceptes que defineixin una realitat més amplia o simplement deixar de considerar el gènere una etiqueta (entenc que és molt utòpic i em sap greu no trobar les paraules indicades).

Sobre el comentari "què es sent a l'estar en un grup de nois?" aprecio a la Shaina, veig que és irònic i que s’ha utilitzat per demostrar el contrari, però no m'agrada parlar d'una manera a la que no m'agradaria que em parlessin. Entenc el que és apropiar-se del llenguatge nociu (com l'#SlutWalk), però no em sento còmoda amb aquestes estratègies. Respecto que les feu servir, perquè estem en una lluita molt amplia. Només volia demostrar que pots estar a favor del feminisme i fer servir camins diferents. El punt bo de tot això és que s’ha obert del debat i molt més respectuós que el que va passar a Twitter. <3

Muntsa, et tinc un carinyo infinit, però podem deixar de demonitzar l’Hoteler? Que no deixa d’estar fet per un equip d’amics i amigues macos molt semblant al que podria muntar el Festival Pingüí i hi han casos molt més besties. Si et ve de gust parlar d’això, et convido a unes birres i t’explico el perquè de la polla del logo! Perquè dibuixar polles, igual que dibuixar conys o pits, no te perquè ser sempre el signe fàl·lic i demoníac de la supremacia, a vegades és només fer una mica el gamberro i alliberar els clixés de la sexualitat, o fer broma que és molt divertit i igual de lícit.

Síctor ha dit...

Voleu parlar de minories a la música estatal? Llavors crec que la pregunta correcta a fer als Matagalls hauria d'haver estat "què es sent en estar en una banda formada només per punks?".

en Xavi ha dit...

perdona Ramó perquè t'has explicat molt bé, i sé que no t'agradarà que segueixi amb aquesta tontada...
però a mi sí que m'agrada la gresca internàutica

Trobo que entre l'anònim Quique i la pija ianqui li esteu fent cap favor al feminisme.
Seria millor que defensésiu una causa menys noble perquè ho torneu ridícul.
A part de que la nostra mongui discusió del twitter no tenia RES a veure amb el feminisme, ens al contrari...
en seriuus penseu que ens heu de vindre "vosaltres a "nosaltres" a explicar-nos la merda de món en el que vivim?
No m'ho puc creure

Tan indi i tan barcelona vos està tornant mig idiotes companyes

Núria Curran ha dit...

<3 <3 <3

Anònim ha dit...

Agafa una guitarra, unes baquetes, un acordió... i fes soroll amb altres dones. Fes-ho. Ni tan sols cal que sapigueu tocar.
Et garanteixo que serà una forma molt més efectiva de visibilitzar i fomentar la presència de dones a l'escena indie de Barcelona que dir impertinències per twitter o embolicar-se amb discussions d'internet.

Salut i força!!

Anònim ha dit...

És màgic llegir músics ofesos i malcarats dient què han de fer les dones i com. És meravellós.

Anònim ha dit...

També han escrit dones que, precisament, toquen en grups, cosa que no poden dir tots els opinadors/es.

Anònim ha dit...

Hola, soc l'anònima de les 09:21. Soc una dona. No faig música, nomes tinc opinions i em va venir de gust dir la meva.

"Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir"

Apa, deu.

Anònim ha dit...

Hola Anònima de les 09:21, jo soc el de les 12:16 i em referia al comentari de sota teu ;)

Anònim ha dit...


jo responia a 11.30

atentament: 09.21

Anònim ha dit...

Indis apreneu a fer música i després parleu. Menos "postureo" i més sentiment que la música és cosa seria que no entén de génere ni discriminacions positives. O vals o no vals. Silvia Pérez Cruz val, Bienquerida caca de la vaca.

Laura Sales Gutiérrez ha dit...

Estic molt d’acord amb el que dius, Shaina. Gràcies per escriure-ho! És genial quan algú de lluny planteja les coses amb perspectiva, per fer veure que aquí no hi ha ningú de sucre. Les desigualtats es mantenen perquè nosaltres les mantenim.
El que més em preocupa, tot i que no em sorprèn, és la virulència de les reaccions. No em sorprèn perquè com qualsevol escena, aquesta és poc autoreflexiva. El principi és bàsicament “chuparse las pollas”(perquè són majoria homes… No homo, és clar). Els teus amics i amigues actuen i pensen com tu, especialment pel que fa amb un tipus de masculinitat indie que es considera sensible, cultureta i, per això, irreprotxable. De fet, la mateixa escena és un espai de construcció i reforçament d’aquesta masculinitat: potser per això són poques les dones que hi tenen un paper protagonista.

Potser la qüestió és plantejar-se perquè pensem que els nostres amics i amigues són com nosaltres. O perquè ens fa tan mal discrepar amb ells i elles.

M’encanten les propostes que fas. Si vols plantejr alguna de les activitats que dius, parlem-ne! Els tallers o festivals de construcció col·lectiva com el Ladyfest són fonamentals per a l’ d'empoderament, per conèixer dones i persones d’altres gèneres (i potser algun noi i tot) que es posicionen com tu en aquesta qüestió, encara que sigueu diferents en moltes altres coses. A mi m'ha servit molt aquest darrer any. El fòrum o blog per comentar experiències sexistes és molt útil. Amb Señoras que hablan de música ho vam fer i vam rebre uns quants missatges anònims explicant històries. Un exemple: https://srasquehablandemusica.wordpress.com/2013/03/02/la-trastienda-de-los-grupos-de-chicas/

De tota manera, el Ladyfest té les seves limitacions. Per a molta gent pot quedar en un dia simbòlic, sense més. El que planteja el Pablo és molt valent i necessari. Sobretot perquè darrerament veig uns quants homes sensibles a la qüestió. Caldria un grup d’homes que pensés també què fer-ne amb els seus privilegis, no?

Atticus ha dit...

La lliga de dones jueves del comptat de Maycomb per a la moral i els bons costums ataca de nou. Siguem prudents, per favor.

humboldt ha dit...

Ser crític, en general, a aquest país (o allò que es consideri país...) no cau bé, vagi la crítica dirigida al masclisme, a l'enxufisme-amiguisme, a l'sponsor de torn, a la discogràfica de torn... així que paciència, el camí és tortuós i empinat.
Està clar que el masclisme que descrius existeix , i ni tan sols se li dóna la importància que té: certs arguments que no són tolerables si parlem de discriminació per qüestions d'origen geogràfic/racisme resulta que sí que ho són si la discriminació que es denuncia és de gènere.
I ja que hi som, sabeu què és també molt criticable? El segon disc de Sibyl Vane. Quin trunyo, tu. I no va sortir ni una mala crítica eh?