1 d’ag. 2016

PRENDRE’S LA LITERATURA SERIOSAMENT



A Barcelona hi ha gent que llegeix, i llegeix molt bé, gent que escriu, i ho fa molt bé, i també hi ha molta gent que investiga, que es dedica a traduir o publicar textos, etc., però, a vegades, no s’acaben de trobar més enllà de les presentacions de llibres. Construir un espai de trobada, un lloc en el qual deixar que les coses sorgeixin –i es discuteixin–, ja siguin grans o petites, és el que es proposa fer l’Escola Bloom (sí, sí, el nom ja és tota una declaració d’intencions) que obrirà les portes el proper mes d’octubre. N’he volgut saber una mica més i he quedat amb el Borja Bagunyà (co-fundador amb l’escriptora bosniana Lana Bastasic) i amb el Max Besora, que hi impartirà un seminari sobre novel·la de campus. Aquest és l’entrellat que n’he tret, entre cervesa i cervesa.

Es tracta de prendre’s la literatura seriosament (pot ser una broma, és clar, però una broma seriosa), amb el que anomenen “passió rigorosa”. Tal i com se la prenen les noves i petites editorials que en els darrers anys han sorgit en els marges del sistema literari, o les noves llibreries, tots aquests agents que han donat visibilitat, articulat coses que ja estaven passant però que no trobaven el seu espai. L’escola vol participar d’aquest moment que, tots dos, estan d’acord en assenyalar com un moment privilegiat, malgrat les dificultats. Se senten, per dir-ho clar, més a prop de LaBreu i de Males Herbes que de RBA o Edicions 62La literatura és excedent –em diu el Max–, no hauria de ser comerç; hauria de ser perquè vull, perquè en el fons un escriptor ho fa perquè vol. El que passa és que després amb tot el rotllo de la concepció romàntica del jo és més important sortir a la foto del diari que el propi llibre.”

Aquesta és una de les premisses de l’escola: deixar de banda l’autor i tornar al text amb força i, sobretot, amb temps. L’Escola Bloom serà una escola d'escriptura creativa, però serà moltes coses més, també, i el que de ben segur no oferirà, ens diu el Borja, és un kit de com promocionar-te dins del sistema literari. Tampoc hi ensenyaran a escriure un best-seller, perquè diuen que no en saben. Bé, de fet, el que diuen és que “ni ens interessa, ni en sabem”. Es tracta de tornar al text i treballar-lo amb calma: hi ha vegades que, a causa de la massificació, es fan les coses amb pressa: tothom vol fer un text ràpidament, és a dir, escurçar el trajecte entre una idea i el llibre, però aquest trajecte és la pròpia feina de l’escriptor, afirma amb contundència el Borja. La nova escola vol posar l’èmfasi i el valor en aquest procés d’escriptura que, en realitat, no és només d’escriptura pròpiament, sinó que podríem dir que és una exploració que s’acompanya amb lectures de tot tipus i amb influències d’altres pràctiques artístiques –de tot allò que ens envolta, en definitiva– que van modelant el nostre text. Per tant, el procés és el més important. I durant aquest procés sorgeixen preguntes que tenen a veure amb la relació del text i el món contemporani, amb el llenguatge, i amb les tradicions literàries, per exemple. L’Escola Bloom vol ser un espai on es puguin discutir i desenvolupar aquestes qüestions.
 


Jo he tingut alumnes en una escola de creació que em diuen és que jo el que vull és escriure, no llegir”, em diu el Max: A veure, és com voler anar en cotxe sense treure’s el carnet; mataràs algú a la primera cantonada. No pots escriure sense haver llegit res. I continua: L'escola parteix d'aquesta idea errònia de totes les escoles d’escriptura creativa que és: t'ensenyarem a escriure perquè hi ha un mètode, una fórmula, però és clar, no saben res de la història literària. Tu pots estar escrivint un llibre que potser, fins i tot, serà un best-seller, però no estàs tenint en compte tot el que s’ha escrit abans i, per tant, potser estàs escrivint un llibre exactament com s'escrivia al segle XIX: em sembla perfecte fer això... El que és terrible és fer-ho sense saber-ho! Si no ets conscient del què fas... Per què ho fas? No ho entenc...”. Així doncs, no és només fer literatura, sinó pensar-la. El Borja em diu que, en certa manera, no es tracta de fer una escola gran, sinó una cosa petita on es pugui discutir, on es tingui temps de treballar en el que a cadascú li vingui de gust i allunyar-se d’aquestes fórmules i programes de dotze passos. Un espai en el que se’t doni temps i se t’incentivi a fer el que tu vols fer: “és com una caixa de ressonància: sigui el que sigui el que algú ve a fer allà, l'escola vol ajudar a ressonar-ho”. Ordenar les nostres passions; d’aquí que parlin de “passió rigorosa”.

Per això l'escola articula diferents espais que es complementen. Al centre de tot hi haurà els seminaris de projecte, pensats per a qui vol escriure: és l’espai on aquest projecte pot créixer i desenvolupar-se (pot ser prosa o poesia) i després hi haurà una espècie de seminaris satèl·lits organitzats des de tres perspectives: tradicions (que poden ser tradicions nacionals, periòdiques, temàtiques, per gèneres...); problemes clau que travessen tota la història de la literatura (com poden ser el problema de la memòria i la identitat, per exemple, o l’art i la narrativitat) i, finalment, seminaris dedicats a autors, que poden anar des de Musil o Woolf a Foster Wallace. També tenen previst fer-ne de Borges i fins i tot de Knausgard o Modiano, entre d’altres.

La intenció és anar incorporant-hi autors, temes i problemes i construir, amb tot plegat, una constel·lació al voltant de la pregunta de què significa una literatura contemporània. La resposta no pot raure només en el fet literari, sinó que emana cap a tots els altres àmbits creatius i del pensament. És inevitable respondre-la des de la interdisciplinarietat (perdoneu per la parauleta): perquè la literatura té uns límits porosos i és, evidentment, permeable a tot el que succeeix al seu voltant.

I, a part, el Borja m’explica que tenen intenció de muntar cicles monogràfics sobre autors contemporanis propers com Francesc Serés, Vicenç Pagès Jordà, Lolita Bosch, Patricio Pron o Eduard Márquez: “és a dir, autors que ara ja tenen prou obra i que estan en un moment en el qual ja han fixat les línies del seu projecte: creiem que ara els hem de començar a llegir i pensar”. I em diu també que en aquesta ciutat hi falta discussió: “Aquí hem situat la celebració enlloc de la crítica. Celebrem, encomiem... Tothom té la seva ressenya, tothom té la seva presentació... Però el que falta és discutir, i discutir no vol dir criticar”. El Borja parla després de com algunes editorials estan fent molt bona feina, posant d’exemple l’editorial Males Herbes que està creant una llista d'autors recuperats, “però ara falta llegir-los, pensar-los, posar-los en relació”.


I tot això és el que es podrà fer des de l’escola. És aquest lloc el que la Bloom vol ocupar. “És ajuntar discursos teòrics i discursos literaris. Tot suma. Suma també l'art contemporani, el cinema, el teatre... Podria ser infinit!”, exclama el Max. I després asseguren que s’ho passaran molt bé (tenen pensat també fer una revista i moltes altres coses). La Bloom vol establir unes noves coordenades que generin pensament i creació: un espai on es puguin posar en pràctica nous formats i en el qual s’estableixin sinergies que puguin desembocar en nous llenguatges, noves formes que encara no imaginem. Qui sap què en pot sorgir. Estarem a l’aguait.

Fotografia de portada: Escola Bloom 
Text: Paula Juanpere
Correcció: Pol Camprubí