25 de jul. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: FUEGO ETERNO. LA HISTORIA DE JERRY LEE LEWIS (de NICK TOSCHES)

Fuego eterno (Hellfire): La historia de Jerry Lee Lewis
Nick Tosches
Any: 2016
Editorial: Contra

“They have their wish whose souls perish with torments in hell-fire
Who rather choose their souls to lose, than leave a loose desire”

“The Day of Doom” de Michael Wigglesworth (1662)
*Escollida per en Greil Marcus

Un fet que resumiria perfectament la resta de la vida d'en Jerry Lee Lewis és que als 15 anys va ser expulsat de Southwestern Bible Institute per tocar "My god is real" en versió boogie. Així va començar i així seguiria, pels camins de la bipolaritat, posseït a l'hora pel misticisme de la divinitat i pel culte al diable, com uns bessons esquizofrènics barallant-se pel cos d'un pianista investit. Per retratar aquesta dualitat biogràfica hauria servit molt bé Baudelaire, atrinxerat també entre les dues ribes d'aquesta brúixola desimantada que és el bé i el mal. Però aquesta historia en mans d'en Nick Tosches pren un viratge que en Greil Marcus atina al pròleg: "[...] es al mismo tiempo un argumento en torno a los valores –de dónde proceden y a dónde conducen– y un ejemplo del género literario estadounidense primigenio: el sermón". La moralitat del sermó la converteix en una biografia molt novel·lada i molt americana, fet que molts crítics han destacat com una virtut, sempre i quan t'agradi això de la gran faula estadunidenca i aquests valors dels quals sempre es parla, perquè han acabat fent-se universals, no només a cop de violència, també a base de filmografia i literatura. És una crítica que no deixa d'inscriure's dins la seva tradició.

No m'ha agradat gens la part moralista del llibre i el pes de l'ànima que l'acompanya, però segur que és un retrat verídic de com va existir The Killer, acorralat per la nord-americanitat, la religió i el geni. Si no existís la idea d'ànima, aquest home no hauria hagut de patir tant. I el sarcasme de la salvació que quasi l'enfonsa. El pitjor de tot és que encara és viu i no se sap a on acabarà tot plegat! On enviaràs l'ànima, Lewis? Tal com està explicada la història et fa vestir les seves robes, barallar-te amb les seves dones, tocar les mateixes tecles i acompanyar-lo una mica en el seu desmadrat martiri vital. Encara que no em caigui massa bé en Tosches i la seva visió centre-mundista, el tio ha aconseguit transmetre aquest neguit del foc etern que el perseguia. Corres com un boig, trepitjant-li els talons a l'últim home bord de la família Lewis, en una persecució assedegada de whisky –tan el vol ell que també te'l beuries tu– i quan arribes a la copa no te'n pots delir, perquè darrere t'assetja algun tipus de pecat mortal. Mentre tu la beus, al vidre s'hi emmiralla el diable. Quin puto turment! Hellfire és el nom perfecte.

La ironia és que Mickey Gilley i Jimmy (Lee) Swaggart van aprendre el country i el góspel al mateix piano que va condemnar a en Jerry. Eren cosins i potser aquest instrument els va acabar maleint a tots, cadascun a la seva manera, com les famílies infelices de Tolstoi. Potser és una antiga maledicció vudú que persegueix als ofay que es fan seva la música negra (tinc els meus dubtes amb les arrels del country), com la màgia o destí maligne que cau sobre els exploradors que s'enduen els tresors d'alguna martiritzada cultura ancestral. M'agradaria preguntar-li que en pensa, a en Lewis, però ja se sap com és amb les entrevistes. Potser per aquest motiu és tan lícit fer una novel·la de la seva vida, per com de perillós seria acostar-se a una interpretació real i com gaudeix ell mateix de viure del mite.

Fotografia de portada: Setanta
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias