11 de jul. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: EL DISCO DE DEVA (de DOBRA ABELLA, KEPA O'CONNOR i FÉLIX PRENDES)

El Disco de Deva
Dobra Abella, Kepa O'Connor i Félix Prendes
Any: 2015
Editorial: La Deva / La Alegría de Vivir

Alguns dels meus llibres preferits primer he començat odiant-los. Em va passar amb 100.000 Candeles d’en Jordi Sanglas i amb aquest, un altre cop. Una colla de joves d’Astúries i rodalies marxen a viure i a estudiar a Madrid, el relat va del principi de la seva edat adulta a records de la infància i l’adolescència, cada un d’ells amb un estil personal i intransferible. L’únic que tenen en comú és que sembla que es prenen a si mateixos massa seriosament i deixen anar un name-dropping musical de cara a la galeria. Potser el que m’enfada és veure’m-hi reflectida. Jo també vaig ser una adolescent melòmana i mitòmana, que compartia pis durant la carrera i que tenia el mateix tipus de converses que aquí em treuen de polleguera. Ara, no vaig adonar-me que els narradors estaven jugant amb mi. Aquesta no és una novel·la convencional sinó un artefacte que condueix deliberadament al lector, ja esteu avisats!

Aquí hi tenim la Dobra, la mà invisible que tot ho guia, el pijo d’en Félix i el bruto Kepa que narren la seva pròpia experiència, encara que aquesta serveixi també per a conèixer l’Hermes, les accions humanitàries del qual donen lloc a moltes reflexions interessants i, de pas, a aprofundir en el context de la Cuenca Minera: “Hermes mantenía la leve esperanza del que vive alejado del foco de actuación y se refugia en hechos históricos apasionantes. La gran mayoría del izquierdismo oficial asturiano hacía mucho que caminaba conservando. Esto tal vez no fuera propio de La Cuenca, pero sí que lo era del marketing seudo filo-comunista que exportaba esa izquierda de chigre mientras cantaba ‘La Internacional’ con el puño en alto y sujetaba un culín de sidra con la otra mano a través de las televisiones. No me creí cuando me dijeron que Michael Jackson vivía del legado de los Beatles hasta que me cercioré de que había peña viviendo gracias al simbolismo del Ochobre 34, de la lucha. Me dije entonces, «joder, menuda pasta se debe sacar el Michael Jackson.»”



En Kepa és el típic amic fill de puta entranyable amb grans sortides també (“[…] lo tonto que puede llegar a ser un adolescente cuando quiere ser diferente. No me puedo creer que llegase a llevar un parche Drug Free, con estética Youth Crew, no porque no esté acuerdo con el mensaje, que lo sigo respetando, sino por la subnormalidad de la forma. Qué tiempos aquellos, qué puta ingenuidad, qué puto malentendido. Qué manera de comer las sobras de los Estados Unidos de América. ¡Qué bochorno!”). Però el millor de tot s’explica en tercera persona per algú desconegut. És tracta d’ El Mechi, el més autèntic, aquell que mai escriuria una novel·la, però a qui més s’hauria d'escoltar. La historia més addictiva de totes que entra en cohalisió amb tota la resta.

En ser un relat a sis mans, (tot i que la veritat sobre els autors és un altre misteri) és inevitable establir relacions amb tots els que hi participen, fer de la seva la teva colla i acabar estimant tots els seus defectes. Que s’acabi el llibre vol dir que s’acaba la teva relació amb ells i no te’n voldràs acomiadar mai! És inevitable tenir el teu preferit, però no s’ha d’oblidar que la sort de la historia no està a les teves mans, el desenllaç pot prendre camins molt inesperats i els protagonistes del principi no han de perquè ser els dels finals. Ni tan sols el motiu de la novel·la ha de ser sempre que t’esperes. ¡Como la vida misma! Si us ve de gust fer un tast d’alguns capítols, els podeu llegir aquí i no us perdeu la web de La Deva Editorial que es una autèntica joia (vídeos dels protagonistes i banda sonora inclosos), perquè és pot fer que l’experiència exacta de la vida no s’acabi mai...


Fotografia de portada: La Deva 
Text: Aïda Camprubí 
Correcció: Rosa Molinero Trias