12 de juny 2016

LLEGIR I ESCRIURE: L'ELEFANT DESAPAREIX (d'HARUKI MURAKAMI)

L'elefant desapareix
Haruki Murakami
Any: 2016
Editorial: Empúries
Traductors: Marina Bornas i Sandra Ruiz Morilla

Els fans de Haruki Murakami, que se n’empassen les novel·les d’un sol glop, saben que és un mestre a l’hora de fabular partint de la quotidianitat més rutinària per anar-hi introduint elements cada cop més inquietants i fins i tot fantàstics fins, que et fa travessar a l’altra banda del mirall sense que gairebé ni te n’adonis i et porta exactament on et vol portar, una mica com Paul Auster o David Lynch, cadascú a la seva manera. Amb els reculls de contes, les maneres que té d’abduir-te es multipliquen exponencialment; no tant en els darrers que ha escrit (“Després del terratrèmol”, “Homes sense dones”), que se centren en un tema més concret, però sí en els que escrivia al principi de la seva carrera, que s’han anat recopilant en forma de llibre i que ja apuntaven en les múltiples direccions en què aprofundiria després en diferents novel·les.

El salze cec i la dona adormida era un ventall impressionant d’històries que t’atrapaven fins que hi queies de cap a dins i el mateix passa ara amb L’elefant desapareix, que recull 17 narracions escrites entre 1980 i 1991, seleccionades i publicades per l’editor americà de Murakami el 1993. Aquí hi ha de tot: des de contes gairebé més curts que el títol (“Sobre com vaig veure la noia 100% perfecta un matí d’abril esplèndid” o “La caiguda de l’Imperi romà, la revolta indígena de 1881, la invasió nazi de Polònia i el reialme del vent furiós”) fins a un projecte de novel·la (“L’ocell que dóna corda al món i les dones de dimarts”, del qual l’autor n’escurçaria el títol i en desenvoluparia el contingut en un dels seus millors llibres, que per cert encara no s’ha traduït al català); des d’instantànies minimalistes i realistes en primera persona de vides petites i buides de sentit, imbuïdes en el romanticisme trastocat de Tòquio Blues (“El Comunicat Cangur”, “Lederhosen”, “Afer de família”, “La finestra”, “Un bot lent cap a la Xina”, “L’última gespa de la tarda” o “Silenci”) fins a històries absorbents i fascinants d’aparença igualment realista però amb algun element estrany o pertorbador que t’enganxa des del títol (“El segon atracament a un forn de pa”, “El son” –on una dona no pot dormir i no dorm mai, literalment–, “Graners en flames”, “El petit monstre verd”, “TV people”, “El nan ballarí” o la que dóna el títol al recull). Murakami t’ho explica tot amb una naturalitat que fa que el més fantàstic t’arribi a semblar versemblant, sense oblidar un sentit de l’humor bastant negre marca de la casa.

Si ja hi estàs enganxat disfrutaràs com un nen amb disset parells de sabates noves, i si encara no el coneixes, aquí tens la porta d’entrada ideal al seu món, on és molt fàcil entrar-hi i impossible sortir-ne.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Esteve Farrés
Correcció: Rosa Molinero Trias

1 comentari:

A ha dit...

http://www.grup62.cat/llibre-cronica-de-locell-que-dona-corda-al-mon-94323.html