27 de juny 2016

LLEGIR I ESCRIURE: ANCORATGE (de MÍRIAM CANO)

Ancoratge
Míriam Cano
Any: 2016
Editorial: Terrícola

Descobrir nous poetes és un dels plaers més incomparables. Molt sovint, però, en descobrim de ben reconeguts i publicats, amb una biografia al darrere que poc espai deixa a la imaginació. Només de vegades et cau a les mans un llibre que pots encetar amb la màgia i el misteri de conèixer algú força proper però, a la vegada, desconegut. La Míriam Cano és germana de 'Llegir i escriure' però la desconeixia com a poeta fins que vaig plantar-me davant d'Ancoratge. I us diré quin és, per a mi, el segon dels plaers incomparables: llegir, rascar i rellegir entre les línies d'aquesta nova poesia que descobreixes, fer suposicions (legítimes o no, encertades o no) de la personalitat que hi ha al darrere dels versos. Intentar saber qui és realment Míriam Cano: no endur-se el que diu a un terreny personal, sinó quedar-se al seu i mirar de repetir les seves petjades. Quan acabes de fer-ho no has de tenir la raó, però ja has fet una aposta.

A mesura que avancen les pàgines d'Ancoratge veig dues Míriams. La primera, que no fa cap pas en fals i que té molt clar que el destí és trobar-se i retrobar-se, sortir del joc col·lectiu per iniciar-ne un de propi, tot i les caigudes. Les cicatrius i les cures són dos elements que es troben i es trepitgen en la seva poesia. Diu que acceptar-se és un acte de valentia i un projecte a llarg termini però, que, després de tot, s'entén dins la seva pell i la fa pròpia. Em recorda a un text de l'Erika Irusta que parla de la importància d'okupar-se: la valentia que suposa enfrontar-se seriosament a un mateix, desitjant de veritat el bé propi; la reapropació d'aquest cos i aquesta pell que és teva, per por que faci saber qui eres, qui ets, on vas, què vols i què perdràs deixant de decidir sempre en comú i fent-ho en particular. Quan surts de la foscor, després de les caigudes, els blaus a la pell són un mapa que val la pena conservar. No per orientar-te fent passes enrere, sinó com a full de ruta per quan no saps com actuar (o no ho recordes, o no ho vols recordar.) "Hi ha un coratge valuós / en la gosadia de desaparèixer lentament, / acompanyant el mànec de la porta / sense soroll i sense fúria / i marxar quan tothom dorm."

La segona Míriam ja ha fet una part d'aquest viatge d'un cos que busca el punt mig entre ser l'ideal destinat i no ser-ho. I en aquest punt s'interroga i es respon a si mateixa. Per a mi, la millor poesia és aquella que ens ajuda a dir-nos allò que mai diríem en veu alta, miraríem ni tocaríem. Dir-nos allò que fa mal perquè és el moment de fer-ho: "La memòria és una herba de marge / que no goso arrencar / per si em guarda els límits". Cano ens parla també de la marxa d'un nom propi, d'una esquena nua que primer acariciava in situ i, després, amb la distància, fent dansar els dits a l'aire. Ancoratge és ple de tants detalls que el fan un llibre molt visual i metòdic, utilitzant fins i tot teoremes de la física que eleven els versos. A cadascuna de les tres parts en què es divideix, cita autors com Patti Smith, T. S. Elliot, Sylvia Plath o Simone de Beauvoir, i tanca el llibre amb un ordenat i precís llistat d'agraïments i dedicatòries, amb la humilitat del peó i sublimant el fet de donar gràcies.

Crec que Míriam Cano buscava la recepta i el conjur que fossin la resposta que no caduca a tots els mals pròxims. I no sé si l'ha trobat, però ella segueix buscant, mentre fa el viatge i paga el tràmit de reconèixer-se que, després de tot, és un recorregut de valents. "Ja ets el que seràs / només cal tenir-hi fe. / Esperar, si cal, / mil·lennis".

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Carla Roca Bayón
Correcció: Pendent

1 comentari:

Anònim ha dit...

Siempre que escucho a esta chica, me parece que vive solo para si misma y que tiene mucha necesidad de llamar la atención. No se, no la conozco, pero su discurso suena a montaje para agradar, no me parece sincero. Y con su literatura, pues algo parecido