17 de juny 2016

MÚSICS BLANCS, LEMONADE TAMBÉ VA PER VOSALTRES (per SHAINA JOY MACHLUS)



55 dies. Aquest és el temps que ha passat des que la Beyoncé va publicar el seu darrer disc, "Lemonade". Per si encara no ho saps, es tracta d'un disc èpic sobre el dolor, l'angoixa i el perdó. A més d'escoltar-lo bàsicament cada dia, m'he estat sobrealimentant amb la gran varietat d'articles intel·lectuals i erudits sobre l'àlbum; no només sobre els seus estils musicals sinó també el seu gegantí impacte sociopolític. (Si no has gaudit de cap d'aquests articles escrits per la comunitat negra dels EEUU, aquí tens alguns dels meus preferits: 1, 2, 3).

Perquè si encara no t’havies adonat que el que fa la Beyoncé és força més profund que fer un disc d’èxit, bé, és que simplement no estàs escoltant.

T’agradi o no, la música de la Beyoncé és alhora un reflex i una predicció del futur de la cultura pop americana. I, per bé o per mal, això vol dir que és només qüestió de segons fins que aquest producte esdevingui el centre de la cultura mundial. Si decideixes no escoltar l’ofrena musical de “Lemonade” t’estàs perdent un dels àlbums més importants del nostre temps, però si tries no reconèixer la seva importància social, en paraules de la reina mateixa, “potser simplement ets burro”.

Primer de tot, “Lemonade” és un disc fet per i dedicat a les dones negres. La Beyoncé ho deixa ben clar amb la franca lletra de “Formation”: “m’agrada la meva petita hereva amb rinxols de bebè i afro, m’agrada el meu nas de negra amb les fosses nasals dels Jackson Five”. També visualment amb els videoclips, on no es veu ni una cara blanca. La nostra primera lliçó a “Lemonade” és que no tot està creat amb l’únic propòsit de satisfer la gent blanca, ja que aquí la gent blanca prendrà el paper d’espectador i la perspectiva de mirar-s’ho des de fora. Això pot ser desafiant a un món on haver nascut blanc (de qualsevol classe social) automàticament significa haver nascut amb una gran quantitat de privilegis (denominat ‘privilegi blanc’), com ara tenir menys dificultats per trobar feina, un salari més alt, una interacció amb la policia més senzilla i, en general, ser tractat com un rei.

La gent blanca no només hem de superar que aquest disc no sigui sobre nosaltres sinó que, amb fermesa, hem de seure, escoltar i donar suport. La Beyoncé és llesta i que aquest disc no estigui fet per a gent blanca no vol dir que no contingui un missatge igual d’important per als blancs. Dins “Lemonade” i els seus vídeos hi ha literalment tot un compendi sobre teoria racial i música.

Comencem amb la cançó més sorprenent de l'àlbum, el debut country de Beyoncé "Daddy Lessons". Definitivament, hi ha un clar sentiment de New Orleans al començament, seguit d'una vibrant cançó plena de "yeehaws", whisky i pistoles. La reacció cap a aquesta cançó és una gran metàfora sobre la totalitat de l'àlbum. Hi havia blancs que simplement volien un altre àlbum de ball ple de hits per part de Beyoncé, i han sentit malestar en haver de clicar el botó de "next". Mentre que els fans del country estaven en peu de guerra pel fet que la Beyoncé pogués ser considerada una cantant de country.



El problema, per descomptat, és que aquestes persones simplement no estan escoltant. En primer lloc, dir que la cançó és qualsevol altra cosa menys country, és del tot racista. Si una persona blanca hagués escrit la cançó, ningú l'hauria impugnada. I això per què? Perquè la música country està dominada pels blancs i, per tant, està vista com a música blanca; aquest malentès és tan profund que el country ha oblidat les seves arrels. En el vídeo "Daddy Lessons" Beyoncé canta amb un simbòlic vestit d'estil prebèl·lic fet d'estampats africans. Bàsicament, ella s'anticipa i respon així a tots els haters abans que hagin tingut temps d'escriure alguna cosa al seu timeline de Twitter. El missatge és clar: la música country no existiria si no fos per les seves arrels negres i de l'Àfrica Occidental, o sigui que frena i fes marxa enrere.

En una de les meves cançons favorites, "Don't Hurt Yourself", que possiblement és la lletra on es mostra més enfadada, diu: "Només fes-li un gran petó al meu cul gros, noi, aquesta nit et fotré amb tota la teva merda, nen" (la meva Beyoncé preferida, és la Beyoncé enfadada); la poderosa veu de Beyoncé està al costat de la guitarra rockera de Jack White. La cançó creix, té ànima, és autosuficient, i brama. Perquè, endevina qui va inventar el rock and roll? Exacte, la gent negra. I endevina qui la va robar i en va treure profit? Correcte, la gent blanca.

Entre l’eternament ballable himne de venjança “Sorry”, la balada fantasmal “Forward”, i la poderosament palpitant “Freedom”, Beyoncé ha fet un àlbum totalment eclèctic de rock, reggae, punk, hip hop, R&B, i country, ja que són estils de la seva música i del seu poble. “Lemonade” és una celebració de veus negres, la seva pròpia, però també les dels anteriors músics que per fortuna ens han donat, literalment, tota la música que escoltem avui.

A "Formation" Beyoncé acaba la cançó amb un gran final ple de saviesa: "Estigues agraït sempre, la millor venjança són els vostres papers". Està, literalment, guanyant diners a través de la indústria, a l'hora que els desafia fent una crida sobre l'enorme benefici que aquesta mateixa indústria ha obtingut a través del robatori de música negra.

És cert que la música és un art que requereix l'intercanvi i que l'argument de "tothom utilitza i s'inspira amb allò que té al voltant" és del tot comprensible. Com a persona blanca, realment ho entenc, tot allò que mola del que s'està fent, o s'ha fet a l'art, la moda, la música, etc. prové de la cultura negra. Per descomptat que volem apropiar-nos-en. Però hi ha una diferència important entre agafar quelcom en préstec i reclamar-ne la propietat.

La lliçó de Beyoncé va més enllà de simplement assenyalar una història passada de robatori de la cultura musical negra, insta als blancs a pensar i actuar sobre el poc progrés que s’ha fet.

Després de tants anys, els músics blancs encara han de trobar una manera d'honrar el robatori de la cultura negra. I jo diria que aquest robatori s'estén més enllà de la cultura nord-americana negra, traspassant fins a la cultura de qualsevol persona no-blanca considerada "exòtica".

El missatge subjacent de “Lemonade” per als músics blancs és exactament aquest: si vols prendre nota d’una pàgina, almenys que sàpigues la procedència d’aquestes notes. Ja fa molt de temps que és hora de fer-ho millor. Si aquesta és la música que ens agrada, hem de tractar a les persones i la història que la van crear amb cura, dignitat i respecte.

No estàs segur que el missatge de la Beyoncé sigui necessari o rellevant avui en dia? A Europa regularment escolto gent blanca que es refereixen a persones de raça negra amb l'increïblement horrible i ofensiu terme N ('N-word' ) (això realment ha de parar), els anomenats canals de 'notícies' (ehem, Playground) publiquen vídeos de persones pertorbades que juguen a ser persones de raça negra imitant només les escenes més estereotípiques en vídeos de rap. Espanya i Catalunya, de la mateixa manera que pràcticament tots els altres països en el món, està constantment important música i cultura nord-americana. El problema és que no hi ha un reconeixement històric, ni respecte, ni treball d'investigació sobre les arrels d'això.

Aquest concepte de la cultura americana negra pot i s'ha d'estendre a escala global. A la gent blanca els encanten els sons de l'Orient llunyà, els ritmes infinits del continent d'Àfrica. Però, a hores d'ara, no estem massa avançats per a estar contínuament creant fetitxes i remarcant el valor exòtic i el factor diferencial d'aquestes "altres" comunitats? Sobretot en la població cada vegada més diversa d'Espanya. En lloc de tractar d'introduir-nos, amb respecte, en les petites comunitats musicals que hi ha a les nostres ciutats, la gent blanca sent que és simplement el seu dret prendre allò que volen i posar-ho a disposició dels altres oients blancs (potser amb una ploma als cabells, la cara pintada, una cadena d'or, recreant els moviments estereotipats, balls especials, o posant-se el vestit tradicional d'un poble en particular).

Com es converteix l'apropiació en apropiació indeguda? En cas de dubte, deixar d'imitar. L'ambient s'enrareix molt i molt ràpid quan la gent d'una cultura simplement copia i enganxa aquella dansa, l'estil de música, etc. d'una altra cultura sobre la seva pròpia. Aquí ens topem amb una altra lliçó clau de la Beyoncé, entre l'increïble eclecticisme de les músiques que formen "Lemonade". A "Hold Up" la Beyoncé barreja suaument un fragment de la tornada de "Maps", cançó del grup indie The Yeah Yeah Yeahs, amb un balancejant ritme dancehall carregat de vents. "All Night Long" aconsegueix barrejar una balada de guitarra despullada amb un esclat de trompetes reggae i el resultat és sexy, inquiet, setinat i totalment únic. Exemples perfectes que afegint estil personal i variacions quan es combinen diferents gèneres musicals es crea quelcom respectuós, més com una col·laboració que com una apropiació indeguda.

I a nivell encara més bàsic, aquesta reverència cap a la cultura i la identitat ha d'anar més enllà de la música. Si tenim dotzenes de discos de música rara de, per exemple, el Pakistan, que el tracte cap a les persones d'aquesta cultura que ens trobem pel carrer sigui d'amabilitat, és crucial i de sentit comú.

Aquesta és la meva opinió de "Lemonade" com a músic blanc. Perquè escoltar música és molt més que simplement escoltar un ritme, saber de quina cançó s'han pres samplers, o opinar sobre una roda d'acords, es tracta realment d'escoltar els sons que estàs sentit i on s'originen. Reconeixent i agraint la cultura negra i totes les altres cultures, d'on la música blanca rep la seva inspiració contínuament. I duent a terme una recerca contínua d'una manera més adequada per a tractar aquestes cultures i aquestes persones des del respecte i el reconeixement que es mereixen.

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------
WHITE MUSICIANS, LEMONADE ALSO SPEAKS TO YOU

55 days. That’s exactly the time since Beyoncé released her latest album, Lemonade. If you don’t already know, it’s an epic record about grief, heartache, and forgiveness. Besides listening basically every day, I’ve been gorging myself on the variety of intellectual, scholarly articles written about the album; not simply its musical stylings but the giant socio-political impact as well. (If you haven’t treated yourself to any of the articles written by the black community in the USA here are some of my favorites: 1, 2, 3)

Because if you haven’t realized yet that what Beyoncé does is far deeper than making a hit record, well you’re simply just not listening.

Like it or not, Beyoncé’s music is both a reflection of and a prediction of the future of American pop culture. And, for better or worse, this means it is only a matter of moments until this is a product at the height and center of worldwide culture. If you choose not to listen to Lemonade’s musical offering you’re missing out on one of the most important albums of our times, but choosing not to acknowledge the social importance, in the words of the queen herself, “maybe you’re just plain dumb”.

First and foremost, Lemonade is a record made for, dedicated to, black women. Beyoncé makes this very clear with outspoken lyrics like Formation’s “I like my baby heir with baby hair and afros, I like my negro nose with Jackson Five nostrils”. As well as visually within the videos there is not a white face to be found. Our first lesson in Lemonade is that not everything is created for the sole purpose of pleasing white folks, for this album white people must play spectator—the perspective from the outside looking in. This can be challenging to cope with in a world where being born white (of any social class) automatically means being born with a copious set of privileges (termed ‘white privilege’), like an easier time getting a job, higher pay, easier interaction with police, and just general red carpet treatment.

White people need to do more than get over this album not being about us, we need to firmly take a seat, listen up, and support. Beyoncé is smart, just because this album isn’t made for white people, doesn’t mean there’s not an equally important message for white people contained inside. Within Lemonade and its videos there is literally an entire compendium on race theory and music.

Let’s start with the most surprising track on the album, Beyoncé’s country debut, “Daddy Lessons”. There is a definite New Orleans feel to the brassy beginning followed by an undeniably twangy track of ‘yeehaw’s, whiskey, and guns. The reaction towards this one song is a great microcosmic metaphor for the album’s entirety. There were white folks who simply wanted another album of dance hits like Beyoncé, her last album, and were annoyed to have to press the ‘next’ button. While country fans were up in arms that Beyoncé could be considered a country singer.

The problem of course is that these people are simply not listening. Firstly, calling the song anything less than country is flat out racist. If a white person had written the song no one would have contested. And why is that? Because country music is dominated by white people and therefore seen as white music; this misunderstanding running so deep that country’s forgotten it’s own roots. In the “Daddy Lessons” video portion Beyoncé sings in a perfectly symbolic antebellum-style gown made out of African wax-print. Basically she answered all the haters before they even had time to type to their twitter feed. The message: country music wouldn’t exist if it weren’t for its black and West African roots so back up and back off.

In one of my favorite songs, “Don’t Hurt Yourself” and arguably the most angry with lyrics like: “Just give my fat ass a big kiss boy, Tonight I'm fucking up all your shit boy”(my favorite Beyoncé is a mad Beyoncé), Beyoncé’s powerful vocals are alongside the rock guitar of Jack White. The song is booming, soulful, and reverb-y. Because guess who invented rock and roll? That’s right, black folks. And guess who stole it and profited from it? That’s right, white folks.

Between the eternally danceable retribution anthem “Sorry”, the haunting ghost ballad “Forward”, and the heart poundlingly powerful “Freedom”, Beyoncé has made a totally eclectic album of rock, reggae, punk, hip hop, R&B, and country because they are her and her people’s music. Lemonade is a celebration of black voices, her own but also the past musicians who have thankfully given us literally all the music we listen to today.

In Formation Beyoncé ends the record with a grand-finale of wisdom “Always stay grateful, best revenge is your papers”. She is literally making money from the industry while calling the industry out on its huge profiting from stealing black music.

It’s true that music is an art requiring exchange and the timeless ‘everyone uses everything from everyone’ argument is understandable. As a white person, I really get it-- everything cool that is happening or has ever happened in art, fashion, music, etc is from black culture. Of course we want to appropriate it. But there’s a major difference between borrowing something and claiming ownership.

Beyoncé’s lesson extends farther than simply pointing out a history of robbery from black musical culture in the past, it urges white people to think and act upon what little progress we’ve made.

After so many years white musicians have yet to find a way to honor the theft of black culture. And I would argue to say, this theft extends past black American culture into the general culture of any and all non-white people deemed ‘exotic’.

Lemonade’s underlying message to white musicians is exactly this: if you’re going to take the notes from the page, at least know where those notes came from. It’s way past time for us to do better. If this is the music we love, we must treat the people and the history that made it with care, dignity, and respect.

Not sure if Beyoncé’s message is needed or relevant today? In Europe I regularly hear white people refer to black people using the incredibly horrendous, offensive ‘n-word’ (this really has got to stop), so-called ‘news’ channels (ehem, Playground) publishing videos of disturbed people pretending to be black people by imitating only the most stereotypical scenes in rap videos. Spain and Catalunya, like practically every other country in the world, is constantly importing American music and culture. The problem is, there is no historical acknowledgment, respect, or even research given to the roots.

This concept of black American culture can and should be extended on a global scale. White people love the sounds of the Far East, the infinite rhythms contained on the continent of Africa. But aren’t we too advanced to continually fetishcize, exoticize, and ‘other’ these communities? Especially in Spain’s increasingly diverse population. Instead of trying to respectfully introduce ourselves in the small musical communities that do exist in our cities, white people feel it’s simply their right to take what’s wanted and put it on display for other white listeners (perhaps with a feather in hair, face paint, a gold chain, reenacting stereotypical movements, special dances, or donning the traditional garb from a particular people).

Where does appropriation cross into misappropriation? When in doubt, stop impersonating. Things get really awkward, really quickly when people from one culture simply copy and paste that dance, music style, etc from another culture onto themselves. Here we stumble upon another key lesson from Beyoncé, found amongst the incredibly eclectic musics that comprise Lemonade. In “Hold Up” Beyoncé smoothly blends a chorus sample from indie darlings the Yeah Yeah Yeah’s “Maps” with an air horn laden, body-rolling dancehall beat. “All Night Long” manages to mix a stripped-down guitar ballad with bursting reggae trumpets and the result is sexy, bouncy, satiny and totally unique. Perfect examples that adding personal style and variation when combining different music genres creates something that feels regardful, more like a collaboration rather than misappropriation.

And on the most basic level, this reverence of culture and identity has to extend past music. If we have dozens of records of rare music from, for example, Pakistan, treating the people we meet on the street from this culture kindly is crucial and common sense.

This is my take away from Lemonade as a white musician. Because hearing music is much more than simply hearing a beat, knowing which song has been sampled, or critiquing a chord pattern, it’s about truly listening to the sounds you’re hearing and where they originate. Acknowledging and being grateful for black culture and all the other cultures white music receives continual inspiration from. And continually seeking a more adequate way to treat these cultures and people with the respect and acknowledgment deserved.

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Shaina Joy Machlus 
Traductoras: Andrea Valverde, Laura Pons, Núria Curran i Cristian Pallejà 
Correcció: Pendent