19 de maig 2016

RECORD VERMUT DAY (per JOAN CABOT)



Va passar que el passat Record Store Day estava a Londres.

El dia abans em vaig entretenir a mirar les agendes a veure si hi havia algun concert especial a les tendes, punxades o qualsevol mena d’activitat que valgués la pena i, exceptuant alguna punxada en alguna tenda perifèrica, em va sorprendre veure que no hi havia res de res programat. Facepalm. Llavors hi vaig caure, un poc avergonyit: a Anglaterra la gent encara compra discos i d’això va, en essència, el Record Store Day, cosa que val la pena recordar només en aquells indrets, com el nostre, capaços d’agafar qualsevol cosa més o manco interessant i convertir-ho en una simple excusa més per anar pet al migdia.

Almanco a Mallorca en això s’ha convertit el Record Store Day: em jugaria alguna cosa que la caixa del paqui del costat de la tenda Vinilo, seu del RSD a l’illa, és molt més gran que la caixa de la tenda Vinilo, seu del RSD a l’illa. Així que potser és hora de rebatiar la jornada com Record Vermut Day o Deli Shop Near Record Store Day. Encara hi estic treballant.

En absolut crec que la culpa sigui de la tenda, que fa un gran treball. I de fet no crec que el públic sigui culpable de res tampoc. En realitat només pens que és tot plegat un símptoma de quin lloc ocupa la música en les prioritats de la gent i que sovint la nostra manera de consumir cultura diu molt més sobre la nostra relació amb la cultura del que voldríem admetre.

I és també un fet que pensar en el disc com objecte és estúpid en aquestes alçades: el vinil s’ha convertit en un fetitxe innecessari, en un símbol de prestigi social i cultural, un bòtil que ocupa espai i que sovint ni feim servir, perquè és molt més còmode tirar d’Spotify o Apple Music que anar a cercar per l’estanteria. Pensàvem comprar cultura i compràvem mobiliari.

De fet, al Regne Unit aquells dies la notícia antihipster de la setmana (les notícies antihipster s’estan convertint en tendència, ho haureu notat) era que un sorprenent tant per cent dels compradors de vinils no tenien plat on escoltar-los, un fet que no em sembla ni de prop tan escandalós com no gastar-te un euro en música en tot l’any i anar a sobre de Robin Wood venjador.

Perquè aquí és obvi que hi ha una gran diferència entre el paper que juga la música en el nostre dia a dia i en la nostra vida social i els doblers que hi invertim si ho comparam al que ens gastam en altres comoditats accessòries que, de ben segur, a qualsevol enquesta ocuparien un lloc menys destacat. Deu de cada deu ho tendrien clar: “no podria viure sense música”. Però és probable que al cap de l’any invertim més en birra, drogues, roba, sabates o fins i tot el gimnàs que en discos. I no dic que la cartera sigui l’única manera de mesurar si ens importa o no la música –o la cultura en general–, i menys quan és tan accessible i la pots tenir de franc, però no deixa de ser un indicador rellevant. Al cap i a la fi, aquí tothom sembla un expert en el preu just dels discos i les entrades de concert, però mai he vist ningú discutir el preu del gram de farlopa amb el dealer.

Joan Cabot (Periodista, ex-madam de 40Putes, bateria –que no músic– a Lost Fills i F/E/A) @joancabot

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Joan Cabot
Correcció: Pablo Gerschuni