5 de maig 2016

PRIMERA PERSONA, EL HIT DE LES NOSTRES VIDES (DIVENDRES)


Per cinquè any consecutiu passarem el primer cap de setmana de maig sense sortir del teatre del CCCB. Torna el Primera Persona, el festival dirigit per Kiko Amat i Miqui Otero, i nosaltres no ens ho pensem perdre. Enguany han aconseguit un dels cartells més complets de la seva història, portant l’escriptor que havien de portar (James Rhodes), l’estrella pop de cada any (Stephin Merritt), el nom que mai passa per Barcelona (Renata Adler) o els espectacles que mai creies que veuries en aquest àmbit (Riba & Sisa). Aquí tenen el repàs de divendres per Mar Herrando.


El Primera Persona arriba, com sempre, combinant històries de superació i creativitat. El primer cicle del cinquè aniversari arrenca amb Zeina Abirached, nascuda l’any 1981 en mig de la guerra civil del Líban: fet que ha marcat totes les seves obres com a il·lustradora. Actualment resideix a França i entre les seves obres destaquen el seu llibre Mouton, que va portar a la pantalla transformant-lo en un curt d’animació produït per les Arts Décoratifs de Paris. Aquest divendres ens presentarà el seu últim projecte, El piano oriental, amb el qual construeix ponts entre orient i occident.



El futbol també té el seu lloc al periodisme crític i la literatura, deixant de banda l’ofegament del marquèting, les super estrelles, les guerres entre les cadenes televisives i "el clásico". Existeixen professionals que fan que aquest esport no perdi la seva essència i se situen molt lluny del circ mediàtic. Alguns d’ells són el periodista Sergi Pàmies, autor de Confessions d’un Culer Defectuós i els responsables de la revista Panenka, publicació sobre fútbol que evita el mainstream contaminant.

Tornem a les històries de supervivència amb la presència de Renata Adler, qui va fugir del nazisme i amb 25 anys va començar a escriure per al The New Yorker, mitjà del qual va formar part durant més de quatre dècades amb una parada de dos anys per portar la secció de cinema al The New York Times. Després va decidir tornar al The New Yorker.

A part de periodista i crítica de cinema, Adler és assagista, Lancha Rápida, publicada l’any 1976, és considerada una de les obres de culte de la segona meitat del segle XX, una història plena de convulsió i impaciència de l’època del moment i adaptable als temps actuals. Begoña Gómez, periodista cultural, serà qui parli de tu a tu amb l’escritora fent també una parada a la seva obra Oscuridad Total de l’any 1983.

El periodista Javier Blánquez tancarà la primera sessió amb una xerrada sobre Instrumental intercalada amb les peces clàssiques que posen imatge a la primera obra literària de James Rhodes. D’aquesta manera arriba el torn al llibre que tots volem llegir, ja sigui per pura moda o perquè diferents generacions poden sentir que els hi roben certa intimitat.

No parlem dels abusos que va patir James Rhodes - totes les entrevistes giren entorn d'aquest episodi de la seva vida - parlem de la seva reflexió constant amb la qual ens sentim identificats, aquest egocentrisme del qual ell no s’amaga, no hi ha falsa modèstia però n'hi hauria d’haver. Si l’egocentrisme no és tòxic no hi ha res dolent, ens demostra; hi ha etiquetes que degraden i que ell trenca. El pianista ha tocat fons i ha renascut, segons ell, gràcies a les “estrelles de rock” del moment: Bach, Beethoven, Chopin... Amb alfabet cirilic porta tatuat Rachmaninov, deu ser perquè va ser un dels últims compositors de la música clàssica del segle XX i se sent pròxim a la seva persona. Quants noms del segle passat coneixem? La música clàssica no va ser un fenòmen històric, continua existent i un noi acomodat de la City (Londres) l’ha rescatat amb diversos programes de televisió i amb el llibre Instrumental (Blackie Books, 2016)

James Rhodes és pare i qui es llegeix el llibre sap molt bé que el seu fill també li va salvar la vida, però la música ja formava part de la seva persona abans de l’existència d’en Jack, és el fil conductor de la seva vida. Íntim d’en Sherlock Holmes i responsable de marcar la vida de qui l’envolta, també lluita perquè no hi hagin retallades a Anglaterra. Paradoxalment és la cuna europea de la indústria musical, però el govern retalla els pressupostos artístics des de fa anys a les escoles públiques i James Rhodes vol que la música salvi més vides.

Rhodes ens ha captat amb un llibre escrit en primera persona, una autobiografía que juga amb la narrativa de les seves vulnerabilitats i la biografia dels grans noms de la música clàssica.




El segon cicle de la primera jornada del Primera Persona anirà molt més enfocat a la música. Començarà per Jaume Sisa i Pau Riba, ex-membres del Grup de Folk, iniciativa que va voler recuperar les cançons populars dins el moviment de la Nova Cançó, i que són peces absolutament clau per entendre el pop actual del país. Imaginin una banda que canti en català que no hagi adorat el Dioptria o que no s’emicioni escoltant “L’home dibuixat”. Ja els ho dic jo: no existeix. El Petit de Cal Eril, Manel, Mishima... totes les grans bandes de pop catalanes tenen un deute històric amb aquests dos senyors, que estaran moderats per un militant d’aquesta casa, Quique Ramos.

Posteriorment, espectacle del músic canari El Guincho, que arriba a Barcelona amb nou disc , Hiper Asia (Canada, 16) però que no ve exactament a tocar les seves noves cançons i sí a repassar la seva vida. I evidentment ho farà a la seva manera.

Tancarà la primera jornada, Stephin Merritt, absolut mite del pop i compositor de tantes cançons meravelloses que no ens cabria posar-les aquí. Els seus discos amb The Magnetic Fields són un dels grans tresors del pop mundial d’aquest segle. Ens esperen 50 minuts de concert en els quals, ja saben, no podrem aplaudir (pels problemes d’oïda de Merritt) però que ens deixaran amb la boca oberta.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Mar Herrando
Correcció: Pablo Gerschuni