24 de maig 2016

LLEGIR I ESCRIURE: STRANGELAND (de TRACEY EMIN)

Strangeland
Tracey Emin
Any: 2016
Editorial: Alpha Decay
Traductor: Ismael Attrache
Oh God you made
me feel so beautiful
and now
I just want to
feel it
again and again
and again
-Tracey Emin

Només cal veure com dirigeix la seva ganyota torta cap al món, mig d’indignació, mig desafiant. Et guaita com una bèstia que s’ha obert en canal i, amb un últim gest temerari, ara espera a veure què faràs amb les seves vísceres. La vida i l’obra de la Tracey Emin són aquests budells sense guisar que t’acaba de servir sobre la taula. Strangeland no són uns diaris, sinó la continuació de la seva experiència vital i artística, ambdues entrellaçades (sempre!) exhibint-se conjuntament a l’aparador, aquest cop lluny dels habituals de la galeria. Què ens podria dissuadir de veure aquest llibre com una peça més de la col·lecció?

Per començar, es serveix de les mateixes eines que ha utilitzat al llarg de la carrera i l’element principal continua sent la crua experiència vital en primera persona. Records cosits, amb més o menys sentit, per confeccionar una peça final, com les teles de patchwork plenes d’intimitats que acostumava a brodar per les seves exposicions o com les frases escrites a mà, seguint l’estètica de les seves peces de neó.

“Tenía 13 años; me habían violado, me había quedado sin incisivos y la vida me había defraudado. Pero sabía que había algo mejor: existía un exterior, algo exterior a mí. Un sitio que no era Margate.” Aquesta frase és suficient per atrapar-te en la lectura de la vida de l’Emin: desperta una curiositat morbosa pel seu passat i, alhora, les ganes de descobrir amb ella aquestes localitzacions exteriors que la van convertir en la persona d’idees vibrants que seria després. Val a dir que la seva voracitat sexual la va proveir de vivències i d’unes igualment enormes conclusions: “Cuando era adolescente adquirí la ridícula costumbre de mantener relaciones sexuales con hombres que eran mucho mayores que yo. La verdad es que estos hombres no eran hombres. Eran seres humanos débiles que aspiraban a afirmar su masculinidad follándose a una chica de trece años. […] Un hombre, cuando va cumpliendo años tendría que haber aprendido a controlar la dirección en que le sale el chorro de lefa. No hay nada menos atractivo que un hombre sexualmente débil.” #TraceyEminSexFacts

Però també va tenir les seves contradiccions, com quan explica que va ser amant d’un home de 45 anys, casat i que va deixar que la seva dona es posés malalta, els seus fills passessin gana i se li podrissin els arbres fruiters. Recolzant-se en els versos del místic Mevlânâ, “Anhelo tener un amante que cause destrucción con arrebato […] cuyo fuego incluso cuando se hunda en el fondo del vasto mar, siga llameando con furia”. Però quan una passió és malaltissa, és impossible que no s’apagui, perquè necessita tota la teva matèria i la consumeix de pressa. Mitifica un ‘amor’ destructiu, quan pots trobar a algú que t’estimi a foc lent, amb delicadesa, amb cura, amb amor embriagador. Ella mateixa diu que evlenmek (casar-se en turc) significa ‘crear una casa’, tot el contrari a l’amant assolador amb el qual viu i del que parla al poema.

Però també ens fa de guia sobre la menopausa, la importància del consentiment en el sexe o dels passos a seguir quan tens un embaràs no desitjat. Perquè “no tienes que nacer con huevos para tener huevos. Los cojones te pueden colgar entre las piernas pero también puedes demostrar que los tienes con tu actitud.” I encara que ella, com la majoria dels Young Bristish Artist, va començar una recerca tan honesta com extenuadora per sentir-se bé com aquella vegada again and again and again, la incomoditat de la vida la va fer de pedra, per convertir-la després en un coixí per si mateixa i per a la resta.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias