15 de maig 2016

LLEGIR I ESCRIURE: CULTURA EN TENSIÓ (de VV.AA.)

Cultura en tensió
J. Oliveras (Ed.), N. Cruz, R. Faura, M. Garcés, J. M. Gual, L. Lijtmaer i C. Rendueles 
Any: 2016
Editorial: Raig Verd

Sovint escoltem l'apocalíptica visió –i acostuma a provenir del propi sector cultural– que la cultura està desapareixent. Ho he sentit dir, per exemple, a algun comissari d'art cansat i dolgut de batallar en un camp que, a vegades, com sabem, és força desagraït. Evidentment, no es refereix al fet que ja no es fa res de bo, sinó que (m’ha semblat interpretar) aquell exercici que es manté en l’espai d’un discurs crític va perdent poc a poc els espais de visibilització a favor d’una cultura oficial i institucionalitzada o a favor un circuit legitimat de la producció i del capitalisme cultural que acaben instrumentalitzant-la. I, és clar, la cultura sense tensió no és cultura pròpiament: es converteix en un mercat de productes en què nosaltres tan sols prenem partit a través de les nostres eleccions de consum (moltes vegades regides per modes).

A casa nostra hem vist debats sobre aquestes qüestions tot sovint: se m’acut aquell que va obrir Joan Minguet amb el seu article al voltant de quina era la funció que havien de tenir els mitjans de comunicació a l’hora d’abordar el camp cultural. Recentment, per posar un altre exemple, tenim el cas Heliogàbal, ben conegut per tots. A Barcelona ara també s’està discutint al voltant de la possible intervenció d’una gran escultura de Jaume Plensa a la Barceloneta que va ser encarregada per l’alcalde Trias com un “nou emblema de la ciutat” i que ha obert un debat sobre quina és la funció de l’art en l’espai públic i quin ha de ser el sentit d’aquestes intervencions per acabar parlant, en definitiva, de quina és la ciutat que volem.

Cultura en tensió és un llibre d’insubmissió contra el mercantilisme cultural sorgit dins del marc de la revista digital Nativa, un dels espais que debat permanentment aquestes qüestions, i els sis articles que presenta volen ser –tal i com el propi llibre declara– sis propostes per reapropiar-nos de la cultura i tornar-la a presentar com un espai en tensió: no podem confiar, ens diu l’editor del llibre, Jordi Oliveras, en una cultura convertida en un "oasi de pau enmig d'un món convuls”. És a dir, en una cultura que només ofereix una vessant amable, divertida i cool. La cultura –entesa aquí com un conjunt de pràctiques tan diferents com llegir, fer teatre, escoltar música, visitar museus, etc.– no és una cosa anodina. Des de fa uns tres segles s’ha convertit en quelcom vertebrador de la nostra societat secularitzada ja que és un dels llocs on podem perseguir la comprensió, la intensificació i la plenitud humana, ja òrfena de Déu”, com indica Marina Garcés. Que la cultura no sigui lliure no és greu en sí mateix: ho és perquè en ella s’hi acaben definint coses més grans, com el sentit de les nostres vides, la mirada que posem damunt dels altres i tot un seguit de qüestions que es materialitzen en la realitat quotidiana. Hem d’estar alerta, per tant, que res s’apropiï d’aquest sentit, l’unifiqui i l’identifiqui amb un de sol: cal batallar per a la seva obertura i multiplicitat.

No em vull allargar en això, perquè em sembla que tots sabem de què parlo. Els diferents articles de Cultura en tensió, escrits des de punts de vista i àmbits diversos, intenten evitar el ja gairebé inherent victimisme del sector cultural. Diria que només el text de Lucia Lijtmaer s'hi entrebanca quan reclama una cultura menys precària. Sobre aquesta qüestió, cito a César Rendueles: “D’alguna manera el paradigma particular del treballador cultural ha configurat el paradigma general del treballador precari, marcats ambdós per contractes temporals i flexibles cada cop amb menys garanties socials per poder viure; tanmateix, la diferencia en el camp de la cultura és l’alta motivació per la feina pròpia, que moltes vegades facilita el xantatge”. La capacitat de resistència de l’artista, l’escriptor, el músic, és coneguda per tots.

Així doncs, l’article de Marina Garcés ens proposa i reivindica un classicisme punk: més enllà dels clàssics convertits en fascicles i el punk en objecte de museu, proposa el classicisme perquè hem de ser tossuts en interpel·lar l’experiència humana; punks, perquè a la vegada hem d’afirmar la irreductible llibertat d’acció. El de Ramon Faura reflexiona al voltant de la implicació de l’arquitectura en la construcció de sentit dels espais col·lectius; el de César Rendueles aporta noves preguntes sobre els límits i els paranys de l’anomenada cultura lliure a Internet i a les xarxes socials; el text de Joan M. Gula reivindica tot allò que es genera en els marges i, finalment, Nando Cruz proposa trencar el marc restringit que ha imposat la indústria a l’experiència musical, que gira al voltant de la música enregistrada –el disc– i dels macro festivals (“bombolles de capitalisme reconcentrat”, en diu).

El de Nando Cruz, juntament amb l’article de César Rendueles, és el que aporta més concrecions i arguments factibles, que és sovint el que es troba a faltar en aquest debat. Posa l’èmfasi en la confusió entre “cultura” i indústries culturals i denuncia la complicitat dels periodistes culturals i els seus mitjans. Un periodisme, diu, massa pendent de les novetats i centrat exclusivament en el valor estètic mentre que deixa de banda l’impacte de les activitats artístiques en les relacions humanes. A més a més, sovint serveix d’altaveu gairebé oficial dels grans festivals que Cruz titlla d’elitistes, “festivals indies de la costa mediterrània que s’omplen d’artistes de classe mitjana i joves de classe mitjana” i que “difícilment podem considerar espais on rebatre i repensar el sistema”. Entrem, aquí, en el debat sobre el patrocini i la infiltració de les grans marques en la direcció de la cultura musical (i no només musical), marques que, evidentment, busquen el seu benefici econòmic. Si voleu detalls i exemples, llegiu el seu article. Nando Cruz entén la música no tant com un objecte sinó com una activitat que depèn essencialment del seu context: no és el mateix, ens diu, Bob Dylan en un pavelló esportiu que al Palau de la Música. Això és tenir en compte els processos de la recepció: evidentment que canvia el preu, però també canvia el paisatge, el públic, tota l’experiència musical, en definitiva. El context és important. És bàsic. I ho és també per al debat de l’escultura en l’espai públic, per exemple.

Poques coses que no haguem sentit dir altres vegades, és cert. Però és necessari donar-hi voltes i recordar que la cultura ha d’estar feta de diferents contextos, de models dispars que configurin un mosaic mòbil i lliure i, per tal de poder-ne recollir els fruits, ha de tenir lloc tant en els grans museus o sales de concert com en els centres cívics i petits locals que desborden els límits del mercat.

Fotografia de portada: Tinta Fina 
Text: Paula Juanpere 
Correcció: Rosa Molinero Trias