19 d’abr. 2016

RECOMANACIONS DE SANT JORDI: ELS NOSTRES CLÀSSICS



Ja us haureu adonat que des de fa mig any la família de Llegir i Escriure cada cop és més gran: hi tenim a grans escriptores i escriptors que aquí prescriuen les seves obres preferides d’altres, hi ha una llicenciada en literatura comparada, un editor i diverses futures promeses que s'estrenen i escriuen de luxe. Cada diada demanàvem a gent coneguda de tots els àmbits que triés algunes les seves obres preferides de tots els temps per ajudar-vos amb les compres de Sant Jordi. Però, ara que en som tants, hem pensat que us volem aconsellar nosaltres i així aneu coneixent a les noves incorporacions! Aquí van:


Aïda Camprubí
Lectora 'container', m'agrada llegir-ho absolutament tot; que després ho digereixi ja és una altra cosa.

La inundación, Yevgueni Zamiatin

Diuen que amb la maduresa l'escriptura de Zamiatin es va convertir en pintura. Quan ho vaig llegir per primera vegada vaig pensar que era absurd, que una frase no podia convertir-se en una pinzellada d’oli. No sóc gens erudita amb les lectures i tinc molt poca visió abstracta, però us ben prometo que va ser obrir aquesta novel·la i veure com cada paraula es convertia en la taca exacta que definia una figura dins el quadre. Pots llegir-la en menys d’una hora; si ets impacient, és el temps que trigues a passejar-te per un museu o, jo que sé, a analitzar detalladament una pintura. Pots viure intensament i durant molt poc temps la gelor interna de la infertilitat, el dolor sec de la infidelitat i com la venjança brolla calenta de dins de la teva boca. Tot això mentre el riu Nevà es desborda i inunda Sant Petersburg. Imprescindible que sigui la traducció de la Marta Rebón per Ediciones Alfabia per tal que la novel·la faci l’efecte just.

Bajo el volcán, Malcom Lowry

He llegit moltes vegades beguda, abans d’anar a dormir, per agafar la son. Però mai m’havia passat a la inversa: començar a llegir serena i sentir que a cada copa que el protagonista engoleix ens faci l'efecte als dos. En Geoffrey Firmin –sí, té nom de hobbit– es deleix amb cada tast de mezcal i no hi ha res més intens que l’autor escrivint sobre la seva passió. En aquest cas, l’alcoholisme. Ara, quan més coneixes als personatges secundaris, els amics frívols, la dona infidel i el germà perroflauta, més entens per què aquest pobre home no parava de beure per convèncer-se de llençar-se al volcà.

Vergonya, Aleksandr Soljenitsin

Sempre he pensat que la visió d’una església boreal abrasant-se sobre la neu, imatge extreta de l’imaginari del comte Grishnackh, era eloqüent i incitadora. Em passa tot el contrari amb els campanars de Kaliazin, Mologa i de totes les viles abnegades sota les aigües d’un govern nul que Soljenitsin retrata a les seves miniatures amb una serenor que cou. Cinc pisos de catedral sobresortint d’un llac, que desgraciadament no es va ofegar pas per obra de màgia com el cas de Kíteix. Per què cremades sí i ofegades no? El foc purifica i l’aigua podreix? Segurament, aquesta no era el tipus de conclusió que buscava l’historiador rus però la profunditat, la pena i la tendresa amb que revisita la seva terra et portarà a un tipus d’elucubracions que et podrien canviar per sempre. Ha de ser, sí o sí, l’edició de LaBreu, traduïda i extensament documentada per Francesc Permanyer Netto.


Míriam Cano
Escric poemes amb la setena de Mahler i faig galetes mentre escolto el Bandwagonesque.

La terra eixorca, T.S Eliot


Els mètodes de relaxació tradicionals no em funcionen: mai he aconseguit sortir nova d’una classe de ioga, em costa deixar la ment en blanc visualitzant una muntanya blanca i si em poso a donar voltes sobre alguna cosa no hi ha qui em pari. Fa uns anys, però, que he descobert un mètode infal·lible: quan estic nerviosa, agafo La Terra Eixorca de T.S Eliot i la llegeixo en veu alta en anglès mentre deambulo pel passadís de casa. L’April is the Cruellest Month em funciona molt millor que l’Om mani Padme Hum.

El gran poema, del 1922, com un oracle, presagiava la soledat, la incertesa, l’abandonament de la fe i tota la caiguda en picat dels valors que la postmodernitat va dur amb ella i ho va fer, no des de l’estricta racionalitat, com era costum, sinó des d’una idea mística i gairebé profètica. És un llibre fascinant i solemne que sempre us aportarà coses noves, a cada lectura. I per marciana que us sembli la idea d’utilitzar-lo com a mantra, creieu-me: per algun motiu que desconec, té un efecte apaivagador sorprenent i misteriós.

La broma infinita, David Foster Wallace

En realitat, si ho penso, us podria recomanar altres llibres de Foster Wallace que potser us agradarien més que La Broma Infinita. L’escombra del sistema, per exemple, o Entrevistes Breus amb Homes Repulsius o els articles de Considerant la Llagosta, boníssims tots. Per què us recomano un totxo de mil dues-centes pàgines ple de notes al peu, que haureu de llegir armats amb post-its, índex i una llibreta al costat? Doncs perquè és una novel·lassa. I és com fer una mili literària. Si sortiu indemnes del llibrot de Foster Wallace, us sentireu com si haguéssiu fet la Matagalls-Montserrat de la Literatura Postmoderna, tancats a l’Acadèmia de tenis Enfield. Després d’aquest exercici de paciència intel·lectual, podreu enfrontar-vos a qualsevol llibre: notes al peu que duren vint pàgines, personatges secundaris que triguen cinc-centes pàgines a reaparèixer...

I, a més, bromes a banda, gaudireu durant mooolta estona de l’estil inconfusible de DFW, del seu sarcasme, de la manera lúcida i imaginativa amb què retrata una societat malalta, un món malalt. Us esperen recompenses en forma de morts absurdes i grotesques. La meva preferida? La mort en cadena d’una família per intoxicació de Nesquick amb cianur. Sí, sí. Nesquik amb cianur. Veieu què us dic? Vinga, valents, prepareu els post-its!

El que hem menjat, Josep Pla

Sempre dic que hi ha escriptors a qui desenterraria per anar a fer uns beures. M’atiparia a Gin Fizzs amb Fitzgerald, faria whiskies amb Dylan Thomas... però amb en Josep Pla me n’aniria a fer un tiberi antològic. El que hem menjat repassa en forma d’articles un munt de productes i plats de la gastronomia, majoritàriament empordanesa, des de l’esmorzar fins al cafè, la copa i el puro, amb tots els rituals associats, amb tota la càrrega cultural i antropològica que té l’alimentació. Potser no sigui l’obra més coneguda de l’autor del Quadern Gris, però diria que és la meva preferida. De tant en tant, l’agafo i en llegeixo un capítol a l’atzar i. a mi, que sóc bastant de vida, em fascinen les seves descripcions precises i acurades, emprenyades a vegades... En fi, que si us agrada menjar i llegir, heu de tenir aquest llibre a casa.

Incerta glòria, Joan Sales

D’Incerta Glòria diuen que és la millor novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola. Jo, fins i tot, m’aventuraria a dir que és la millor novel·la sobre la guerra, així en general, que he llegit mai. I quina és la seva grandesa? Per què prefereixo la Trini a la Colometa? Doncs possiblement perquè em sembla més humana. Humana en el sentit més estricte del terme, amb les seves contradiccions, amb el seu dolor i la seva ràbia. Incerta Glòria és una novel·la que fa sang –la pròpia Rodoreda, en una carta de 1963, li deia a Sales que la seva novel·la era "com un cop de puny a l’estómac"– que està escrita a peu de trinxera, que és tangible, que retrata uns rituals d’iniciació que es precipiten forçosament i que canviaran per sempre els protagonistes, que a diferència del que passa a la novel·la de la Rodoreda, queden irredempts per sempre més perquè ningú els tornarà mai ni la seva joventut ni la seva innocència.

El retrat que Joan Sales fa de l’ésser humà, de la seva maldat inherent, del seu amor, de la fraternitat i la violència em sembla tan commovedor que –segur que ja us n’heu adonat– no us ho sé ni explicar.


Lluc Gallifa
Típic de mi: anar sempre tard. En tot. Em distrec amb facilitat. És que tinc curiositat per força coses.

Memorias del subsuelo, Fiodor Dostoievski

Fosca, molt fosca. Pertorbadora, de fet. Un home anònim, solitari, bastant fracassat (el que en diríem “una persona insignificant”) decideix parlar-nos (a nosaltres, sí) i ens exposa les seves misèries. Però, ostres, de quina manera! La novel·la es divideix en dues parts. La primera es tracta d’un monòleg gairebé filosòfic on trobem unes reflexions sobre la naturalesa humana, la raó, la voluntat i els desitjos senzillament brutals. La segona part, en canvi, de caràcter més narratiu, ens presenta diferents escenes que han estat significatives en la seva vida. Senyores i senyors, tots en tenim un, d’aquests “hombres del subsuelo”, i és aquell que viu sota la nostre consciència. Resulta que el d’aquest pobre funcionari ha decidit sortir a la superfície, i és clar, quan comença a parlar... ja no hi ha qui l’aturi. De veritat, és molt bestia.

El ruido y la furia, William Faulkner

Tota una experiència literària. Va sobre la decadència i destrucció de la disfuncional família Compson. Però, per mi, en realitat, el tema no és tant important, sinó la tècnica utilitzada. Faulkner juga constantment amb el temps i les reminiscències, fragmentant i superposant la història (en un mateix paràgraf s’hi poden concentrar tres escenes diferents), a través d’una prosa molt poètica, a vegades rapidíssima, que exigeix uns ritmes i uns tons determinats. Consta de quatre capítols, cadascun d’ells centrat en quatre dels personatges que conformen la família. Per tant, ens trobem amb quatre punts de vista, tots ells amb les seves peculiaritats, i un ús freqüent del monòleg interior que ens permet endinsar-nos directament dins les seves ments. Serem testimonis de quatre consciències laberíntiques i ambigües, que intenten explicar i donar sentit a una mateixa realitat familiar. No és una lectura fàcil, així que, per tots aquells que s’atreveixin amb aquest llibre, només us puc dir una cosa: no us rendiu.

Selva negra, Valérie Mréjen

Heu vist mai Six Feet Under? Si és així, recordeu quan al principi de cada episodi apareixia una escena on una persona random acabava, d’una manera o altra, morint, sempre per causes diferents, i així durant cinc temporades, en plan el programa 1000 formas de morir? Doncs una cosa semblant a això és el que fa la Valérie Mréjen en aquesta breu novel·la, on a través d’una estructura fragmentada, assistirem a les últimes petjades de incomptables personatges sense nom. No hi ha protagonistes més enllà de la pròpia mort i les experiències que aquesta pot arribar a generar. Una mort que no se’ns presenta de forma excepcional ni llunyana, sinó terriblement quotidiana, fins i tot rallant l’absurditat. Tot això, descrit a través d’un estil absolutament cuidat fins l’últim detall. Potser m’he precipitat seleccionant aquest llibre però, és que aconseguir que una lectura on constantment ens enfrontem amb mort i absència, sigui tant, però tant plaent... ja li val! Una autèntica meravella.


Montse Hervás
En teoria filòloga anglesa. Si algú veu en Godot, digueu-li que em faci un truc.


Poesía completa, Idea Vilariño

La poesia amorosa, especialment els últims anys, ha estat moltes vegades sotmesa a una reducció plena de tòpics i mals costums. Però no sempre va ser així. Idea Vilariño pertany aquell grup d'autores que va fer del minimalisme i la sobrietat el seu segell personal. La seva poesia se serveix com un bistec d'aquells que està més bé cru, que gairebé sagna. Sovint em fa una mandra enorme llegir poetes que parlin exclusivament sobre aquestes temàtiques però, precisament, s'ha de llegir a la Vilariño per comprovar les dimensions desconegudes a les quals pot atènyer el patiment.


Tell me a riddle, Tillie Olsen 
 


Diu l'Alice Munro que sempre que el llegeix se li trenca el cor. Traduït a l'espanyol fa força temps com Dime una adivinanza per Anagrama, està format per quatre relats breus que et faran reflexionar sobre la família i les relacions que s'estableixen entre tots aquests membres. L'habilitat amb la qual dota el realisme dels seus personatges –i llenguatge– en tan poc espai em fascina. Implica ser mare conèixer la teva filla? A I stand here ironing jo hi vaig trobar la resposta.


Attempts on her life, Martin Crimp 
 


Martin Crimp sempre ha renegat de ser un dels precursors del in-yer-face, un tipus de teatre britànic que va sorgir als anys noranta i que va renovar el panorama dramàtic anglès. La Sarah Kane va reconèixer que havia estat molt inspirador a l'hora d'escriure. Attempts on her life és una obra complexa, fragmentada que parla de l'Anne. O potser de moltes Annes. L'obra de teatre reflexiona de manera virtuosa i irònica sobre la inestabilitat d'una identitat fixa creada per la societat i el discurs postmodernista.


Paula Juanpere
És professora a la UB i altres coses. Avui recomana tres llibres per a desassossegats.

Jakob von Gunten, Robert Walser

Robert Walser el va escriure amb poc més de 30 anys i en ell ens explica la vida de l’Institut Benjamenta a través de la mirada de Jakob von Gunten, un dels seus joves estudiants. Aquest institut és un lloc estrany, misteriós i decadent on s’hi instrueix als alumnes per a esdevenir criats o majordoms, ben submisos i eficients. Un lloc on, en definitiva, s’hi aprèn ben poca cosa: bàsicament a ser gent modesta i subordinada. És un llibre estrany, que desprèn una mena de menyspreu cap a tot i prefigura un món absurd i sempre tenyit d’un afinat sentit de l’humor, com si tot plegat fos una gran ironia.

Llibre del desassossec, Fernando Pessoa

El títol no enganya, aquest llibre no aporta idees reconfortants, si no tot al contrari, arguments per a comprendre-ho tot una mica menys. Bernardo Soares –un ajudant de comptable de Lisboa, heterònim de Pessoa– escriu un diari ple de reflexions i pensaments que basculen al voltant del tedi i una espècie de dissidència vital. És un llibre inacabat, fet de fragments, i és tan immens que es necessita aire després de cada frase. No cal llegir-lo tot d’una tirada; Pessoa hi va treballar tota la seva vida, per tant, nosaltres hi podem dedicar tota la nostra a llegir-lo.

El mar, Blai Bonet

El tercer llibre per a desassossegats és El mar, de Blai Bonet. Una joia de la literatura en català publicada per primera vegada l'any 1958. El llibre explica els mesos que Manuel Tur i Andreu Ramallo passen en un sanatori de tuberculosos a Mallorca. Diferents veus s'hi intercalen a la manera faulkneriana de Mentre agonitzo. Hi ha molts temes presents: la mort, la malaltia, el sexe, i té un alt component religiós, existencial, amb una permanent reflexió sobre el pes de la culpa. Són temes que ens poden quedar una mica lluny, avui en dia, però aquest llibre fa estremir per totes bandes: és cruel, sí, a vegades vomitiu, però la seva prosa és d'una gran bellesa brutal i lírica.


Rosa Molinero Trias
Amant de la cultura del passeig, de biblioteca, de barra o taula i de museu. Ric molt. Em diuen que sóc tossuda i que m’agrada portar la contrària. Sempre diré que no tenen raó.

Contes complets, Franz Kafka

Jo dic que no i tu dius que sí. Què faríem sense amics que ens portessin la contrària? Per començar, hauríem perdut part de la fabulosa obra de Franz Kafka (Praga, 1883–Klosterneuburg, 1924) que no va publicar en vida i de la qual n’ordenà la destrucció quan hagués mort. L’autor d’aquesta feliç desobediència? Max Brod, que s’encarregà d’editar els manuscrits.

De Kafka ho recomano tot, inclosa la correspondència. I, avui, en especial, els Contes complets (1908–1924). Uns ocupen amb prou feines mitja pàgina. Però de ben segur que serà una de les mitges pàgines més estimulants que recordareu en la vostra història lectora. Kafka us remourà, us inquietarà, us farà respirar l’aire enrarit que densifica els seus escenaris i us sentireu estranys; potser estranyats de vosaltres mateixos. A mi, em fa l’efecte que em conec una mica millor després de cada lectura Kafka. Feu-me cas i tasteu les delícies que són, per exemple, Ante la Ley, El buitre, La partida, La guarida o Las preocupaciones de un padre de familia.

Els passatges, Walter Benjamin

Obre Els Passatges (1927–1940) per qualsevol pàgina i llegeix: no tinc cap dubte que et meravellaràs. I si busques sobre un tema en concret, fes servir l’índex. Trobaràs joies sobre això i allò que il·luminaran el teu tema d’interès.

Walter Benjamin (Berlín, 1892–Portbou, 1940) va deixar en aquesta obra fragmentària i inacabada bocins del seu geni brillantíssim que havien de configurar una obra de filosofia material, de la cultura del segle XIX. Entre apunts, reflexions i retalls d’altres fonts, el filòsof fa explotar el nucli de les coses per tal que revelin la veritat que contenen. Llegir qualsevol peça de Benjamin, que va escriure sobre gairebé tot (també sobre Kafka!) és descobrir una nova manera de mirar el món i d’aprendre de les conclusions il·luminadores que l’alemany n’extreia. Llegiu Els Passatges i n’atravessareu un del París de finals del XIX i comprendreu el moviment que l’engranatge del XIX va descarregar al XX i al XXI. La vigència de la lucidesa de Benjamin és innegable.

La escritura o la vida, Jorge Semprún

“Si recupero esto es porque busco la región crucial del alma donde el mal absoluto se opone a la fraternidad”. La frase d’André Malraux vertebra aquest llibre cru. Però el recomano sempre, a tothom, es trobi en circumstàncies més o menys felices. Llegir-lo no és la panacea, però el seu relat vívid i intens sobre el fet de viure i el fet de morir, sobre la mort en vida als camps de concentració nazis, et farà pensar en els temes més essencials de la teva existència.

Jorge Semprún (Madrid, 1923–París, 2011) va ser un membre de la Résistance francesa apresat per la Gestapo el 1943 i deportat al camp de concentració de Buchenwald. La escritura o la vida (1994) és una novel·la, és un assaig, és una memòria carregada de poesia que ens recorda l’obligació de recordar i d’explicar un dels episodis més fatals de la humanitat des del punt de vista d’un supervivent, que al seu torn analitza la seva existència marcada per aquesta fatalitat. I a qui recordar i escriure li serveix per començar a viure i tornar a ser ell mateix, tot explorant l’horror del Mal que el va tenallar i que va carregar perillosament en l'oblit durant 15 anys en els que, en les seves paraules, “en la beatitud obnubilada del olvido (...) me convertí en otro para poder seguir siendo yo mismo”.


Anna Pantinat
Es dedica plenament a la doble vida. Als matins fa de professora d'institut, diguem-ne, complicat i a partir del migdia ressenya, assaja, canta, balla, va a puestus, toca el theremin, i se'n riu de tot el que pot. Quedeu-vos amb un nom: Pentina't Lula. Aneu a veure-les.

Molt lluny de qualsevol altre lloc, Ursula K. Le Guin

És LA novel·la juvenil de la meva vida. De fet és una nouvelle. Són 90 pàgines en lletra grossa d'una de les millors escriptores de Ciència Ficció de tots els temps però, jo, quan vaig llegir aquest llibre no ho sabia. Per a una adolescent acneica i prepotent, trobar un protagonista que menysprea intel·lectualment tota la seva generació i que, a sobre, s'enamora d'una xel·lista (llavors jo em passava la vida anant al Conservatori) era massa meravellós. No us el recomanaria si no l'hagués rellegit de gran i m'hagués caigut la llagrimeta altra vegada. Si us fa mandra el tema jovenívol, busqueu, de la mateixa autora, El nombre del mundo es bosque o La mano izquierda de la oscuridad, que, a més a més de tenir uns títols espectaculars, són Sci-Fi de la bona.

Destrucción de la mañana, José María Fonollosa

Un poemari rodó del barceloní més beatnik que ha parit la generació dels 50 (del segle XX) a Catalunya. Nascut a Can Tunis i emigrat a La Habana, va escriure pocs llibres però els va escriure durant molts anys. Per exemple, trenta. Destrucción de la mañana va començar a escriure'l l'any 55 i el va donar per a publicar a en Pere Gimferrer l'any 87. És una escriptura d'una puresa tan excessiva que és absolutament entenedora i bèstia en el sentit d'assassina, punyent i turmentada i, alhora, és tendra. I en hendecasíl·labs. L'Albert Pla l'hi va fer un homenatge en forma de disc, i jo, per no ser menys, l'hi vaig escriure un llibre.

Las lunas de Júpiter, Alice Munro

He parlat d'una novel·la, de poesia i, com que no m'atreveixo amb el teatre, us recomano molt, si encara no ho heu fet, que llegiu aquest llibre de contes extensos o novel·les molt breus, que és la marca de la casa de la senyora Munro. Entre l'aprofundiment dels personatges que permet la narrativa llarga i la llibertat de la narrativa curta, aquesta gènia, Premi Nobel de Literatura. No podeu no llegir la Munro. Si us fa coseta el castellà, trobareu Massa Felicitat, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni i Estimada vida, totes tres de Club Editor, traduïdes per la gran Dolors Udina.



Ricard Planas
Editor de Males Herbes i cuiner amateur.

Nostalgia, Mircea Cartarescu

Una de les obres més importants de segona meitat del segle XX, traduïda de manera magistral per Marian Ochoa de Eribe i publicada a Impedimenta. Tres relats llargs, un pròleg i un epíleg (que són contes curts), la infantesa, la màgia, el doble, Bucarest com a mapa mental i, sobretot, el somni com a territori. Les millors obres de Cartarescu tenen sempre l’aspecte monstruós i mutant del somni i aquest es confon constantment amb el record i la vetlla. La seva prosa és orgànica i animal. Cada frase és una arteria que ens duu a una part encara més fosca del cos i cada paraula és la palpitació arítmica d’un cor expansiu. Nostalgia es recorda amb imatges borroses, com les que provoca la memòria de l’insomne. Tenim constància que en breu podrem llegir, també a Impedimenta, Orbitor, la trilogia més ambiciosa i insòlita del romanès. I una editorial, del tot insensata, la publicarà en català. Ja era hora!

Jing Ping Mei, Lanling Xiaoxiao Sheng

Traduïda per Alicia Relinque i publicada a Atalanta, Jing Ping Mei és una de les obres de pitjor reputació i a la vegada un dels exponents més clars del realisme xinès. I aquestes consideracions tenen tot el sentit del món. És una novel·la eròtica (una de les més explícites i porques que he llegit mai) i una reflexió sobre el poder (aquí, el sexe és una eina de promoció social). Si a més hi trobem un fresc molt sobri sobre la societat Ming entendrem que aquest realisme detallat i voluntariós no basteix jerarquies entre allò que s’ha de mostrar i allò que no. Aquí es vol explicar tot, absolutament tot. I la descripció d’una ejaculació és tant important com les intrigues socials. Si al final hi trobem certa justificació moral, això es deu, segurament, a una sèrie de convencions. Estic segur que el seu autor s’ho va passar molt bé escrivint aquesta novel·la i ens llega un dels artefactes més excitants i provocadors que trobareu arreu.

Lupus, Frederik Peeters

Frederik Peeters és un narrador nat. A més, posseeix una concepció personalíssima sobre les relacions humanes, una melancolia constant i una habilitat per crear situacions i diàlegs on hi regna sempre el clarobscur i l’el·lipsi. A Lupus tot això té lloc en un escenari de ciència ficció i el focus es dirigeix en la relació que s’estableix entre Lupus, un llicenciat en ciències que viatja per l’espai amb el seu amic Tony, vivint un any sabàtic psicotròpic, i Sanaa, filla d’un empresari miner d’un planeta de nom desconegut que li demana que se l’enduguin lluny de casa. La ciència ficció per a Frederik Peeters no és una simple convenció genèrica sinó una metàfora del viatge interior dels protagonistes. Hi poden haver tants quilometres entre els planetes com silencis entre les persones. A qui tingui problemes amb els còmics o la ciència ficció (normalment és el mateix prejudici), li recomanaria aferrissadament la lectura de Lupus i de tota l’obra de l’autor suís. Gèneres i formats a part, Peeters és una de les veus més interessants de la narrativa que es fa avui.

Les mil i una nits, Anònim

Sí, sorprèn que es recomani Les mil i una nits en una llista de Sant Jordi. Aquí hi ha un punt reivindicatiu i de mala llet. En primer lloc, tothom sap que és però poca gent l’ha llegit (i menys l’edició íntegra de Proa en tres volums, magistralment traduïda per Dolors Cinca i Margarida Castells). En segon lloc, reivindico l’anonimat per anar a l’arrel de la literatura que no és una altra que la d’explicar històries. Aquí hi trobem una catedral literària que s’ha construït al llarg dels segles. I aquesta humilitat involuntària dels vells constructors, immersos com estem en la postmodernitat o la postpostmodernitat (ja no sé molt bé on estem), és higiènica. Ja seria hora (amb el permís de Barthes) de matar l’escriptor, el segle XX i tornar a l’edat mitjana. Conèixer la figura literària de Sherezade, que narra històries d’altres, no per explicar-se a si mateixa sinó per salvar la vida, ens situa a l’arrel mateixa de la ficció. En tercer lloc, perquè Les mil i una nits és una cultura en si mateixa, un despertar a les meravelles del món i el testimoni més essencial de la passió literària. Cada matinada que Sherezade salva la vida, també ens la salva als qui la llegim, i no conec una relació d’amor més intensa entre un llibre i el seu lector. Què més podem demanar? A les llibreries i a les biblioteques hi podem trobar el refugi més càlid del món.



Carles Pradas
Terrícola, plantígrad i pare. Penso en imatges, escric coses irreals que a vegades em publiquen i treballo en publicitat explicant mentides.


La conjura de los necios, J.K. Toole

La novel·la de J.K. Toole és i serà sempre una de les grans llegendes editorials del nostre temps i Ignatius Reilly és el Don Quixot del segle XX. L’autor va morir abans d’aconseguir publicar l’obra i va ser gràcies a la seva obstinada mare que aquesta joia delirant va acabar impresa (per fortuna de tots). La prosa de Toole és tant sardònica com esmolada i el constant carnaval de personatges és absolutament fascinant i seductor. Per molt que la rellegeixi una i altra vegada mai podré parar de riure com un boig amb el gran Ignatius i les seves anades i vingudes per la decadent Nova Orleans. Un llibre únic.

La princesa prometida, William Goldman

“This is my favorite book in all the world, though I have never read it”, aquestes son les primeres paraules d’un dels llibres juvenils més reeixits i entranyables que recordo. Segur que tots recordeu la pel·lícula amb nostàlgia. Doncs el llibre (tot i que pugui semblar un tòpic) és infinitament millor. Amor, pirates, gegants, espases i aventures vestides de novel·la metaliterària que juga hàbilment amb els gèneres i els clixés per reinventar-los en clau irònica. Un veritable festival narratiu que va molt més enllà del simple entreteniment. “Hola, em dic Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, prepara’t per morir (...)”. Mítica. Llegiu-la i gaudireu com nens.

Poesia completa, Dylan Thomas

No és pas casualitat que un dels grans poetes de la segona meitat del segle passat, Robert Zimmerman, adoptés el nom del que és possiblement el poeta més brillant de la primera meitat de la centúria. Dylan Thomas és pura musicalitat, caos i excés. La seva literatura és passió desfermada i singularitat. L’obra de Thomas es un d’aquells companys de viatge que sempre heu de tenir a prop vostre. He d’insistir, però, que resulta obligatori disposar d’una edició bilingüe en anglès per assaborir tots els seus matisos. Diuen que les seves últimes paraules abans de morir van ser “he begut 18 gots de whisky, crec que és tot un record.” Sí senyor! Un brindis per ell. Sense cap mena de dubte: geni i figura.

El almuerzo desnudo, William S. Burroughs

Recordo la primera vegada que vaig llegir aquest llibre. No entenia res però no podia parar. La prosa viscosa i gairebé mutant de Burroughs és addictiva, poètica, infecciosa i, per moments, fins i tot ofensiva. No sabia que pogués existir res de semblant. Qui vol relat quan la narració repta per la teva ment totalment desinhibida i desaforada? Per mi, un llibre canònic que converteix allò més profà en material sagrat; una anomalia que es mou entre la bellesa i la maldat. Una novel·la (si és que es pot dir així) inexplicable i controvertida que si es publiqués demà continuaria provocant intenses reaccions de tot tipus. I no és precisament això, l’art?

Carla Roca
Escric entre agonies i d'altres alcohols. En altres vides em dic Carla Mateu.

Birnam, Víctor Sunyol

Qui hagi vist el pols de Michael Keaton amb Raymond Carver a Birdman (Alejandro González Iñárritu, 2014) trobarà similituds amb aquesta obra de Víctor Sunyol. El protagonista, un actor que ha d’interpretar el rei Duncan a Macbeth, desenvolupa un monòleg frenètic i gairebé psicòtic sobre els seus dubtes i inseguretats davant l'abisme proper d'interpretar el text damunt l'escenari. Sembla que Sunyol es parodiï a ell mateix. Qui el coneix una mica, personal o literàriament, sap que aquest poeta desconfia profundament del llenguatge i reflexiona contínuament sobre aquest. Sunyol no s’havia definit abans com a dramaturg però Birnam té el ritme i el concepte del teatre i, de fet, es va presentar com a espectacle al Festival Shakespeare del 2015. Llegir-lo ressona al teatre de la Sarah Kane, a la interrogació de Peter Handke, i als seus permanents Samuel Beckett i Roland Barthes. Birnam és un text grandiloqüent, fa pensar, tanca el cercle. Estic segura que serà una de les obres en català que destacarà sempre en majúscules.

Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, David Fernàndez

Aquest llibre pren més significat que mai aquest abril, que es jutgen efectius i alts càrrecs dels Mossos d'Esquadra pel cas Ester Quintana. David Fernàndez, periodista i ex diputat de la CUP-AE al Parlament de Catalunya, fa un repàs de les accions i els comportaments del VI, la unitat de policia més polèmica a Catalunya anterior als Mossos. Fernàndez fa mal i destrossa el lector amb un relat molt dur i fins i tot poètic d'una realitat imperdonable on entren en joc la tortura física i psicològica, persecucions polítiques o escoltes telefòniques. Un títol imprescindible per comprendre (o no) les entranyes de la repressió policial i l'herència que n'ha quedat als carrers i les comissaries. Les ganes d'actuar després d'aquesta lectura es magnifiquen.

La universidad desconocida, Roberto Bolaño

Los detectives salvajes, 2666, Estrella distante, Amuleto... Roberto Bolaño serà sempre recordat per la seva prosa, però també era un poeta excel·lent. A La universidad desconocida entrem dins els textos més íntims del xilè, que va viure la joventut més esbojarrada a Barcelona i la seva maduresa i malaltia a Blanes. Que no us espanti el vers, que Bolaño no és barroc i té la capacitat de crear himnes com aquests: "Ser uno y débil y moverse", "Déjenlo todo, nuevamente / Láncense a los caminos". Tot i que els grans defensors de Julio Cortázar s'afanyen a diferenciar-los, tenen en comú la bohèmia, els carrers de capitals amb destins insospitats, l'alcohol, els viatges, el jazz i l'amor incondicional dels seus personatges per la literatura.

Teatro, Bernard-Marie Koltès

Quan el vaig comprar estava tan encegada per conèixer Koltès que no vaig fixar-me ni en la traducció que estava escollint! Però poc em va importar al veure que aquest títol és potser l'únic que reuneix gairebé totes les seves obres. Fa unes setmanes vaig regalar aquest llibre a una amiga prometent-li que li canviaria la vida com em va passar a mi. Obres com La noche justo antes de los bosques, En la soledad de los campos de algodón o Regreso al desierto et desperten del son més profund i t'interroguen a nivells sorprenents. Estareu sols: Koltès i vosaltres mirant-vos als ulls, en silenci.

Fotografia de portada: Knob Creek Metal Arts
Text: Gent Normal
Correcció: Rosa Molinero Trias