22 d’abr. 2016

MIQUI OTERO: "LA NOSTRA GENERACIÓ VA VIURE EL PILOT D'UNA SÈRIE QUE VAN CANCEL·LAR"


Miqui Otero es desorienta caminant, recte, per un carrer de l’Eixample. Però per escriure no necesita orientació i sí un talent envejable que demostra cada vegada que es col•loca davant d’un ordinador. Otero ha escrit de música pop i literatura, ha muntat festes i festivals, ha promogut un segell i és el responsable d’algunes de les millors, i més eclèctiques, sessions de punxadiscos que pots ballar a la ciutat. I ha escrit tres novel•les, la darrera es diu Rayos, i l’ha editat Blackie Books. Un retrat generacional dels que vam nàixer a principis dels viutanta i que comencem a acostumar-nos a fer-nos grans, malgrat encara no ens cedeixin la cadira al metro. No sé si la nostra generació té algún portaveu, però si s’accepta el meu vot, será per Miqui Otero. Aquesta és la nostra entrevista poques hores abans de Sant Jordi

Ja fa dos mesos que va sortir Rayos...
Estic molt content de la rebuda de la novel•la, sobretot perquè la gent l’ha llegida d’una manera molt emocional, molt seva i m’han enviat feedbacks preciosos, coneguts i desconeguts. La veritat és que si dissenyés un pla mestre, no estaria sortint millor.

Crec que el gran moment després de publicar és quan la gent et parla dels personatges com si fossin amics seus. Això és una meravella per l’escriptor, ja que canvien molt i acaben sent molt diferents a quan els vas idear per primera vegada. El fet que algú se’ls prengui molt a pit i s’hi identifiqui et provoca una gran satisfacció.

Amb el relatiu parèntesi que va ser la La Cápsula del Tiempo tenies moltes coses per explicar?
La Cápsula del Tiempo té trenta històries amb les quals no vaig especular gens. És obvi que no me’l sento tant meu com Hilo Músical o Rayos, però també vaig cremar-hi molts cartutxos. Evidentment Rayos és un llibre extremadament personal, de fet tinc la impressió que el volia escriure fins i tot abans que la primera novel•la. De fet, hi ha una connexió entre les dues, ja que el protagonista d’Hilo Musical va a parar al pis que després apareix a Rayos.

Llavors la idea d’escriure Rayos és anterior a Hilo Musical.

Sí, el que passa és que els fets volen d'una distància d’uns anys per a que siguin més èpics i fotogènics i jo encara vivia a la casa de Junta de Comerç mentre escrivia Hilo Musical. Necessitava temps per pair tot el que va passar en aquell pis, veure com explicar-ho, i com inventar-ne d’altres. S’està posant molt d’accent en que Rayos és una novel•la autobiogràfica i confessional, i sí, però també té molta història fictícia.



Em fa la sensació que Rayos són exactament aquelles coses que et passen quan ets més jove i penses: “tot això s’hauria d’escriure”.
Està clar, però moltes de les coses que surten o no son exactament com s’expliquen a la novel•la o, directament, no van passar. Alguns amics i gent que va ser en aquell pis es reconeixen en alguns detalls, però la gran majoria són inventats a partir de coses o sentiments que sí que existien.

Hi ha moments que només passar, ja decideixo que els escriuré, o directament els forço per a que passin. Això, en Fidel Centella, ho fa contínuament a la novel•la. Sovint visc coses que al moment ja conjugo en passat, provocant que sigui un record memorable de bones a primeres.

Com planteges els personatges de la novel•la que mesclen realitat i ficció?
Sóc bastant amable amb els personatges, i tot i ser un material que podia utilitzar en confiança, ho havia de fer amb el màxim respecte. Em feia certa por que algú se sentís identificat on no havia de fer-ho, i no ha passat. Les respostes de la gent de Junta de Comerç han estat molt emocionants. Missatges a altes hores que m’han trencat el cor, tio.

Cap d’aquests personatges és l’equivalent de ningú, tots són la suma de coses de cada un d’ells, hi ha coses de tots. Quan treballes amb aquest material tan sensible, has de ser curós, sobretot amb tu mateix, ja que t’estàs posant davant de tot i has de predicar amb l’exemple.

Què diferencia a Miqui Otero de Fidel Centella?
Hi ha moltes reaccions d’en Fidel que jo no tindria, però tota la gent que em coneix sap perfectament que en Fidel Centella s’assembla molt a mi. Hi ha massa pistes posades per a que em reconeguin. Ho faig com un joc, sabia que m’ho preguntarien i se’m veuria el diastema al somriure, el mateix diastema que té en Fidel.

Qualsevol personatge literari és gairebé com una caricatura del real. No és una novel•la costumista i ja està, totes les tares estan molt accentuades i els moments èpics, sobredimensionats. No pots fer una novel•la sobre la teva vida sense tot això, a no ser que siguis un explorador victorià del segle XIX que viatja a l’Àfrica o al Pol Nord i t’han passat les mil i una. Si no és així, ho has d’exagerar.

El protagonista sovint acaba sent una visió crítica de tu mateix. Jo no sóc la persona més valenta del món, però tampoc em considero tant covard com en Fidel. Potencies les tares i alguna virtut.

Com fa Kiko Amat amb l’auto-paròdia?
Sí que hi ha un to en alguns moments que et pot recordar al que fa en Kiko, ell és una influència molt important. Però hi ha diferències importants, com per exemple que les novel•les del Kiko giren totes al voltant del protagonista i això a Rayos, començant pel títol, no passa. És una novel•la en primera persona però el focus està molt més diluït en els quatre personatges i les històries que passen a la ciutat no tenen a veure amb l’activitat de Centella.

Sobre un dels eixos de Rayos: tant dramàtic és fer-se gran amb certa naturalitat?
Fer-se gran no és una cosa que puguis viure de manera natural, però tampoc ho pots rebatre. No és una epidèmia de la qual puguis aïllar-te: et faràs gran, t’agradi o no. Crec que funciona a l’inrevés, és quan t’has fet gran que ho assumeixes.

Hi ha moments clau en els que te n’adones que t’has fet gran, com la diferència entre la primera vegada que t’encens un cigarro i la primera que et cedeixen un seient al metro –que no m’ha passat encara. Aquest tipus de detalls són els que m’interessen molt. Fa poc vaig llegir un llibre on es preguntava quin és el darrer cop que has fet una tombarella... I algun cop serà l’últim que en fotis una i llavors veus que no les trobes a faltar.

Evidentment a Rayos hi ha una reflexió sobre el fer-se gran, perquè el protagonista té 20 i pocs anys i és el que li toca. Sempre es destaca molt quan parlen de la meva obra però aspiro a no fer sempre la mateixa novel•la, a deixar de parlar d’això en algun moment.




Quin problema tens tu amb la nostàlgia?
L’odio com un canari de Tenerife pot detestar el sol i el mar. Odio la nostàlgia perquè soc molt nostàlgic.

Parles de la samarreta de Barcelona 92 del Fidel, també sinònim de nostàlgia i del rebuig a fer-se gran. Em recorda aquella cançó dels Surfing Sirles que parla de les samarretes de grups que hem anat acumulant i que s’han acabat convertint en postals-objecte de la nostra vida.
També hi ha aquell tema dels Hefner, on recorden les noies amb les que han estat pel tabac que fumava cada una d’elles. La idea de la samarreta que es queda petita surt d’una cançó del Miqui (Puig). Agafo aquell vers, però em podria haver agafat a qualsevol altre, ja que és molt gràfic per explicar la nostàlgia.

Els objectes en general són temps concentrat, que expliquen moltes coses i tots, siguin grans o petits, antics o moderns, tenen una història. M’agrada molt llegir llibres subratllats quan en compro de segona mà per aquest motiu. Hi ha una novel•la que em fascina, La Maleta d’en Sergei Dovlatov, en la qual el protagonista s’ha d’exiliar de la Unió Soviètica i on cada un dels objectes que ell posa a la maleta conté una història.

M’agrada molt la metàfora dels Rayos, que comencen junts i cada cop es van separant més i més fins que acaben separats, allunyats i difuminats al cel.
Ho pots maquillar d’alguna manera, però el final sempre és el mateix. Les amistats s’allunyen d’alguna manera i la sensació de dependència absoluta que sents amb un amic d’adolescència no torna. Per recrear un moment “xulo” que vas viure quan eres adolescent, et costarà vuit birres i potser ni així. Aquella sensació de germanor absoluta que tenies és pràcticament impossible d’aconseguir. M’interessava la imatge visual dels llamps que surten del mateix punt. Sembla una gran bola de foc, una amistat que crema de la intensitat que té i que mai creix en paral•lel fins difuminar-se al cel.

Em fa la sensació que contraposes molt els problemes de Fidel amb els dels seus pares, uns són terribles i els altres, de principi, més banals. En Fidel ha de créixer per tenir problemes realment putes?
Cadascú els viu a la seva manera. El protagonista es queixa molt fins que comencen a passar-li coses grosses de debò, llavors és quan diu que no passa res. El contrast amb la generació anterior és evident i per això les penúries dels pares al viatge des de Galícia a Barcelona, que està posat en paral•lel amb l’independitzar-se d’en Fidel. La generació dels pares lluita contra les seves privacions i les supera, la generació d’en Fidel lluita contra els seus desitjos i es frustra.

Hi ha coses a la vida que t’afecten molt directament i et fan mal, però el més notori és un desencís general i que és constant a la novel•la. Amb l’amistat, el barri, la ciutat, l’amor... Són coses menys tangibles però que marquen la teva manera d’entendre la vida i el món.



Mentre llegia la novel•la pensava que només que en Fidel tingués un parell o tres d’anys menys segurament no tindria feina a La Verdad, s’hagués menjat la crisi de ple. Com seria la seva vida?
Més trista o més resignada. La novel•la precisament volia parlar més de símptomes que de malaltia. No volia que Rayos fos sobre la crisi i sí contextualitzar-la amb quan començava a detectar se el que estava prop de passar i pràcticament ningú en feia cas. La nostra generació va viure el pilot d’una sèrie que van cancel•lar, i la següent directament es va resignar a ni olorar les oportunitats.

S’ha parlat força de la teva relació amb en Casavella. A banda de ser família, a Rayos radiografies una etapa de Barcelona com va fer ell a gran part de la seva obra. Aquesta és la novel•la que més t’hi apropa?
No és premeditat, però existeix un punt de crònica de la ciutat i de persones que intenten escalar socialment que recorda a la narrativa d’en Casavella. Ni puc ni vull negar-ho. Ell va ser una persona que em va fer veure, viure i escriure les coses d’una altra manera. La meva relació d’amistat i familiar amb Casavella és un motiu d’orgull però hi ha molta gent que no coneix aquesta relació i que se n’adonen del vincle pels meus llibres. I això m’agrada perquè vinc d’on vinc i és magnífic que hi arribin directament per les novel•les.

També les classes socials...
Això ho trec molt d’Stendhal, però la lluita de classes és una de les bases de la narrativa universal. A Rayos intentava que aquesta relació del Fidel amb l’alta burgesia o amb personatges marginals del barri no fos gens pamfletària. Volia un personatge que no es limités a dir que els rics són uns fills de puta, sinó que es fascinés per una família on sempre sobren carnets per anar a veure el Barça, hi ha segones residències o on es queda contínuament per celebrar encara que sigui l’aniversari del gos. És una fascinació incòmoda, perquè mentre et pegues un dinar increïble al Set Portes penses que el teu lloc són les terrasses del Poble Sec. De la mateixa manera, tampoc volia presentar la gent del barri com a sants exemplars, perquè no ho són.

És molt poc heroic perdre el cul per tot això, però és tan poc heroic com comú i fins a cert punt comprensible.
Arriba un punt en què el Fidel vol viure aquella vida de la qual gaudeixen els rics. En una de les primeres escenes, els Rayos intenten recordar que és més bo, el Crianza, el Reserva o el Cosecha i es prometen a ells mateixos que mai ho sabran. Llavors arriba el dia que prova el Reserva en un restaurant de luxe, amb tot el que això comporta, i dubta. Perquè dubtar és humà i a mi, més que l’heroisme i l’èpica, m’interessen aquests dubtes.

Marsé, Vázquez Montalbán, Mendoza, Casavella... Ara arriba una nova generació de cronistes de Barcelona on tu també hi formes part?
A la novel•la hi ha “guinyos” secrets a aquests autors, per exemple la referència a la W de l’hotel Vela, que és un homenatge clar que entén qualsevol lector una mica seguidor de Casavella. Però jo estic explicant una Barcelona posterior a la que van explicar ells. En Carlos Zanón i el Kiko són més grans que jo i no crec que compartim generacions, ells estan entremig, s’ha de ser justos amb això. I segur que hi ha un tio amb deu anys menys que jo que vindrà després. El que sí que compartim, amb matisos, és una manera semblant d’entendre la ciutat que batega a la novel•la



La Barcelona d’ara és menys interessant que la pre-olímpica del Watusi o la pre-crisi de Rayos?
Tothom pensa que la seva generació és la menys interessant i això és perquè se’n refien dels escriptors grans que expliquen que ja res serà com abans. Doncs mira, no. Només has d’esperar uns anys i veuràs que la teva història també és digna de ser explicada. Quan llegia Últimas tardes con Teresa, els retrats de Candel a Montjuïc o la Barcelona pre-olímpica de Casavella, pensava que el que estava vivint jo no era prou interessant, però un any després que acabi la novel•la arriba una crisi absoluta i el barri ha canviat completament. Això va d’esperar el teu moment.

La gentrificació que està patint Barcelona i l’exposició de la ciutat com un gran aparador va a més i qui ho descrigui d’aquí uns anys tindrà un material brutal per fer narrativa.

T’hi has fixat que els barris van perdent un a un la seva identitat? És com un domino en el qual tots van caient a velocitat de creuer. Primer va ser el Raval, després Gràcia, la Barceloneta, ara al teu barri, Sant Antoni i després sembla que anirà cap al Poble Nou. Com ho has viscut tu?
A Sant Antoni tenim la certesa generalitzada que el barri està morint poc a poc i que se l’acabaran carregant definitivament. Que no hi ha volta enrere. Les terrasses del Paral•lel, el nou mercat, tot això suposarà una gran pujada de preus que gentrificarà el barri. Serà una gran pena però hi haurà grans històries per explicar. El que passa és que segurament no ho explicaré jo, perquè el meu gran conflicte amb la ciutat ja l’he explicat en aquesta novel•la. És evident que la Barcelona d’aquí deu o quinze anys serà totalment diferent, amb la immigració de segona i tercer generació i això és absolutament fascinant.

De Sant Antoni, però d’arrels profundament gallegues.
Probablement els fills dels gallecs som els més pesats de tots, ens agrada mantenir una relació molt forta amb les nostres arrels. M’ha agradat molt poder explicar el salt, quasi dement, entre la meva vida i les històries que m’explicaven els meus pares, que van arribar a viure sense llum elèctrica. És com quan ets adolescent i camines uns metres per davant dels teus pares fins que pares a pensar i acabes per reconèixer tots els seus mèrits. Galícia té una mística que m’encanta i que em funcionava perfectament a la novel•la. Tinc molt clar que un dels meus trets diferenciadors són els estius que vivia a l’aldea, que eren com salts al passat.

Quan vaig enviar-li a la meva mare el fragment de la novel•la on ells marxen de Galícia per venir a Barcelona, li va encantar. Molta gent m’ha dit que li ha agradat la novel•la, però l’elogi de la meva mare ja em va valdre del tot la pena.

Cada any hi passes temporades a Galícia, què és el que et fascina d’aquella terra?
De petit ho vivia com un viatge al passat. Anava a recollir patates, a agafar “berberetxos” o em trobava amb vetlles per difunts que semblaven sicilianes. Veia aquesta manera de ser gallega, tan sentimental, però com hermètica alhora i em fascinava. Era un territori ple d’històries absolutament diferents a les meves, plenes de llegendes i de mitologies estranyes que sempre m’han interessat moltíssim. Un amic meu potser anava a Salou a l’estiu, mentre jo pujava a sobre d’un burro amb una dona de 103 anys que em portava a agafar “berberetxos” amb les mans. La meva història era diferent a la seva i al final tu el que has de fer és anar a buscar les coses que et diferencien de la gent que t’envolta.

Et persegueix l’etiqueta jove a tot arreu. Quan dirigies la secció de cultura de l’ADN amb vint-i-cinc anys i ara, 10 anys després, amb tres novel•les ja publicades.
Ara ja no sé que em queda per fer per seguir sent el més jove. Escriure una simfonia o apuntar-me a una coral. Sempre he anat amb gent més gran que jo i m’he sentit molt còmode. Realment el que vull fer és seguir escrivint. Tot el que he fet fins ara ha anat encaminat a això, i fins a cert punt, Rayos és una consolidació definitiva de l’ofici.

El periodisme t’ha deixat d’interessar?
Treballar amb fets reals també m’agrada, malgrat prefereixi la ficció. El que em cansa són determinats mecanismes de producció del periodisme, fer sempre la mateixa crítica o entrevista. Amb això potser tinc un petit desencís, però tot són èpoques.

El que em sembla és que no sento una vocació de periodista com sí que passa amb la literatura. Però això m’ha passat des de petit.




També havies fet molta crítica musical.
A mi m’interessa escriure sobre música quan hi ha una història interessant a explicar al darrere, però fer una crítica d’un disc sense context m’avorreix des de fa temps. Explicar si els arranjaments són millors o pitjors ho trobo molt avorrit.

Tinc molts discos i m’agrada molt la música però gaudeixo quan puc explicar una història, com quan vaig fer l’article dels Ghetto Brothers. La resta ho faig quan toca, com a professió i el millor que puc.

Estàs atent a les diverses corrents que es mouen a la crítica musical del país? Tu ets tan anglòfil com fan de la rumba catalana...
Sembla que hi hagi dos equips i t’hagis de posar una de les dues samarretes instantàniament i fa molta mandra. La música brasilera, que a mi m’encanta, està molt influenciada per les bandes de pop psicodèliques angleses. Això no és Eurovisió, que t’has de posicionar en un o altre bàndol. La música es contagi i intercanvi, mira la rumba catalana, té moltíssima influència del soul i el rock’n’roll. Sembla que hi hagi un partit entre anglòfils contra els de la cúmbia i és absurd i “cateto”. Em fa un mandra terrible i no m’interessa en absolut. El que em molesta és la gent que no és honesta amb el que li agrada i prefereix tenir un discurs immaculat renunciant a moltes cançons que l’emocionen i li encanten.

Consideres que hi passen gaires coses a Barcelona?
A Barcelona hi passen infinitat de coses, com ciutats portuària que és sempre ha estat avançada. La gran majoria de grups amb propostes innovadores han sortit d’aquí. El que passa és que durant un temps res ajudava a que seguissin passant coses. Per exemple, la política de la música en viu de la ciutat era, fins fa res, completament perjudicial.

Les festes de l’Our Favourite Club, el segell Doble Vida, el Supergrupo, el Festival Primera Persona. Tens raó que a Barcelona hi passen moltes coses, i tu hi ets a moltes.
Sempre he viscut les coses de la mateixa manera. Escric el llibre que voldria llegir, en aquest cas Rayos; organitzo la festa on em voldria emborratxar, que era l’Our Favourite Club o organitzo el “festi” al qual voldria anar, el Primera Persona. Em deixo la pell perquè passin totes aquestes coses, perquè si no existeixen, algú les ha de fer.


Fotografia de portada: Arxiu Miqui Otero 
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pablo Camprubí