4 d’abr. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: POESÍA COMPLETA (de C.P. CAVAFIS)

Poesía completa
C.P. Cavafis
Any: 2015
Editorial: Pre-Textos
Traductor: Juan Manuel Macías

¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas? 

Jaime Gil de Biedma
Lluís Llach tingué l’honor de popularitzar un dels viatges metafòrics, probablement, més famosos del nostre imaginari popular: cap a Ítaca. Tot llegint K. P. Kavafis reflexionem sobre el camí que ens porta a la nostra illa personal i fa que ens preguntem d’on partim i què ens fa fugir. Kavafis, un home que només va distribuir la seva obra en petits cercles propers n’era conscient i gaudia del seu anonimat: “En las cosas que he hecho, en todo cuanto he dicho/nadie pretenda averiguar quién fui”.   Paradoxalment, després de la seva mort esdevingué un poeta universalment reconegut i font d’inspiració per a generacions posteriors. Sóc del parer que probablement va ser Gil de Biedma una de les veus més interessants a l’hora d’assimilar les lectures d’en Kavafis, fent-les seves sense caure en una mena de tribut.

Foren només 154 poemes que Kavafis va reconèixer acabats, escrits i revisats durant aproximadament 47 anys. La nova edició que presenta Pre-Textos, va ser escollida entre els lectors com el millor llibre publicat de l’any per l’editorial. I tenen raó, ja que juntament amb als poemes canònics també recull 78 poemes inèdits i tres poemes escrits en prosa: «Los barcos», «El regimiento del placer» i «Vestiduras». Cal esmentar la tasca que fa Juan Manuel Macías, que destaca per la brillant traducció que ens ofereix, per revelar al pròleg com el poema es converteix en un organisme intraduïble i quins són els problemes que presenta la figura del traductor: “El traductor de poesía, lejos de ser un mediador en el presunto significado que el poema pueda tener, [...] es más bien alguien incapaz de huir de su propia condición de lector”.

El poeta d’Alexandria, hereu orgullós, expert en les èpoques del regnat macedoni, de l’Imperi romà i bizantí, se serveix de la mitologia per crear-ne una personal. Encara que pot semblar un poeta de difícil accés per les constants referències clàssiques, les anotacions de Macías dels poemes més rellevants ajuden sense cap dubte a entendre millor el context. Així mateix, Kavafis no només de manera versada ens parla de personatges clàssics recreats en moments inusuals o molt coneguts, sinó que també sorprèn l’aparent senzillesa amb la qual reflexiona sobre qualsevol tema –una finestra pot esdevenir l’objecte de reflexió: “Acaso la luz sea una tiranía más. Quién sabe/qué inusitadas cosas vendrá a mostrarnos.”

Tot i que moltes vegades s’ha mencionat que l’obra de Kavafis és universal gràcies a la seva exploració de diversos binaris com ànima i cos, espiritualitat i paganisme, art i barbàrie, joventut i mort, no és el que més m’interessa de la seva poesia. Trobo que la seva audàcia recau en demostrar i intentar trencar la dicotomia tautològica entre passat i present: en el passat sempre trobarem el present i a l’inrevés. Per exemple a «En la costa de Italia» denúncia l’expoli que Grècia ha patit i pateix. Un jove, “contempla, frente a la costa,/ con honda melancolia, cómo descargan los barcos/ el botín traído del Peloponeso.”

Mai no he estat amant de crear llistes amb els poetes canònics de lectura obligatòria; sabem que moltes vegades la configuració d’un catàleg amb els noms que se suposen essencials acostuma a ser injusta. És indiscutible, però, que l'obra de Kavafis és necessària per entendre el llegat de la poesia europea del segle XX, però no és l'única. Si ens agrada Kavafis, llegir-lo hauria de servir com a introducció a altres noms no tan coneguts fora de Grècia com són els de l’Aris Alexandrou, l’Olga Broumas o la Naná Isaía, només per esmentar alguns exemples.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Montse Hervás 
Correcció: Rosa Molinero Trias