11 d’abr. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: EN CINCO MINUTOS LEVÁNTATE MARÍA (de PABLO RAMOS)

En cinco minutos levántate María
Pablo Ramos
Any: 2016
Editorial: Malpaso

És interesant, si es pot, conèixer de la veu dels propis autors quina és la manera que tenen d’entendre els seus processos d’escriptura. Si entrem al blog de Pablo Ramos podrem llegir: “Escribía porque el silencio, la soledad y la reclusión me dictaban algo que no podía transmitir a viva voz, algo así como un secreto (no su revelación) y ese secreto se iba armando palabra por palabra”. Això mateix li passa a la Maria, la protagonista d’aquesta història. Ella no escriu, tampoc parla, però sí pensa; ens trobem davant un discurs introspectiu, un exercici de replegament, quasi una auto-confessió. Eren massa coses les que havia reprimit la Maria. Durant massa temps.

Abans de res però l’escenari; als suburbis de Buenos Aires, ens trobem dins una habitació fosca, petita, humil, amb un llit de matrimoni. El matrimoni està dormint. Uns segons. La Maria s’ha despertat, mira l’hora però el rellotge s’ha parat. Pensa que ja s’hauria d’aixecar per posar en marxa tot allò que s’hauria de posar en marxa, però necessita cinc minuts més abans. Només cinc minuts més. És que, sabeu?, la Maria està cansada, molt cansada, pobreta. Sens dubte podria descansar millor i no s’aixecaria tan cansada si els seus fills no fossin tan inestables, drogaddictes, irresponsables. A la Maria li agradaria rebre del seu marit alcohòlic i distant (al que ja ni anomena pel seu nom), de tant en tant, algun gest afectuós, ni que fos petit, d’aquells que la fessin sentir maca i estimada, tot i els seus seixanta anys llargs. Ella voldria que s’esforcés una mica més, només una mica més, en els assumptes de casa, més enllà de les goteres del sostre que, per cert, encara hi són. Ho podria suportar tot una mica millor si tingués encara la companyia del seu pare, del seu oncle, de la seva àvia...

La Maria està molt trista perquè recorda aquella època de joventut, plena de força, somnis i il·lusions. No sabia que, quaranta anys més tard, es despertaria a mitja nit preguntant-se si aquesta vida, ara que ja quasi se li ha escapat, la tornaria a viure de la mateixa manera. Perquè ella és “quien devuelve con lo que tiene adentro, con el cuerpo entero, hasta partirme en pedazos, un pedazo para cada uno de ellos” i, és clar, de tant partida al final ja no queda Maria.

Malpaso ha publicat l’última novel·la que conforma el final de la trilogia de Pablo Ramos, però oju, que això no us tiri enrere, ja que estem davant d’una relat perfectament autònom; a diferència de les dues primeres novel·les on el punt de vista era el d’en Gabriel, en aquesta ens col·loquem dins el cap de la seva mare on assistirem, com si es tractés d’un tour turístic, a alguns dels episodis que més han marcat la direcció de la seva vida i la de la família Reyes. Des dels aecons més remots de la memòria fins als més presents. La Maria serà víctima i culpable; posarà en judici els seus actes, els del seu marit i també els dels fills. Senyalarà el caràcter profundament masclista de la societat, que inevitablement l’ha condicionada a portar una vida de contenció i submissió emocional. Anomenarà amb ràbia aquell silenci que sempre ha estat present dins la casa, aquell tancar els ulls davant els problemes, aquell deixar passar les coses. Resulta que no ha funcionat aquest mètode, perquè ara a la Maria, amb el temps, les coses li pesen massa.

Trobem una evolució dins aquest monòleg interior; la Maria sap que la seva consciència la portarà fins a una declaració final, a una confessió, a un lament, però necessita un recorregut abans, una preparació. Primer comencem amb records més o menys plàcids, ja llunyans, però poc a poc passem a escenes més conflictives, traumàtiques. Les últimes vint pàgines són com un torrent de paraules sense filtre, violentes, dures, sinceres. Una novel·la breu però intensa, amb una narradora al principi dèbil, després ferotge. Finalment derrotada? Exacte, és una lectura amarga. Hi ha algú que després d’haver-ne llegit l’última pàgina no hagi pensat “què puc fer per evitar que la meva mare es desperti una nit, abatuda i trista, demanant-se a sí mateixa cinc minuts més?”?

Fotografia de portada: Tommy Kay 
Text: Lluc Gallifa
Correcció: Rosa Molinero Trias