29 d’abr. 2016

FESTIVAL D'A 2016 - CRÒNICA (part I)


Passats els primers dies del Festival D'A 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les propostes que s'hi han pogut veure. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però les propostes demostren en tots els casos buscar una personalitat pròpia i, a la seva manera, sorprendre l'espectador. Aquestes en són les meves impressions:

CEGADOS POR EL SOL (Luca Guadagnino, 2015)

No em semblaria estrany que molta gent sortís decebuda després del passi d’inauguració del D’A 2016, ja que Cegados por el Sol sembla obstinada a dinamitar en els seus últims 30 minuts tot el discurs creat durant l’hora i mitja anterior. Com si el seu director, Luca Guadagnino, s’adonés de cop que el to capritxós i provocador de la seva història necessitava un darrer acte que propiciés un conflicte més terrenal que mirés de justificar la raó de ser del film. Error. El plantejament de la pel·lícula, centrada en un quartet de personatges que converteixen unes aparentment relaxades vacances en un continu “tots contra tots” a base de desitjos, enveges, frivolitats i temptacions, és d’allò més apreciable gràcies a l’habilitat del director italià per combinar les capes exterior i interior de cadascun d’ells, però no deixa de ser força superficial. Així, doncs, és comprensible que més d’un sentís que no valia la pena fer tot el camí anterior per acabar de la manera en què ho fa.

No obstant això, aquest revés final pot ser percebut com un efecte de coixesa en una pel·lícula que demostra un munt de virtuts en el tractament dels personatges i en el joc constant de mirades, records i seduccions de tota mena que proposa Guadagnino. La interacció entre els quatre protagonistes, sigui en la combinació que sigui, regala un grapat de bones escenes durant el tram en què el director demostra trobar-se còmode, sobretot gràcies a un Ralph Fiennes tan estelar com odiós, i en general a un repartiment d’alçada. Tots encarnen personatges que deixaran d’importar-nos el més mínim tan bon punt acabi el film, però que resulten magnètics mentre els tenim davant. Llàstima que Cegados por el Sol opti per perdre el rumb de forma tan incomprensible en aquesta mitja hora final. Intentarem focalitzar el record en tota la resta.

THE ARDENNES (Robin Pront, 2015)

A la II Guerra Mundial, el bosc de les Ardenes va ser un escenari clau per a l’entrada de l’exèrcit aliat a Berlín i el posterior alliberament de la ciutat del control nazi. Ara, el director belga Robin Pront s’atreveix a fer-se seva aquesta localització en la seva primera pel·lícula i situar-hi un confrontament fraternal que neix quan un dels dos germans protagonistes passa quatre anys a la presó, i en sortir-ne desconeix que l’altre li ha pres la que era la seva parella. El plantejament no aspira a cap premi a l’originalitat, però The Ardennes sap anar teixint poc a poc la seva pròpia atmosfera incòmoda gràcies a diversos elements: la grisor constant del clima belga que tot ho tenyeix d’aquest color, la precarietat del barri perifèric on viuen els personatges i el martelleig de la música tecno que sona en diverses ocasions. Un còctel que es completa amb la visceralitat del germà alliberat i, òbviament, amb el secret que li amaguen els altres.

The Ardennes tampoc no s’acosta a aquest premi a l’originalitat a l’hora de fer evolucionar la seva història, però el que sí que aconsegueix és alimentar en tot moment la percepció que tot esclatarà d’un moment a l’altre. I és així com el film sosté un interès acceptable en tot moment, sobretot quan el bosc també entra en acció i es converteix en un element més d’aquest thriller. Si bé no aprendrem massa lliçons de la pel·lícula, no se li pot negar que assoleix el seu objectiu, i també que Robin Pront pot ser un director a tenir en compte si cauen a les seves mans històries amb una mica més de substància i complexitat.

NASTY BABY (Sebastián Silva, 2015)

Hi ha un sector del cinema independent nord-americà que té uns tics que no pot evitar: la ciutat de Nova York, joves protagonistes allunyats de qualsevol corrent massiva, les inquietuds artístiques incompreses d’algun d’ells, i, per descomptat, la presència d’un animal de companyia (preferiblement un gat) susceptible de propiciar un parell d’escenes tendres; tot plegat, amb un aroma general de drama que no vol arribar a ser massa dramàtic. La concordança de Nasty Baby amb aquesta descripció pràcticament no falla, però la pel·lícula del xilè Sebastián Silva mostra també una clara intenció de sortir-se d’aquests cànons i virar sorprenentment cap a una altra direcció a partir d’un moment donat. Silva, que decideix incloure’s com a actor protagonista, no pot evitar introduir-hi detalls i subtrames que no són més que capritxos de director modern per donar un aire “cool” al film, però a la vegada sap mantenir l’interès de la història sense encantar-se massa pel camí.

La pel·lícula ens presenta una parella homosexual que busca tenir un fill amb l’ajuda de la seva millor amiga, però que es troba amb força problemes per aconseguir-ho. Més enllà dels conflictes personals que aquesta frustració pot provocar, la història planteja també les complicacions que els seus protagonistes troben en la convivència al seu barri i en l’acceptació de la seva orientació sexual. En tot cas, Nasty Baby no busca el to de denúncia com a bandera i aposta en tot moment per la naturalitat, centrant-se en els dubtes i preocupacions d’uns personatges que no tenen massa clar on volen anar. La forma sobtada amb què el film canvia quan arriba el seu tram final podria resultar xocant, però funciona com a cop de timó per reorientar la història i també aquest futur incert dels seus protagonistes. Sense arribar a despuntar excessivament, Nasty Baby no només sobreviu, sinó que acaba deixant un regust força diferent al qual acostumen a deixar-nos els exemplars de la seva espècie.



TROIS SOUVENIRS DE MA JEUNESSE (Arnaud Desplechin, 2015)

Sovint es diu que l’adolescència és aquella etapa de la vida en què cadascú omple la seva particular motxilla vital amb aquelles experiències que més endavant determinaran el tipus de persona que serà. En algun cas, però, hi ha motxilles que costen massa de buidar, o més aviat hi ha records que queden massa incrustats, i són aquests els que interessen al francès Arnaud Desplechin a la seva nova pel·lícula Trois Souvenirs de ma Jeunesse. La història, dividida de forma un tant anàrquica en quatre etapes diferents, explica els records que retornen a la ment de l’antropòleg Paul Dedalus (Mathieu Amalric) quan decideix tornar a França, on va passar bona part de la seva adolescència i va tenir aquelles vivències que li marcarien la vida. El film es podria reduir a una història d’amors i desamors en plena efervescència juvenil, però el director ho va convertint poc a poc en quelcom més rellevant, passional i gairebé obsessiu.

Trois Souvenirs de ma Jeunesse és una pel·lícula en continu moviment, on Desplechin no té por de barrejar diversos recursos narratius i estètiques visuals en el transcurs del camí, encara que sigui per vestir puntualment una escena concreta. La proposta pot acusar algun període de dispersió o capritx, especialment a la seva part central més melodramàtica, però que es manté ferm gràcies a la passió que desborda pels quatre costats. La sensació constant és que allò que passa té un significat important per al director, fins i tot en el sentit dolorós del concepte, i aquest fet es trasllada de la mateixa manera a l’espectador; si no ho hagués fet, simplement hauria assistit a la inconsciència de dos adolescents estúpids que creuen saber-ho tot quan en realitat encara no saben res. No és el cas d’Arnaud Desplechin, que ens buida la seva particular motxilla al davant, i pràcticament ens la fa nostra.

600 MILLAS (Gabriel Ripstein, 2015)

El cinema fronterer situat a la línia divisòria entre Estats Units i Mèxic resulta un bon cultiu de thrillers i drames de tota mena en què el ritme, la tensió i la violència desemboquen en una recepta rarament rebutjada per l’espectador. Només cal recordar la notable Sicario (Denis Villeneuve, 2015) estrenada a finals de l’any passat. No obstant això, el territori en qüestió també és ple de petites històries que no deixen de formar part de tot aquest univers de tràfic il·legal i de constant lluita entre càrtels i policies. 600 Millas s’acosta a un d’aquests casos de forma humil i assossegada, fixant-se en la vida d’Ataulfo, un adolescent mexicà que comença a passar armes d’Estats Units a Mèxic amagant-les dins els cotxes amb què creua la frontera. A l’altra banda, un veterà agent de l’Oficina d’alcohol, tabac, armes de foc i explosius (Tim Roth) vigila de prop moviments com els del jove fins que els camins dels dos es troben.

Lluny de tota pirotècnia i amb una realització sempre propera, el mexicà Gabriel Ripstein centra l’atenció en dos protagonistes enfrontats, però a la vegada units per la seva incomoditat davant el fet d’haver de formar part d’aquest món; un no ha tingut elecció, i l’altre ja n’està cansat. El mode en què Ripstein ens retrata cadascun d’ells és prometedor, així com la constant sensació generada que alguna cosa ha de passar, però quan 600 Millas entra en el seu segon tram en forma de road movie deixa entreveure les seves mancances en forma d’estancament narratiu i també d’incapacitat a l’hora d’arribar a un destí concret. La presència de Roth i les mostres de qualitat de Ripstein en alguns compassos del film contribueixen a donar més consistència al conjunt, però el guió s’acaba quedant un pèl curt. Amb tot, el gust de boca que ens deixa no és del tot dolent.

LAND OF MINE (Martin Zandvliet, 2015)

Per tots és sabut que el final de la II Guerra Mundial no va suposar, ni de bon tros, la pau instantània per a tothom, però el fosc episodi que explica la danesa Land of Mine segurament era força desconegut per la majoria de gent. Dirigida per Martin Zandvliet, la pel·lícula ens transporta a les blanques i desertes platges de la costa oest de Dinamarca, on els nens alemanys presoners van ser obligats a trobar i desactivar milers de mines enterrades a la sorra, com a càstig pel que havien fet els seus compatriotes. Focalitzat en l’entrenament previ i en la missió del grup de nens sota la mà dura d’un sergent de l’exèrcit danès, el film no s’espanta davant la duresa dels fets que relata, sobretot en un notable primer tram en què conmou i fins i tot sap fer-nos aguantar la respiració en més d’una ocasió, però el camí es torça quan mira d’introduir avanços en la vessant més humana de la història.

El principal problema de Land of Mine és la veracitat amb què introdueix els canvis de comportament o les reaccions dels seus personatges. I és que sovint aquells fets que propicien aquestes variacions no es perceben com a suficientment crucials, o si més no estan introduïts amb tan poca traça que costen d’assumir sense arrufar una mica el nas. No només passa en una ocasió, sinó en dues o tres, i és això el que converteix en forçada l’evolució de la trama, i de rebot perjudica a la seva vessant més emotiva "tipus La Lista de Schindler". Martin Zandvliet aprofita l’entorn per oferir un treball de fotografia i de direcció dignes de subratllar; això sí, però, tenia les eines per presentar una molt bona història de postguerra i les ha desaprofitat. L’excés de confiança, pensant que quatre moments clau resolts de forma ràpida no es notarien massa, és la seva principal penalització.

Fotografia de portada: D'A 2016
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni