22 d’abr. 2016

EL SANT JORDI DE VALERO SANMARTÍ


2.00 de la matinada

Sant Jordi: una orgia de senyors menjant-se les cigales entre ells i ejaculant-se a la boca mentre fan veure que no volen assassinar-se els uns als altres. Això és el que m'evoca aquesta jornada en què els escriptors es senten rockstars per un dia. Necessito preparar-me per la batalla. Per això visito de matinada la sauna Condal, a Barcelona, on la follia amatòria és honesta i també més reduïda. Això m'ajudarà a mentalitzar-me de l'horror que m'espera després.

- Que hi puc entrar? -em pregunta el becari.
- No. Tu no. Que demà tens feina -li responc cargolant el dit índex en un dels rínxols.- Fot-te a dormir aquí a la vorera, que com que ets morenet podràs camuflar-te a la fosca. I res de llegir ni de drogues. A dormir!


7.00 de la matinada

Surto de la sauna unes hores després, relaxat, buidat, follat, drogat, seguit d'unes alenades de baf tebi, com exhalacions de drac, que llisquen pesadament cap al carrer dibuixant cargols i es dispersen en l'aire. Pico de mans dos cops i el becari, que es mirava al retrovisor d'una moto a veure si li esqueia més la cremallera de la Harrington cordada fins dalt de tot o dos dits oberta, corre cap a mi amb dos pantera rosa i una ratlla de coca en una safata. Mentre esmorzo, em posa una corona de cartró del Burger King al cap i m'abilla amb una capa coriàcia de pell de silur templada. Aprofitant que en lliga els cordons, m'acarona dissimuladament el clatell amb la punta dels dits.

- Tu! Xt! Res de clatells, eh!
- És que hi tenies uns... mmmm... uns pelets molt... mmmm... molt lletjos i... i... i volia traure-te'ls!
- Molt lletjos, sí, segur. Va, posa'm «Back in the saddle» d'Aerosmith al mòbil a tota hòstia i nem per feina, xeic.

El Martí trau el seu telèfon de la butxaca i comença a buscar la cançó precipitadament.

- Hòstia puta, si ets tan comunista, ¿com és que tens un iPhone? -li pregunto sorneguer.
- C-comunista? Jo no sóc comunista! I això no és un iPhone.
- No, no és un iPhone perquè els iPhones són molt cars i tu no pots comprar-te'n un perquè el Sant Jordi passat no vas vendre milers d'exemplars de «Principi d'Incertesa» de Martí Sales com faré jo este any amb «Los del sud us matarem a tots» i per això has de fer de becari del nou rei de Les Males Herbes, de Sant Jordi i de la literatura catalana.
- Però una estoneta he d'anar a vendre llibres a La Calders, eh! -protesta el Martí.
- Això ja ho veurem -responc secament.- I ara: Aerosmith! Hem d'anar a erradicar tots los meus rivals.



10.00 Casal Social Okupat de la Kasa del Llibre de Passeig de Gràcia

Clavem dotze llapis de mines a l’Albert Pla, que fa uns mesos va publicar Espanya de merda, mentre cantussejo “mama jo vull ser escriptor, mama jo vull vendre llibres”. El becari em fa notar que potser ens hem passat, perquè és impossible que un llibre com aquest, editat amb un gegant com Roca, l’hagi escrit l’Albert Pla. I no li falta raó. Aquell estil neutre de corrector professional amb ànima de Lacasito, aquelles brometes formulàries i lleugeres sobre la pell de brau, aquell capítol dedicat a lloar l’Andrés Calamaro, no són propis d’una figura contracultural com la seva. Probablement és obra d’un negre. I en aquest cas és fals que “el negro es mejor que tu”. Doncs haver-s’ho pensat millor.



11.00 Plaça Catalunya

Compren uns croissants bikini al Mistral i ens plantem tan panxos a plaça Catalunya, on una enorme pira de llibres, gairebé tan alta com l’estàtua de Colom, projecta flames dançaires cap al cel. La gran idea dels editors mandrosos per forrar-se aquest Sant Jordi ha estat publicar llibres intranscendents escrits a corre-cuita i signats per tuitaires de cert renom, els autors mediàtics del segle XXI. Però com que tots han tingut la mateixa idea de merda, a mig matí ja veuen que no en vendran gairebé cap i corren a cremar-ne tots els exemplars abans no s’acabi el dia i els seus caps els els facin menjar amb patates. Tuitaires com el Modernet (de Merda) o la Iaia Toneta salten a la pira per recuperar aquells testimonis que els fan sentir que no són alguna cosa més que maquinetes de fer acudits puerils per a imbècils. Moren tots socarrimats. Perfecte. Menys feina per nosaltres. Així podem gaudir dels croissants bikini del Mistral.

13.00 Nostrum del carrer Nàpols

Anem a signar envasos de plàstic amb mandonguilles precuinades. Els clients no entenen res, però els fa gràcia. Com a mínim, això s’ho menjaran. En canvi, els llibres que compraran i regalaran avui ni els obriran.

14.00 Documenta

Arriba l’hora de la migdiada, quan les botigues i parades deixen que els poetes de laBreu s’asseguin a les parades a beure birres mentre esperen, inútilment, que algú vagi a veure’ls. Fullegem un llibre fins que l’ànim ens demana dormir o fotre’ns un tret. Optem, molt sàviament, per la primera opció.



16.00 La Calders

El becari em lleva, estirant-me de la capa.

- Valero, Valero. Que ara signen a La Calders el Forns i la Ballbona, els guanyadors del premi Anagrama. Hi hem d’anar.

- Hmm... –remugo, somnolent.- No, no. Tranqui. No hem d’acabar amb tots los escriptors. Només amb los rivals de la meua talla.

- Ah, és veritat.

Em tapo el cap amb la capa i dormo una estona més.

18.00 CCCB de la plaça dels Àngels

Imagina que, hòstia, imagina una idea molt boja, ¿no? Una idea fotudament boja. Imagina que, hòstia, joder, imagina que ets Miguel Noguera, ¿no?, Miguel Noguera, joder, i acabes de traure un puto llibre per Sant Jordi, Las puertas del Pumuki o alguna cosa boja així, ¿no?, joder, acabes de traure un puto llibre i signes al CCCB, joder, i arriba un tio amb la cara de Tom Selleck, del puto Tom Selleck, de Magnum, ¿no?, amb un parxe a l’ull i acompanyat del Martí Sales, joder, ¿no?, joder, joder, ¿no?, i el tio, joder, ningú sap qui és però ell és igual que el Tom Selleck, però amb parxe, és una idea molt boja, molt loca, molt, joder, ¿no?, i el tio creu que-el-Sant-Jordi-és-una-competició-joder-una-puta-competició-i-que-joder, que, joder, ¿no?, ha d’acabar amb tots els seus rivals que han publicat un llibre, ¿no?, per, per, per, joder, per guanyar la competició, i mentre tu signes, joder, mentre tu signes el teu llibre publicat per Blackie Books, el puto tio esperona cap a tu una puta colla de gossos negres putament rabiosos que et comencen a queixalar-te I JODER NO JODER HOSTIA ME MUERO OSTIA ME-ESTÁN-COMIENDO-LOS-PERROS-ME-MUERDEN-LOS-HUEVOS-ME-MUERO-JODER-



19.00 Fnac el Triangle

Ens obrim pas entre una gernació de zombies que intenten mossegar-nos. El Martí els salta als peus, els immobilitza, i jo llenço cops de puny de força titànica que fa explotar melons en pla tres en ratlla. Mans flonges amb dits podrits m’acaronen el pit i deixen anar colònies de cucs sobre seu. Els parteixo els cossos en dos i avanço cap al Víctor Amela, que signa exemplars del seu últim llibre, premi Raimundo Lulio, “La tita del capità Locke”. Arribem davant seu i trobem un cadàver sense ulls i amb una cabellera seca i electrificada. La pell, resseca i clivellada, cobreix el seu cos immòbil.

- Vaja, ja està mort –apunta el becari.

- Sí –asseguro.- i ja deu portar molt temps així.

Ens allunyem d’ell repartint hòsties entres els fans sense massa esma.

19.30 Bar Rafel

Rebem un whatsapp del Miqui Otero al mòbil: “Ei, nois. Estic signant exemplars de "Rayos" al Rafel. Em veniu a matar? Necessiteu alguna cosa?”

- Hòstia, és tan bon tio l’Otero... –observa el Martí amb una exhalació.

- Molt –reblo jo, compungit.- És el puto Jesucrist. Li pots dir que es mati ell mateix? Ara em fot mandra nar fins allí.

- Ara li dic.

Mig minut després rebem un whatsapp que diu: “De puta mare! Passeu-ho bé! Ara trenco un got i m’estripo la jugular!”



20.00 Apolo

Arriba el címax de la jornada. El moment de salvar el món, encara que ens importi una merda. Però els cànons dels relats actuals exigeixen acabar amb una batalla èpica, encara que argumentalment no tingui cap mena de justificació. Un ésser monstruós destrossa les parades de les rambles. Ni tan sols les muralles bastides amb els milers de llibres sobre el Puigdemont poden aplacar la seva fúria. Es tracta de Roderic Mestres, un clon fallit meu, Valero Sanmartí, que Les Males Herbes es van empescar fa dos anys, mesclant el meu ADN amb el d’un dels seus dos editors, perquè escrivís un llibre, “Mentre el món explota”, amb què repetir l’èxit de “Jo només il·lumino la catalana terra”. L’aberració, una còpia meva de tres metres dalt i dos tones de pes, amb un esquelet titànic que esquinça uns músculs hipertrofiats, baixa pel Paral·lel causant una gran escabetxina. Intentem retenir-lo a cops de puny, però el seu poder és massa gran. Res el pot destruir. La diada està sentenciada. Així que, amb un hàbil cop de maluc, desviem la seva fúria cap a l’Apolo, on toquen Me and the Bees, Les Sueques i Da Souza. La bèstia, cega de fúria, segueix cap a la sala de concerts. Nosaltres ens allunyem del caos, Raval endins, cap al Kentucky.

- Valero, ¿et podré tocar el clatell? –pregunta el Martí.

- Fins i tot me’l podràs bufar. T’ho has guanyat.


Em descordo la capa, rebrego la corona de cartró i em perdo pels carrerons, mentre el becari em segueix fent saltirons.

Hem mort Sort Jordi.

Un altre cop.

Visca.




Fotografia de portada: google imatges
Text: Valero Sanmartí
Correcció: No es corregeix