19 d’abr. 2016

EL CREIXEMENT IMPARABLE DE JOAN COLOMO

Joan Colomo
Sistema
Any: 2016
Discogràfica: Bcore

La capacitat d’un artista per madurar, tot universalitzant la seva proposta, és un bon punt de partida des del qual prendre mesura de l’abast de la seva obra. En el cas de Joan Colomo, hem viscut de prop la seva evolució; un recorregut que comença al hardcore-punk i l’emo (Red Sexy Band, Zeidun), però que creix i s’expandeix (La Célula Durmiente, The Unfinished Sympathy) fins a arribar al que podem considerar un univers propi, musical, literari i pel que fa a estil interpretatiu.

Tots els seus discs anteriors a títol personal tenien bones cançons i un segell reconeixible, però amb Sistema, Colomo marca un punt d’inflexió a partir del qual, probablement, arribi un nou període de creixement imparable, impulsat per una maduresa –perquè no dir-ho– molt ben entesa.


«Enmienda a la Totalidad» i «Les Coses», els dos avançaments amb què se’ns van fer les dents llargues, ja van captar tota la nostra atenció. Parlem de dues cançons inspirades, amb pàtina de clàssics des de la primera escolta. La lletra de «Les Coses» és un lliure tractat d’orfebreria literària que fa empetitir la paraula folk. D’altra banda, el text de «Enmienda a la Totalidad» –un tros de cançó que ningú superarà enguany, i si no, parlem-ne a final d’any– esdevé un impecable trencaclosques retòric a l’abast de molt pocs. Probablement, només Nacho Vegas i el mateix Colomo tenen el do d’utilitzar paraules llargues, tècniques, allunyades de l’ús col·loquial i aconseguir proximitat i connexió amb l’oient de manera natural.

L’esperit reivindicatiu està molt present a Sistema, però el nostre protagonista es mostra molt destre a l’hora d’oferir quelcom més que una queixa fàcil, i troba una via menys transitada i molt més sexy, cas de l’esmentada «Enmienda a la Totalidad» o de «Núcleo Duro». Però com es pot esperar, també hi ha molt d’humor i calidesa, com a «Fruit Tropical», petita oda a l’alvocat que traspua amor de la pell a l’os. O a l’empenta i lluminositat que desprèn «El Regal». I un altre moment líricament destacable el trobem a l’inici del disc, amb «Nada», doncs amb només seixanta-cinc segons ens aïllem en un raconet existencialista que dóna per una tesi filosòfica o com a element d’estudi per a qualsevol humanista.

La música, com és habitual, mostra delicadesa, imaginació i un treball encomiable a l’hora de revestir les cançons amb una variada paleta instrumental. Les melodies, portades sedosament per la seva característica veu, no fallen i sempre hi trobem una voluntat de cerca d’alguna cosa que porti la cançó un pas més enllà de les convencions que envolten el pop actual. Ple d’arranjaments de tots colors, el nou artefacte del de Sant Celoni troba un equilibri de convivència entre la instrumentació més clàssica i alguns elements més artificials, com ara la capa sintètica amb la qual finalitza «Menos es Marx».

Sistema és un disc ple de màgia, amb un peu en aquest món i l’altre en algun racó galàctic on Sisa i pocs altres hi tenen accés. Un disc amb una candidesa quasi infantil –de ben segur que agradarà als més petits– però molt sofisticat i ambiciós a l’hora. Amb guitarres arpegiades i flautes que ens porten a la bucòlica i nua inspiració d´Astral Weeks –monument folk que Van Morrison va gravar fa gairebé mig segle–, però també amb la rítmica boja i el vibràfon de «Calidoscopi».

Un disc que atresora tantes virtuts, tanta vida pròpia i matisos, que podríem passar tot el dia debatent-ne.

Però fem-ho fàcil. No li donem tantes voltes, limitem-nos a gaudir-lo. Aquí i ara. Això i prou.

Al cap i a la fi, “el siglo XXI es para disfrutar”.


Text: Daniel González
Correcció: Marta C.