29 d’abr. 2016

EL 'CAS VILANOVÍ' I ELS FESTIVALS (per PERE AGRAMUNT)




A finals del passat març saltaven totes les alarmes: una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) retirava la llicència al festival Nowa Reggae, retroactivament, en base a les denúncies d'uns veïns per incompliment de la normativa de sorolls. A la vegada que, a la mateixa sentència, s'exercia pressió vers l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú perquè aquest no atorgués cap tipus de llicència per a futurs esdeveniments que haguessin de tenir lloc al Molí de Mar, un dels emplaçaments emblemàtics de la ciutat.


Una mica d'història local (musical i festiva)

Els antecedents ens situen en l'època de la recuperació democràtica per part dels ajuntaments catalans. Als anys vuitanta hi ha el gran reviscolament de la cultura popular i tradicional, i molts governs locals d'arreu del país recuperen actes prohibits pel franquisme, dates festives prèviament eliminades del calendari; com també reintrodueixen la importància central del carrer, i les places de les viles, com a eixos centrals de l'expressió vital col∙lectiva. Paràmetres de total normalitat en el marc de la nostra societat mediterrània i tota la pesca. Això no és Islàndia.

Tot això per emmarcar el context en el qual es crea el FIMPT (Festival Internacional de Música Popular i Tradicional). Esdeveniment pioner, en el seu estil, a l'estat espanyol; germen de bona part del que vindrà unes dècades més tard a la ciutat. També el context on es creen activitats populars, lúdiques i culturals, com l'Estiu Mogut, un cicle d'activitats diverses i concerts que van tenir lloc, principalment, al Molí de Mar durant els mesos de juliol, i que va durar de principis dels vuitanta fins a principis dels anys noranta.

Després, al cap dels anys, es va intentar ressuscitar la idea amb una proposta similar anomenada “Amalgama” que no va arribar a quallar. La missió s'avorta. Els consistoris estan per altres feines. Les partides de cultura ja no són tan prioritàries. El festival de circ Trapezi, que també es feia a Vilanova, es queda a Reus. El FIMPT s'escarranseix. Canvi de segle. Sonen campanes de relleu generacional. És l'hora de les entitats, i no només per Carnaval.

Recuperació del Molí de Mar i l'auge dels festivals

Hauríem de dir, millor, “l'auge dels festivals creats i gestionats per les entitats culturals sense ànim de lucre de la vila”, per ser més precisos. I aquesta distinció és important perquè és una feliç anomalia dins el panorama català. Festivals creats per governs locals, n'hi ha uns quants. Empreses que muntin el seu festival, també. Viles que tinguin una entitat que crea el seu festival, també n'hi ha unes quantes. Però, ciutats mitjanes, com Vilanova i la Geltrú, que arribin a tenir més de mitja dotzena de festivals musicals, de tots els estils, creats i gestionats per les pròpies associacions culturals del municipi (Freaky X­mas, Verano Freak Festival, Faraday, Nowa Reggae, Manani Rock, Tranuita, Ateveu, El Tingladu...)? Això és un panorama del tot inèdit, com deia el Nando Cruz al seu article d'El Periódico.

És en aquesta tessitura que l'any 2001 es torna a donar vida al Molí de Mar (després de desavinences entre l'Ajuntament i la Generalitat, perquè l'ús de l'espai era compartit i la propietat del darrer), per després recuperar­-lo ja del tot del 2004 en endavant, amb els convenis de cessió de l'ús de l'espai convenientment signats entre les administracions. Convenis que ara, per enèsima vegada, s'estan revisant.

El Molí de Mar. En majúscules. Un espai privilegiat a peus de la Platja del Far. El recinte idoni, somiat per qualsevol ciutat, per a programar esdeveniments musicals de format mitjà. Què us hem d'explicar, a molts de vosaltres...



La situació actual: treballant a corre-cuita

La sentència del TSJC ha tocat de mort els esdeveniments que se celebraven actualment al Molí de Mar, com també l'opció de crear­-ne de nous. Ras i curt: no s'hi podrà fer res més, mai més, si no es canvien algunes lleis (tant ordenances municipals, com la pròpia Llei d'Espectacles). Però, de moment, enguany ens quedem sense Molí per primera vegada en molts temps.

Però no només això, sinó que la sentència té vigència en tot el terme municipal, i, per tant, qualsevol esdeveniment que tingui lloc fora de les dates d'excepció assenyalades al calendari del consistori (Carnaval, Sant Joan i Sant Pere, Festa Major), haurà d'intentar acomplir una normativa acústica del tot inassumible. I, encara més enllà, la sentència pot crear jurisprudència i afectar a tot el territori català i els més de tres cents festivals que s'hi celebren, com també, per exemple, les festes de barri dels més de nou cents municipis del país. Grotesc, per dir­-ho suau.

El passat 16 d'abril es va fer una manifestació unitària a la Plaça de la Vila de Vilanova, sota el lema “No fem soroll, fem cultura”, on les entitats i associacions juvenils i culturals, els festivals i el consistori (gairebé en ple) es van conjurar contra una sentència injusta i desproporcionada. La societat civil es va mobilitzar; els festivals van començar a treballar a contrarellotge per apamar el seu terreny (el Tingladu ­amb Manu Chao, el 7 de maig­, el Vida, el Nowa Reggae...); les declaracions institucionals per part del Conseller de Cultura, Santi Vila, als mitjans van ser categòriques en defensa dels interessos dels festivals... Les primeres reunions ja han tingut lloc per posar fil a l'agulla a una situació tan complexa i delicada, i que afecta a diverses conselleries, no només a la de Cultura.

Sembla, i és d'esperar, que aquest ensurt quedi en això, només. Però, anem amb compte, perquè la societat ha canviat, en els darrers temps, i tots els indicis apunten a una extrema individualització del que abans només podia ser vist com un bé comunitari, intangible i valuós. Ens hem tornat intransigents, alcaldes del nostre metre quadrat. Fins i tot amb els cicles festius. Amb l'alegria de l'altre. Un sol veí pot tenir el mateix poder que gairebé setanta mil vilanovins i geltrunencs, exercint una mena d'autocràcia paranoica avalada per una legislació cada cop més estricta i en detriment del teixit cultural. Hem de defensar­-ho tot, entre tots.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya  
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pol Camprubí