1 d’abr. 2016

CULTURA DE MANTINGUTS (per JOAN CABOT)



Un dels articles més devastadors que he llegit en els darrers mesos sobre l’estat de la cultura ha estat aquest sobre un estudi publicat recentment a Anglaterra i que demostra una cosa que més o manco podíem començar a intuir per aquí: que el de la cultura és un ofici que només es poden permetre els privilegiats. I per molt que ho intuíssim és bastant trist veure-ho negre sobre blanc.

Que és complicat viure de la cultura és una obvietat. Ho ha estat sempre i ara ho és encara més, per raons que no val la pena repetir. El plany ha servit per ben poc fins ara, dubt que ens dugui enlloc a partir d’ara. Però més enllà de la constatació que és molt difícil guanyar-te la vida com a creador o en qualsevol dels estadis d’allò que podríem anomenar industria cultural, potser el més trist i decebedor de tot això és que haguem arribat en aquest extrem, en què crear és una cosa, cada cop més, només a l’abast de l’elit.

També és cert que passa el mateix amb altres oficis amb molta demanda, on les empreses et tenen de becari durant mesos i mesos, en llocs de treball no remunerats que, òbviament, només pots acceptar si vius de l’aire o els teus pares paguen les factures. Però en el cas de la cultura cou un poc més, perquè sempre ens havien venut l’hosanna aquell del talent, la clau màgica que podia obrir-te la porta de l’èxit i el reconeixement o com a mínim et podia permetre viure dignament d’allò que sabies fer bé, encara que no fos fent ben bé el que tu volies. Però no funciona així: no només has de tenir talent (que també es pot comprar, tot sigui dit), sinó que has de tenir prou sous com per mantenir-te el temps suficient per convèncer la resta del món que ets artista.

En realitat, la majoria d’amics que tenc de qui podria dir que ho són no viuen del seu art, no en viuen ni remotament. De fet, el seu art ha esdevingut una mena de passatemps, en alguns casos prestigiós; un sobresou ocasional però massa minso i esporàdic com per considerar seriosament la possibilitat de viure'n exclusivament. De fet, la majoria, fins i tot essent optimistes, no poden plantejar-se altra cosa que perdre-hi doblers. En el cas dels músics de rock, la situació és encara més desoladora: visc envoltat de músics, i diria que no en conec més de tres que visquin relativament bé d’això és a dir, que arribin al salari mínim amb certa regularitat.

També conec gent sense cap mena de talent que duen anys dient que són artistes i ho acabaran essent i que no han fet més de dues setmanes de feina a la vida perquè s’ho poden permetre: han estudiat a Barcelona, Londres, París i als Estats Units, han passat un any a Berlín, han viscut de l’aire sense més ofici aparent que anar a festes i compartir el temps amb la gent adequada per assegurar-se una bona cartera de contactes quan arribi el moment indicat. I no els culp a ells, tampoc, perquè ningú té la culpa d’haver nascut en un entorn privilegiat.

Però sí que em sembla depriment pensar que pot arribar un moment en què tots els artistes, músics, escultors, escriptors, fotògrafs i demés siguin única i exclusivament gent provinent d’entorns benestants, ja no classe mitja, sinó persones que han viscut bona part de la seva vida mantinguts. Des d’aquesta òptica resulta divertit tot aquest debat, tant de burgès amb sentiment de culpa, sobre com la cultura s’ha allunyat de les classes populars. Perquè el problema real i de fons no és tant que els perversos fans de Swans o els vils lectors de Don DeLillo vulguin anar de "guais" i demostrar constantment el seu pedigrí escoltant o llegint coses rares per no semblar working class. El problema és que tot allò que permetia que la classe treballadora progressés i millorés la seva situació a tots els nivells, tant cultural com socialment, està desapareixent, si no ha desaparegut ja: una educació i una sanitat universals i de qualitat, però també un ambient en què s’intentava esperonar el desenvolupament de l’individu com a primera passa per a la prosperitat de la seva classe social i una visió del creador, des de l’àmbit públic i privat, com algú que aporta coses sovint intangibles però importants (i em sap greu sonar tan hippie en aquest punt, de veritat). És a dir, que abans et mories igual de fam, però com a mínim et respectaven un poc. 

Joan Cabot (Periodista, ex-madam de 40Putes, bateria que no músic a Lost Fills i F/E/A) @joancabot

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Joan Cabot
Correcció: Pol Camprubí

1 comentari:

Anònim ha dit...

Certer.
Amén.